Rànquing les 50 millors pel·lícules del 2025

50. Frankenstein; dir: Guillermo del Toro (2025)

Arrenquem la llista i ja salten guspires, pretensions de nominacions als Oscars desborden per tot arreu, es desprenen milions de dòlars i una pel·lícula en majúscules resta simplement projectada, per sempre més, a la petita pantalla que podem veure des del sofà i per la que no ha estat, o no hauria d’haver estat, pensada. Guillermo del Toro ja havia adaptat en multitud d’ocasions el Frankenstein de Mary Shelley; el cas més clar és el de la meravellosa La forma del agua (2017), on una criatura salvatge descobreix en l’espècie humana l’amor i el sentit de la bellesa, més enllà de la ferotgia que havia experimentat fins llavors; però també apareixia en Cronos (1993) i la pèrdua que pot suposar la tirania per voler controlar la natura, o en El laberinto del fauno (2006), abraçant la fantasia del conte. Justament, el mateix esperit de conte és el que omple aquest Frankenstein; monumental en la seva confecció tècnica, segurament es perd màgia i emoció entre tanta perfecció visualment digital. Els millors moments els aconsegueix quan s’acosta a la criatura i s’omple de goticisme.

Jacob Elordi en un fotograma de Frankenstein. // Netflix

49. Caza de brujas; dir: Luca Guadagnino (After the Hunt; 2025)

No té res a veure i, a la vegada, ho té tot, el Guadagnino inicial amb l’actual. Em situo molt més a favor de Yo soy el amor (2009) o Call Me by Your Name (2017) que de Rivales (2024) o Caza de brujas. I, tanmateix, em sento fascinat per totes elles. El primer Guadagnino se sotmetia a la sensibilitat que arrabassava de passió als seus personatges; en canvi, en les seves últimes pel·lícules, aquesta emoció sembla simplement una excusa per un alliberament cinematogràficament exuberant (pel que no podria estar més a favor) o per la simple provocació moral. Sembla que potser a Call Me by Your Name li interessés molt més la diferència d’edat que el joc de l’amor impossible. Aquí, s’atreveix a qüestionar el Me Too i a dialogar sobre la innocència, com un autor que ja se situa per sobre de qualsevol opinió externa; pot ser molt interessant veure’l com a un artista sense temor, però, així com amb l’ostentació estilitzada, és important saber quan comença a ser provocació banal i buida. Restem a l’espera.

Andrew Garfield i Julia Roberts en un fotograma de Caza de brujas. // Sony Pictures Entertainment

48. Bugonia; dir: Yorgos Lanthimos (2025)

Així com amb Guadagnino, Lanthimos s’ha convertit en un dels directors més motivadors i provocatius per a l’estudi de la crítica. Una clara evolució dins el pressupost i l’estètica de les seves pel·lícules, mentre sembla mantenir la mateixa mirada sobre la societat, ens porta a la gran pregunta: què queda del Lanthimos original? S’ha dissolt entre tanta estrella de Hollywood? Continua sent el mateix, simplement amb un cartell més seductor? Mentre Llagosta (2015) i El sacrifici d’un cérvol sagrat (2017) eren la porta d’entrada de la filmografia al gran públic i La favorita (2018) i Pobres criaturas (2023) eren l’estrellat al cim de la popularitat de la cosa weird, comercialment exuberant, el retorn a l’hermetisme amb Kinds of Kindness (2024) despertava moltes incerteses. Bugonia, molt més a prop d’aquesta última, sap trobar en molts moments una mala llet i sorna enmig de la violència i crueltat que a Kinds of Kindness era irreconeixible. Torna a retratar el patetisme del negacionisme, mentre l’elitisme plàstic tampoc se’n salva. Des de Canino (2009) i Alps (2011), vaja, des del principi, pràcticament ningú sembla mostrar massa esperança en l’univers del director grec.

Emma Stone en un fotograma de Bugonia. // Universal Pictures

47. Los sudarios; dir: David Cronenberg (The Shrouds; 2024)

Malgrat el desconcert amb què vaig sortir de veure l’última pel·lícula de Cronenberg al cinema (el mateix desconcert amb què en vaig escriure la crítica), m’era impossible no incloure’l en una llista on pot haver-hi perfectament moltíssimes pel·lícules millors, però on possiblement ningú s’equipara a la profunditat de la penetració que Cronenberg pot tenir en les nostres ments amb la seva narració discontínua, alineal, paràsita i perversa. Si Crímenes del futuro (2022) semblava ser el tancament idíl·lic d’una de les millors filmografies modernes, retornant a una nova carn ja instaurada com a ordre social, Los sudarios ho desfà tot plegat; estem davant d’una pel·lícula estranyíssima, que per molts moments podria semblar senil, inconnexa, sense saber-se situar entre el seu comú discurs sobre el capitalisme i la tecnologia i una comèdia inusual en la seva carrera. Tanmateix, hi ha una força, un magnetisme seductor en les mirades entre la parella protagonista, que ens parla del desig per la conspiració i un futur incert on se’ns desdibuixa la realitat, i no podria ser més cronenbergià.

Vincent Cassel i Diane Kruger en un fotograma de The Shrouds. // Filmin

46. Los malditos; dir: Roberto Minervini (The Damned; 2024)

Qualsevol diria que Roberto Minervini no ha deixat de fer documentals. El director va guanyar a Canes la millor direcció dins la categoria d’Un Certain Regard amb un western que és de tot menys western, una pel·lícula d’aventures que és de tot menys d’aventures, una ficció que és de tot menys ficció, i possiblement aquest és el seu gran valor. Després de dos documentals purs, Minervini retorna a la suposada ficció per abraçar el cinema com també ho fan Albert Serra, Tsai Ming-liang o Lav Diaz. En forma de slow-cinema, el director italià s’aprofita dels codis innats del gènere per desconstruir tota la història i societat associats a aquests. De la mateixa manera que Almodóvar utilitzava la masculinitat heterosexual pròpia del western per acostar-se al queer a Extraña forma de vida (2023), Minervini, a través de tota l’èpica masculina estatunidenca sobre la qual s’ha edificat el western, la del mite o la llegenda, fa el western mai vist, el d’homes caminant per la neu, bevent cafè i descansant en silenci. Hi ha una veritat molt poderosa, en aquests homes sempre al límit de l’honor i el compromís del seu camí.

Cuyler Ballenger en un fotograma de Los malditos. // Noucinemart

45. Amor en Oslo; dir: Dag Johan Haugerud (Kjærlighet (Love); 2024)

Sexo en Oslo (2024) al festival de Berlín, Amor en Oslo al de Venècia i Sueños en Oslo (2025) altre cap al de Berlín, guanyant-hi aquesta última l’Ós d’Or com a millor pel·lícula. Johan Haugerud, que fins llavors era un director emergent, buscava amb la primera d’aquestes tres pel·lícules fer-se un lloc en els grans festivals europeus. El noruec, de cop, ha construït una trilogia en què sembla impossible no pensar en la trilogia dels tres colors de Krzysztof Kieślowski, molt més per connexions i intencions que, les coses com són, pel resultat obtingut. Sense acostar-se a l’absolutisme existencialista de l’obra Kieślowski, Haugerud dialoga sobre l’erotisme rere les nostres pulsions emocionals. Si Sexo parlava del despertar de desitjos queer en homes heterosexuals i Sueños de l’experimentació del primer amor, Amor, que pot ser la millor de la trilogia, expressa l’emoció de sentir-se perdut entre convencions socialment assumides i desitjos plenament innocents i purs. Divertida com les altres dues, aconsegueix com no ho fan les altres una profunditat admirable en les mirades entre uns protagonistes que deambulen per les vides dels altres.

Andrea Bræin Hovig i Thomas Gullestad en un fotograma d'Amor en Oslo. // Filmin

44. Mi postre favorito; dir: Maryam Moghadam, Behtash Sanaeeha (Keyke mahboobe man; 2024)

Primera pel·lícula iraniana de les cinquanta que conformen aquesta llista. És molt curiós veure com, en molts casos, la repressió i falta de llibertats i comoditats és un gran motor creatiu per a l’expressió a través de l’art. Possiblement, és la resposta a l’assenyalament de la falta d’avantguardes europees. En unes setmanes, de fet, s’estrenarà La tarta del presidente, poderosa pel·lícula iraquiana que molt possiblement entrarà a les millors pel·lícules del 2026. Tampoc em sembla que tot aquest conjunt d’obres reivindicatives dotin d’una majestuosa proposta cinematogràfica, ja podent estar això relacionat amb tot el cinema contemporani, però sí que tenen una ràbia en el seu interior que pot resultar magnètica. Aquí, Moghadam ressona per moments a Linklater, aturant per complet el pas del temps i engrandint-se quan sols importa l’instant. De proposta aparentment senzilla, transparent, de pel·lícula petita, Mi postre favorito segueix a la Mahin, una vídua de setanta anys que ja no reconeix un país sotmès a la imposició. Crepuscular davant el conservadorisme, coneix a un taxista que gratament li torna la mirada; a vegades, el seny i la companyia són el millor per acomiadar-se del que se’n va.

Lili Farhadpour i Esmaeel Mehrabi en un fotograma de Mi postre favorito. // A Contracorriente Films

43. Puñales por la espalda: De entre los muertos; dir: Rian Johnson (Wake Up Dead Man: A Knives Out Mystery; 2025)

Tercera entrega d’una, per tant, trilogia, que ningú s’hauria imaginat poder gaudir. És veritat que la primera Puñales por la espalda (2019) va sorprendre a tothom, elevant-se en aplaudiments com un divertidíssim homenatge al thriller i a tota la cultura popular encapçalada per Agatha Christie. Però també és veritat que no era imaginable que Daniel Craig, ja volent tancar la seva etapa de James Bond, s’endinsés en una nova franquícia; i, al final, resultarà que a cada entrega s’ho ha passat millor que a l’anterior. A El misterio de Glass Onion (2022), Rian Johnson tornava a aconseguir una delirant sàtira divertidíssima, encara que les dosis de thriller es poguessin veure desdibuixades entre tot plegat. Aquí, en canvi, el director se sotmet a la història, i no al revés, s’enfosqueix, sense perdre la irreverència i fatalisme patètic de les caricatures que hi apareixen, però tot és molt més tel·lúric, sobri. A través de la investigació d’un assassinat a l’església d’un poblet, Johnson plega sobre el mateix el misteri, en una espiral vertiginosa on la veritat es confon amb el pecat i la falsa adoració religiosa.

Josh O'Connor i Daniel Craig en un fotograma de Puñales por la espalda: De entre los muertos. // Netflix

42. El jockey; dir: Luis Ortega (2024)

Malgrat el silenci d’estatuetes que es va emportar ja fa dos festivals de Venècia, la pel·lícula de l’argentí Luis Ortega va ser una de les grans delícies que va fascinar a molts. Sens dubte, El Jockey desperta autoria, estil i mirada personal, i el gran dubte en enfrontar-se a ella és si la pel·lícula es perd entre tanta singularitat, en aquell racó on predomina l’intent de ser diferent de ser-ho realment. Pérez Biscayart interpreta a un hermètic i inexpressiu jockey llegendari, Remo Manfredini; com la gran majoria de genis, la seva genialitat s’anivella al seu caràcter autodestructiu, on drogues i tendències depressives eclipsen el talent i la relació amb una entregada i enamorada Abril (Úrsula Corberó). Després d’un greu accident, desapareix de l’hospital i deambula per una Buenos Aires espectadora, tant de la seva pèrdua d’identitat com del retrobament i transformació d’aquesta. El Jockey hereva clarament l’entrega visual i sensorial de directors com Sorrentino, estèticament barrocs de simetries i seduccions; tanmateix, la pel·lícula va molt més enllà, dialogant sobre una reformulació del ser que rima amb els dies en què convivim.

Úrsula Corbero i Nahuel Pérez Biscayart en un fotograma d'El jockey. // Caramel Films

41. Mi única família; dir: Mike Leigh (Hard Truths; 2024)

Per cada una de les pel·lícules que conformen aquesta llista podria explicar totes les aventures, entre sales de cinema i sofàs amb mantes, mentre m’enfrontava a les imatges proposades, em fonia entre elles o, simplement, gaudia de les vides d’altres persones inventades (o no). Quan Mi única família es va projectar per primera vegada a Espanya, ja havent estat presentada al festival de Toronto, eren les vuit del matí. Veníem d’esmorzar els cafès i croissants de sempre, entre pluja i paraigües que es tombaven pel vent. Impossible, ara mateix, imaginar-me una sensació més agradable que la de seure, just llavors, a l’auditori del Kursaal de Sant Sebastià. I, de cop, el melodrama de Mike Leigh a sobre nostre. Silencis davant la tragèdia de la seva protagonista, riures incansables cada vegada que ella esclatava a renegar contra qualsevol amb vida, i aquella meravellosa sensació d’intentar evitar el riure amb un fatalisme còmicament incòmode. Leigh i una descomunal Jean-Baptiste aconsegueixen una emocionant pel·lícula sobre el dol, la soledat i la incomunicació familiar, on diem tant pel que cridem com pel que callem.

Marianne Jean-Baptiste en un fotograma de Mi única familia. // BTEAM Pictures

40. Una casa llena de dinamita; dir: Kathryn Bigelow (A House of Dynamite; 2025)

L’estrena reduïda a algunes sales de cinema d’Una casa llena de dinamita, per, en un parell de setmanes, arribar a Netflix, podria ser la gran demostració d’aquestes cinquanta pel·lícules de la mort del cinema. És insultant el tracte a una directora de la mida de Kathryn Bigelow, primera dona en guanyar l’Oscar a millor direcció, que des d’En terra hostil (2008) ha dominat com pocs l’espectacularitat del thriller, l’acció i el cinema polític (La noche más oscura (2012) i Detroit (2017)). Al llarg d’aquestes pel·lícules ha abundat tant un antibel·licisme com un retrat de violència innata en l’ésser humà i el ciutadà estatunidenc. Ara, impregna el seu nou film de la tensió silenciosament ensordidora que ens colpeix a tots. Triplement narrada, la pel·lícula teixeix i desteixeix des de tres mirades diferents una mateixa arribada de míssils externs als Estats Units. Brillantment rodada i muntada, la impotència dels protagonistes rima amb la nostra en el present, i sols se li pot recriminar la victimització d’un país que podria ser el gran artífex d’aquesta complexitat actual.

Rebecca Ferguson en un fotograma d'Una casa llena de dinamita. // Netflix

39. Weapons; dir: Zach Cregger (2025)

Al llarg de tot aquest conjunt de pel·lícules, hi ha un seguit de fils estilístics, de tòniques que encaixen en el mateix paradigma social o de narracions que rimen entre elles, en protesta i retrat, o en la seva defensa i reivindicació dels gèneres. Weapons no serà l’únic film de terror que apareixerà en aquest article, el que segurament vol dir que tampoc serà el millor, però sí que podria ser el gran representant de la grandesa del cinema de terror contemporani (a recordar Devuélvemela (Bring Her Back), dels germans Phillipou, amb algunes de les seqüències més estremidores de l’any). Tal com Los pecadores (Sinners, Ryan Coogler), que ja apareixerà en algun moment, Weapons fa ús d’aquella fusió de gèneres que tant va impactar dècades anteriors, així com de la també pròpia narració desalineada en capítols que s’entrecreuen i es retroalimenten. Quan tots els nens d’una mateixa classe desapareixen de cop, a la mateixa nit, a la mateixa hora, menys un d’ells, les tensions de les famílies del poblet fan d’aquesta pel·lícula un divertidíssim thriller sobre la manipulació popular i la violència que ens envolta.

Fotograma de Weapons. // Warner Bros.

38. Blue Moon; dir: Richard Linklater (2025)

Richard Linklater ha sigut un dels grans noms, per partida doble, en els festivals de l’any passat, presentant Blue Moon a Berlín i Nouvelle Vague a Canes. La segona, fins i tot millor que a la que dediquem aquest text, ens ha arribat a principis d’aquest 2026 a les cartelleres, i ben segur que ocuparà la primera meitat de la llista de finals d’any. Ambdues comparteixen el que forma part de tota la filmografia de Linklater: brillants i emotives càpsules de l’espai-temps on, a través d’elles, construeix universos únics, cadascun desplaçant-se amb la seva pròpia velocitat. Si Nouvelle Vague inventa el retro-remake, duplicant la quantitat de ficció que percep l’espectador, ressuscitant una de les millors dècades del cinema, Blue Moon es desprèn de tota l’energia juvenil que hi ha en l’altra. És una mirada trista, crepuscular, d’un perdedor que, en lloc de recrear-se en les seves llàgrimes, sembla que estigui rememorant el passat, sol davant el foc. D’escriptura plenament humana, al llarg d’una nit en un bar, el llegendari lletrista Lorenz Hart s’enfronta a l’èxit dels altres i a les possibilitats de l’amor impossible i fatal.

Margaret Qualley i Ethan Hawke en un fotograma de Blue Moon. // Sony Pictures

37. Buena chica; dir: India Donaldson (Good One; 2024)

Després del seu pas pels festivals de Canes (dins la Quinzena de realitzadors) i Sundance, Buena chica va arribar aquí de la mà del festival D’A, sent una de les grans sorpreses de l’edició de l’any passat. Sense cap estrena als cinemes, ha anat directament a les plataformes com el que és: una brillant pel·lícula independent, amb to i ànima d’obra petita, senzilla, fins i tot simple en la seva superfície. Com sempre, ara ens toca a nosaltres escampar-la, predicar-la, recomanar-la i aconseguir que s’engrandeixi dins el seu nínxol. Per molt que sembli inofensiva en el seu cantó més extern, guarda en l’interior la força d’un film ferotge, mordaç, ple d’impotència, ràbia juvenil i denúncia esmolada. En aquest idíl·lic viatge d’acampada entre dos amics de mitjana edat i la filla d’un d’ells, Buena chica es mostra com una pel·lícula sobre la relació entre masculinitats i feminitats, el pas del temps, la incomprensió i la soledat; no obstant això, a mesura que avança i com enquadra les cares dels protagonistes, es converteix en un film sobre els monstres que tots portem dins. Tan sols li cal una frase perquè la pel·lícula es trenqui de cop.

James Le Gros, Danny McCarthy, i Lily Collias en un fotograma de Buena chica. // Filmin

36. Una quinta portuguesa; dir: Avelina Prat (2025)

Primera de les grandíssimes pel·lícules espanyoles que formen part d’aquesta llista, dibuixant un espectacular any pel cinema nacional, tal com ha sigut la seva tònica des de ja fa temps. Al tinter en queden moltes altres que no han trobat el seu espai, i no serà pas per no merèixer-lo: Ariel (Lois Patiño), Ciudad sin sueño (Guillermo Galoe), Decorado (Alberto Vázquez), El último arrebato (Marta Medina i Enrique López Lavigne), Los tortuga (Belén Funes), Maspalomas (Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga), Mi amiga Eva (Cesc Gay), Molt lluny (Gerard Oms), Siempre es invierno (David Trueba), Sorda (Eva Libertad)... Totes elles, entre el realisme màgic i el neorealisme reivindicatiu que ha marcat el cinema espanyol de l’última dècada són la mostra d’un país que aposta amb solidesa per l’autoria que mira endavant. A Una quinta portuguesa, Avelina Prat construeix una novel·la feta pel·lícula en què és impossible no pensar en el Cerrar los ojos (Víctor Erice, 2022); una història d’identitats suplantades, que s’imiten, es desdoblen i s’esquerden, entre mentides, secrets i mirades perdudes en un temps que s’escola pels dits de les mans.

María de Medeiros i Manolo Solo en un fotograma d'Una quinta portuguesa. // Filmax

35. 28 años después; dir: Danny Boyle (28 Years Later; 2025)

En un moment en què la inevitabilitat ens sobrepassa, més que mai ens envoltem de preqüeles, seqüeles, remakes i tota una porqueria que mai ningú hauria demanat. Tanmateix, de tant en tant, ens trobem davant de grandíssimes sorpreses per les quals mai hauríem apostat o que creiem que ens acabaríem reafirmant en la no necessitat d’aquestes. 28 años después tanca una trilogia (junt amb 28 días después i 28 semanas después) meravellosa, ara amb el retorn d’un majestuós Danny Boyle a la direcció, entre frenètic i experimental. Qualsevol podria ser-ne la millor i això és gràcies al fet que totes es diferencien entre elles, mantenint el gran missatge compartit per la resta d’històries apocalíptiques: davant el desordre natural, fins i tot en plena pandèmia zombi, l’home continua sent el gran enemic d’ell mateix. Sens dubte, el millor d’aquí és el que hem retrobat a la recentment estrenada 28 años después. El templo de los huesos: un Ralph Fiennes convertit en un erudit ermità que ha acceptat el caos com a expressió de la mateixa natura i on la humanitat és sols un personatge més dins aquest equilibri.

Alfie Williams i Aaron Taylor-Johnson en un fotograma de 28 años después. // Sony Pictures

34. Un simple accidente; dir: Jafar Panahi (Un simple accident; 2025)

Guanyadora de l’última Palma d’Or al festival de Canes, la pel·lícula de Panahi podria ser la conseqüència final, la culminació, de tot un conjunt de pel·lícules-denúncia contra el règim iranià. No és la primera que apareix en aquesta llista i, encara que podria ser aquesta culminació discursiva, tampoc serà l’última a ser citada. La veritat és que el de menys és discutir sobre quina és millor que l’altra cinematogràficament. Relacionar-les i analitzar com, entre elles, es comuniquen, es retroalimenten i flueixen com tot un manifest, és un grandíssim exercici. En el cas d’Un simple accidente, tot han sigut elogis cap al film; sense negar-ne la grandesa, que és moltíssima, convergint una situació delirantment còmica amb la tragèdia sobre la qual transita, a mi em sembla que és una pel·lícula que peca de forma cinematogràfica. Al llarg d’aquesta aventura cap a la sentència mortal, on uns supervivents de tortures capturen un dels responsables, un seguit de monòlegs i càmeres fixes se succeeixen contínuament per enfrontar-se al passat i les seves ganes de venjança, encara que aquestes els puguin convertir en el que més odien.

Majid Panahi, Mohamad Ali Elyasmehr i Hadis Pakbaten en un fotograma d'Un simple accidente. // La aventura cine

33. La semilla de la higuera sagrada; dir: Mohammad Rasoulof (The Seed of the Sacred Fig; 2024)

De totes les protestants contra la repressió del règim iranià, aquesta La semilla de la higuera sagrada és la que encapçala la llista. Rasoulof arrossega tota una carrera de denúncia pública contra l’opressió a l’Iran, sent contínuament condemnat a presó per la suposada propaganda contra el sistema. De totes les anteriors, cal destacar El mal no existeix (2020), guanyadora de l’Ós d’Or, una recopilació de quatre històries que dialoga sobre la pena de mort i la persecució militar. En el seu últim empresonament, va ser espectador, des de la distància, de les revoltes protagonitzades per les dones que es negaven a portar el vel. En sortir, va fer aquest film, on tota la repressió d’un país es personifica en una família de pare misteriós, sever i d’una dona i unes filles que pateixes la seva còlera i els seus secrets. Li pesa un desenllaç que dramatitza i plega en excés la història, però, sens dubte, el millor és quan s’acosta al seu valor documental, aprofitant-se dels vídeos gravats per la gent.

Mahsa Rostami en un fotograma de La semilla de la higuera sagrada. // BTEAM Pictures

32. El dosier Maldoror; dir: Fabrice Du Welz (Maldoror; 2024)

Infinites les pel·lícules hereves de Se7en (1995), si ens poséssim a pensar-hi. Després de l’èxit indiscutible del film de Fincher, ja precedit pel d’El silenci dels anyells (1991), que sempre defensaré que em sembla encara superior, moltíssimes altres van venir per replicar el model criminal amb un psicòpata de fons. De fet, masses. No obstant això, i encara seguint a vegades la mateixa estela, de tant en tant apareixen algunes notables, o excel·lents, pel·lícules que en ressonen. Maldoror segueix la investigació, a través d’un impulsiu i jove policia, de la desaparició real de dues noies belgues; pel·lícula fosca, obsessiva, opressiva, en què el protagonista, fart d’un sistema judicial limitat, s’endinsarà sol als racons més foscos de l’home. Si Se7en és la que m’ha servit per arrencar amb aquest text, la gran referència és l’altra obra mestra de Fincher, Zodiac (2007), on la sòbria desesperació del protagonista injecta en les venes de l’espectador una incomoditat extremadament terrenal, física, possessiva, que ens fa sentir orfes d’un món que ja ens ha girat l’esquena des de fa massa temps.

Anthony Bajon en un fotograma de Maldoror. // Movistar Plus+

31. Aún estoy aquí; dir: Walter Salles (Ainda estou aquí; 2024)

Millor pel·lícula internacional segons l’Acadèmia estatunidenca, des del festival de Venècia el film de Walter Salles ja ressonava amb la força d’una de les grans estrenes de la temporada. En el mateix festival ja hi vam veure una altra gran pel·lícula sobre la política brasilera; Apocalipsis en los trópicos (2024) és un documental on Petra Costa, la directora, retrata amb solemnitat l’auge de Bolsonaro i com els seus populismes incrementen una crispació popular. Si allà tot és ira, a Aún estoy aquí tot és impotència, incredulitat i fragilitat. Salles es basa en les memòries de Marcelo Rubens Paiva, fill del diputat d’esquerres Rubens Paiva, capturat pel govern durant la dictadura militar, el 1971. Ara bé, aquí el protagonisme no cau a les espatlles del pare, sinó a les d’una dona i mare que es veu obligada a l’activisme per denunciar els fets, encara que això portés també a la tortura. Si bé peca en excés de voler elevar la crítica i l’homenatge a la família en la seva part final, tota la construcció d’harmonia en les primeres seqüències és magnífica, així com la sobrietat de després.

Fernanda Tarres en un fotograma d'Aún estoy aquí. // Vertigo Films

30. Warfare: Tiempo de guerra; dir: Alex Garland, Ray Mendoza (Warfare; 2025)

El cas d’Alex Garland és d’aquells tan atractius pels qui escrivim o parlem de directors. Encara que sobre el paper no ho sembli, la seva filmografia presenta una evolució plenament homogènia, més enllà d’estar construïda a base d’enormes pel·lícules, una rere l’altra. De la ciència-ficció més minimalista a la més grandiloqüent i a la més terrorífica, per endinsar-se en un bèl·lic de ciència-ficció i, de cop, en el bèl·lic més realista i ferotge possible. Totes i cada una d’aquestes històries, molt kubrickianes, giren sobre la deshumanització, la crueltat de l’home quan aquest juga a ser Déu, quan s’enfronta a sí mateix o a la natura. A Warfare, Garland construeix amb asfíxia i domini brutal de l’espai-temps, una història basada en els records dels militars estatunidencs que van sobreviure quan una missió de vigilància es va tòrcer a Iraq. Juntament amb Ray Mendoza, un dels supervivents, Garland s’aprofita d’un altre dels seus grans temes, la masculinitat, per dialogar sobre la germanor i les relacions entre tots els protagonistes quan aquests s’han d’enfrontar a la mort. Despietada i violenta, però carnalment real.

Fotograma de Warfare: Tiempo de guerra. // Revolutionary

29. MadS; dir: David Moreau (2024)

No hi ha cap mena de dubte en l’herència i estudi de David Moreau dels codis de la nova carn i la filmografia de Cronenberg. De fet, també em costa portar-li la contrària a gent que en sap infinitament més i no eleva tant MadS (enorme Oriol Alonso Cano, que si algú en sap de Cronenberg en aquest país és ell, amb el seu magnífic llibre Infecciones y mutaciones narrativas). Però, en MadS, a mi em sembla veure un grandíssim autor, que a través de les imatges i la narració ha construït un relat plenament personal, per primera vegada en la seva carrera (el que indica haver de seguir-lo d’ara endavant). Per molt que el film es construeixi sobre una estètica clarament efectista (la d’un pla seqüència continu de principi a fi amb tres protagonistes que es relleven), MadS és el malson nocturn d’una pandèmia zombi que no cessa fins a propagar-se per tota la ciutat, mentre tot ressona a conspiracions de les elits polítiques i a les malalties de transmissió sexual amb el desig d’apoderar-se de la carn dels altres.

Laurie Pavy en un fotograma de MaDs. // A Contracorriente Films

28. Memorias de un caracol; dir: Adam Elliot (Memoir of a Snail; 2024)

Primera pel·lícula d’animació en aparèixer a la llista. Una llista que, realment, serveix molt més de referència i representació del cinema contemporani, sense oblidar en cap cas la subjectivitat de la mateixa i dels textos que l’acompanyen, que de certesa científica. La veritat és que grandíssimes pel·lícules de llenguatge de l’animació queden fora, com la shakespeariana d’aventures Ne Zha 2 (Yu Yang; 2025), la reivindicativa ecologista Salvajes (Claude Barras; 2024) o la ja mencionada Decorado (2025), on Alberto Vázquez retrata la plasticitat capitalista en què tots vivim. Així com Salvajes, del mateix director que La vida de Calabacín (2016), Memorias de un caracol manté l’animació stop-motion del seu autor, on la plastilina en què es construeixen els protagonistes és sols una amigable entrada a la crueltat realista que els envolta, tal com també ho fa amb nosaltres. Adam Elliot retorna a la direcció després de Mary and Max (2009), aconseguint una pel·lícula on la tendresa s’agafa de la mà de la tragèdia, exposant la falsedat, soledat, irreverència desenfadada, terror, obsessió religiosa, desig sexual i carpe diem de l’avui, a parts iguals.

Fotograma de Memorias de un caracol. // Alfa Pictures

27. Romería; dir: Carla Simón (2025)

Quan Pilar Palomero estrenava la magnífica Los destellos (2024) a Sant Sebastià, a la crítica vaig escriure que era una grandíssima pel·lícula que ampliava l’univers creat per la directora, dins el mateix to neorealista i feminista que desconstruïa la família i la mirada del passat, tal com ho estaven fent Carla Simón, Alauda Ruiz de Azúa o Estibaliz Urresola Solaguren; tanmateix, que seria molt interessant poder veure la directora prenent noves formes, arriscant-se. Justament, és el que ha passat aquest any amb Ruiz de Azúa, que encara no ha aparegut a la llista amb Los domingos, i Carla Simón. Aquesta última, després d’Alcarràs (2021), ja explicava que li interessava poder jugar amb el conte fantàstic, i és el que fa en els millors moments de Romería. En forma de record autobiogràfic, Simón narra el viatge per conèixer la família del seu pare mort. Mentrestant, la pel·lícula s’enfosqueix en una veritat descomunal sobre l’arrabassament de l’amor i d’una generació postfranquista perduda entre la sida i l’heroïna, on les majors llibertats, sensuals, eròtiques i tràgiques, són a base d’analògic poètic.

Llúcia Garcia i Mitch en un fotograma de Romería. // Elastica Films

26. A Different Man; dir: Aaron Schimberg (2024)

Amb tothom aclamant l’entrega total de Sebastian Stan com a actor protagonista, va ser el principal reclam de gallardons per a la pel·lícula, destacant el Globus d’Or dins la categoria de Comèdia (que algú me l’expliqui) i l’Ós de Plata a Berlín; tanmateix, als Oscars sols va estar nominada dins del millor maquillatge i perruqueria. Malgrat que s’estrenés a les sales a finals de gener, pels que la vam veure al festival de Sitges del 2024, la comparació òbvia va ser amb La sustancia, també presentada al festival, sent la cara masculina de la crítica sistèmica de les pressions estètiques. Un actor de teatre nascut amb malformacions se sotmet a una operació desorbitada per poder tenir moltes més oportunitats en un món que sempre li ha donat l’esquena, tant laboralment com social. Fatalment ambiciós, voler jugar a ser Déu té les seves conseqüències, sobretot en un món injust. A Different Man és una carretera a la perdició, un relat obsessiu, fosc, on el que més se li podria demanar seria una major aposta pel gènere, que la violència acabi de rematar la bogeria del seu protagonista.

Sebastian Stan, Renate Reinsve i Adam Pearson en un fotograma d'A Different Man. // Vertigo Films

25. En la corriente; dir: Hong Sang-soo (Suyoocheon; 2024)

Si al cinema contemporani es tragués de l’equació a Hong Sang-soo, el resultat seria, ben segur, molt més avorrit, homogeni i, per sobre de tot, senzill. A més d’una pel·lícula per any, la seleccionada en aquesta llista com a millor és En la corriente, destacant moltíssim també a La viatgera, amb una Isabelle Huppert que s’infiltra i parasita en la vida comuna dels altres. Ara bé, a l’espera encara de l’estrena de What Does That Nature Say to You (2025), si ja s’hagués estrenat estaria encara per sobre d’aquesta. I vaja, que d’aquí a un mes, al festival de Berlín, el director estrenarà The Day She Returns. Tot magnífiques notícies en la filmografia d’un autor absolut, d’algú que transita en totes les seves pel·lícules sobre la mateixa història, sempre amb mínimes variacions; és a dir, com si, al final, el món que retrata i critica, fos sempre el mateix, el real, i no molts directors aconsegueixen aquesta mordacitat. Aquí, entre mirades perdudes i silencis, Hong Sang-soo es perfila davant del Caza de brujas de Guadagnino per denunciar l’abús de poder a la universitat, sense negar els remordiments i pecats que tots portem dins.

Kim Min-hee en un fotograma d'En la corriente. // Filmin

24. Septiembre 5; dir: Tim Fehlbaum (September 5; 2024)

Al llarg d’aquesta llista s’ofereixen tot de possibles visionats acompanyats, rimes cinematogràfiques, ja siguin amb pel·lícules de la llista de l’any passat o amb d’altres, com en aquest cas. Veient Septiembre 5 és impossible no pensar en Munich (2005) de Spielberg, però canviant la perspectiva dels assassinats als Jocs Olímpics de Munic del 1972 pel grup terrorista Setembre Negre. Si al film del director de La llista de Schindler (1993) se seguia la investigació secreta després dels assassinats, a la pel·lícula de Fehlbaum el protagonisme recau sobre els periodistes esportius que van retratar i cobrir tot l’atemptat. Septiembre 5 és una delícia ja no sols pels amants del gènere periodístic, directament per tots els devots del llenguatge cinematogràfic. Estem davant d’un exercici descomunal de ritme, de pols narratiu alineat amb mestria amb el muntatge, amb imatges fluint una rere l’altre per construir l’asfíxia d’una atmosfera que no ens deixa anar fins als crèdits finals. Hi ha qui va considerar inapropiada la pel·lícula per com el fet de recordar aquests assassinats a esportistes israelians podia victimitzar al país genocida del poble palestí, però aquí confiem en la intel·ligència de l’espectador per mirar més enllà.

Zinedine Soualem, John Magaro, Leonie Benesch, i Marcus Rutherford en un fotograma de Septiembre 5. // Paramount Pictures

23. La historia de Souleymane; dir: Boris Lojkine (L’historie de Souleymane; 2024)

Eclipsada per Emilia Pérez (2024) en la temporada passada del cinema francès, ara, en fred, i vista llarga, no hi ha cap dubte que La historia de Souleymane és molt superior a l’intent controvertit de Jacques Audiard. En format thriller, aquest drama segueix a Souleymane al llarg de tres dies, treballant desesperadament com a repartidor, dormint en comunitat amb molta altra gent en les mateixes condicions, havent de superar les traves diàries per treballar des d’un usuari que no és el seu perquè no té papers, devent diners i preparant-se per a l’entrevista per aconseguir els papers que tindrà al tercer dia. Rima molt intel·ligentment amb un altre film que va formar part de la llista de l’any passat, Jo capità (2023) de Matteo Garrone, que narrava tota l’aventura tràgica del protagonista per aconseguir arribar a Europa, sent empresonat, torturat, havent de creuar el desert... Aquí, al desitjat continent europeu, hi ha l’altra cara de la moneda, la del rebuig i la superioritat de classes. La historia de Souleymane és precisament això, un relat frenètic, asfixiant per moments, que ret homenatge a la història que tots els supervivents porten dins.

Abou Sangare en un fotograma de La historia de Souleymane. // Pyramide Distribution

22. Flow, un mundo que salvar; dir: Gints Zilbalodis (Flow; 2024)

Pel·lícula-esdeveniment, qui s’anava a imaginar que aquesta animació letona es convertiria en tot un èxit a les sales. Flow és la gran demostració que el cinema encara pot confiar en el boca-orella del carrer, sense negar, això sí, la gran campanya publicitària del darrere. Guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula d’animació, i arribant a estar nominada al de millor pel·lícula internacional (molt possiblement el millor film de la llista, però, vaja, que no deixa de ser animació, ja seria massa que se li donés el reconeixement que es mereix), Flow narra la història d’un gat que es desperta en un món cobert per aigua, un món on sembla ja no haver-hi humans. Al llarg del film, aprendrà, sigui per supervivència o pel concepte ja devaluat d’humanisme, a relacionar-se i a ajudar als altres animals que es va trobant. És una pel·lícula preciosa, on, com el seu nom indica, el millor és simplement fluir a través de les seves imatges sensorials, tal com flueix l’aigua mentre transporta als nostres protagonistes a indrets desconeguts, però d’aventura i diversió assegurada en aquesta faula.

Fotograma de Flow, un mundo que salvar. // Sideral Cinema

21. Vermiglio; dir: Maura Delpero (2024)

Guanyadora del Gran Premi del Jurat al festival de Venècia, Vermiglio és el segon llargmetratge de la italiana Maura Delpero; Maternal, el seu primer, ja va recollir les mencions especials del jurat als festivals de Mar del Plata i Locarno. És a dir, tota una autora de festivals que haurem de seguir i que ben segur no trigarà a passar per Canes. A Vermiglio valen molt més els personatges per les seves mirades en silenci que pel que acaben dient; així com tots els majestuosos paisatges nevats, absorbint i devorant els protagonistes, que qualsevol escena en què aparentment sí que passen coses. A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, la família del mestre d’un poblet acull un soldat desertor; la pel·lícula transita per la preciosa història d’amor sota la neu entre el soldat i la filla gran del mestre, les ensenyances d’aquest o per com la maldat bèl·lica que arrossega el soldat s’infiltra a la família. Al final, Delpero dibuixa una Itàlia on l’analfabetisme rima amb el catolicisme, la misogínia i una societat encara sota l’ombra del passat.

Martina Scrinzi, Anna Thaler i Giuseppe De Domenico en un fotograma de Vermiglio. // Karma Films

20. The Order (La hermandad silenciosa); dir: Justin Kurzel (The Order; 2024)

Grandíssima pel·lícula desapareguda totalment entre la multitud de sobreproduccions i sobreestrenes en les que ens tenen acostumats les plataformes. Un ja no sap si aquest nivell d’entregues actua com a cortina de fum per ni tan sols pensar en el nivell de misèria que ens ofereixen, si és perquè és just el que la gent demana o si simplement el cinema és un art mort, venut a la comercialització com un producte més del mercat. Aquí la importància d’aquestes llistes, segurament, a donar renom als films que ens recorden a èpoques havíem deixat enrere. Quan The Order es va estrenar al festival de Venècia, les parets tremolaven quan esclatava la música. Despietada, sòbria i violenta, és tot el que ens podríem esperar de Justin Kurzel dirigint un thriller policial. A Kurzel se’l sent encara més còmode entre aquests protagonistes de poques paraules que amb aquell Macbeth (2015), també sobri, però remogut entre temors. Pel·lícula que serveix com a dupla increïble de l’Infiltrado en el KKKlan (2018) de Spike Lee, aquí seguint la investigació real a una ordre terrorista de supremacistes.

Jude Law en un fotograma de The Order (La hermandad silenciosa). // Prime Video

19. Sueños de trenes; dir: Clint Bentley (Train Dreams; 2025)

Mai havíem consumit ni sigut travessats per tantes imatges per segon. Totes elles retroalimentant-se, corrompent-se, devaluant-se, comunicant-se a través de tots els llenguatges i mitjans que abasten. Verticals, horitzontals, saturades, minimalistes, enquadrades per a altres dispositius pels quals no haurien hagut d’estar pensades. Costa imaginar fins on arribaran les xarxes socials i l’estilització d’un tot que perd sentit. En clau cinematogràfica, això es tradueix en un conjunt d’autors que contínuament sembla que ja no pensen en cinema. En molts moments podria semblar el cas de Sueños de trenes, un film extravagant en la seva posada en escena onírica, intimista i contemplativa. De fet, és en el que pot pecar en la seva segona meitat. Tanmateix, en les seves millors seqüències, que són moltíssimes, recorda a aquell intent de ser Terrence Malick, d’atrapar el fatídic somni americà mentre el veritable protagonista és un paisatge que contempla uns personatges perduts en ell, buscant entre fantasies de futur i un intent de ser algú. A la pel·lícula li pesa quan es recrea en la melancolia, però és en els moments que més s’aprofita dels codis del western quan s’eleva a quelcom magnífic.

Joel Edgerton en un fotograma de Sueños de trenes. // Netflix

18. La voz de Hind; dir: Kaouther Ben Hania (Sawt al-Hind Rajab; 2025)

Possiblement, mai hi havia hagut tanta seguretat en el festival de Venècia com en el dia de l’estrena de La voz de Hind. De producció tunisiana, la pel·lícula ha sigut un dels majors cants culturals per defensar el poble palestí i denunciar el genocidi israelià. Hind Rajab era una nena de cinc anys que va trucar a les emergències des del cotxe de la família mentre tothom que hi havia a dins acabava de ser assassinat, i encara rebent trets. La directora, Ben Hania, ja havia aparegut a la llista de l’any passat amb Las cuatro hijas (2023); ambdues pel·lícules vacil·len el concepte de documental i com aquest s’enfronta a la ficció. Si a Las cuatro hijas les protagonistes interpretaven les mateixes escenes que acabaven d’explicar, amb dues actrius interpretant dues de les filles, i les altres dues interpretant-se a elles mateixes, La voz de Hind es construeix sobre la gravació real de la trucada amb Hind Rajab. Sens dubte, el millor del film, que amb mestria cau en molts pocs moments en l’excés de sensibleria, és com s’aprofita del real per elevar la ficció en el seu poder de connectar amb l’espectador.

Motaz Malhees, Saja Kilani i Clara Khoury en un fotograma de La voz de Hind. // Caramel Films

17. Eureka; dir: Lisandro Alonso (2023)

Recentment, Lisandro Alonso explicava que si càmera grava un got durant uns segons, aquest continua sent un got, però que si la càmera s’hi manté deu minuts, el got comença a ser alguna altra cosa. Alonso, com Albert Serra, Lav Diaz, Alain Guiraudie o Tsai Ming-liang, representa un cinema que reconeix el fantàstic en voler retratar la vida mateixa, amb les seves mirades en silenci i individus simplement estant en el pla. A Ereuka, Alonso assoleix una pel·lícula magnífica, atemporal i, a la vegada, de present immediat, d’una raresa com si no formés part d’aquest món, mentre el seu gran propòsit és retratar la violència per la qual aquest es regeix. No totes les històries funcionen per igual, i és cert que un Viggo Mortensen sent un genet solitari en blanc i negre, amb què arranca la pel·lícula, pot ser el millor, impagable. Tanmateix, tot el que ve després (una policia que es nega a continuar responent a la seva ràdio, una jove que viatja a través del temps fins a altres regions, gent que habita els boscos amb somnis de grandesa...), tot, és significatiu d’un desig incommensurable de llibertat.

Viggo Mortensen en un fotograma d'Eureka. // Atalante distribución

16. Sirat. Trance en el desierto; dir: Oliver Laxe (Sirât; 2025)

És innegable l’esdeveniment ja no sols nacional, sinó directament internacional, que ha suposat Sirat. Guanyadora del Gran Premi del Jurat al Festival de Canes i nominada al Globus d’Or com a millor pel·lícula internacional, la campanya descomunal ha exposat a un Oliver Laxe que pot haver sigut la gran trava del film. Ha sigut molt interessant veure un director sent crític de cinema a través del film, heretant la màxima dels autors del gran cinema francès. Laxe parla dels cantons masculins i femenins de la seva obra, contraposant-se en un xoc entre l’espectacularitat aventurera i l’emocionalitat transcendental, respectivament. Justament, el que més li pot haver pesat a la pel·lícula és la pretensió intel·lectual de Laxe, que ha transportat tota l’experiència sensorial del film a discursos basats en aquest excés de personalitat i de creació d’una obra magna. Tanmateix, és impossible negar-se davant la monumentalitat de Sirat; Laxe ha aconseguit una pel·lícula que transita entre la solitud del western, l’aventura més desesperada i un dels molts retrats del cinema d’aquest any d’una societat europea dilapidada entre cants que ressonen sense resposta enmig del desert.

Fotograma de Sirat. Trance en el desierto. // BTeam Pictures

15. Misericordia; dir: Alain Guiraudie (Miséricorde; 2024)

Tardes de soledad d’Albert Serra ha sigut considerada la millor pel·lícula d’aquest any per Cahiers du cinéma, però Misericordia va ser-ho la de l’any passat. És un film despietat, fosc en la seva ànima, que aprofita la seva estètica innocent i rural per penetrar en les nostres ments. Justament, està produïda per Andergraun Films, la productora de Serra i companyia, que aquest any també ha estrenat a festivals el Magallanes de Lav Diaz, Espiga d’Or a la Seminci. És la demostració d’un cinema diferent, un que busca ser l’herència del cinema verité, que no dubte en fer les coses diferents perquè és la manera de fer-les. És, precisament, en directors com Guiraudie, on trobem la gran defensa de què hauria de ser el cinema. A mig camí entre el suspens hitchcockià que plega moltes històries en espiral vertiginosa i el Teorema de Pasolini, Misericordia narra com el retorn del protagonista al seu poble natal i la seva infiltració en les vides dels altres desperta perversament els cantons més foscos i salvatges que tots guardem a dins.

Félix Kysyl i Jacques Develay en un fotograma de Misericordia. // Karma Films

14. Los chicos de la Nickel; dir: RaMell Ross (Nickel Boys; 2024)

Possiblement, una de les ja moltes, i grates, conseqüències de l’ampliació de l’Acadèmia. L’augment del nombre de votants, i per conseqüència de la variació i descomercialització d’aquests, ha suposat el reconeixement de moltes pel·lícules que no l’haurien rebut. És veritat que Los chicos de la Nickel ja podia tenir el reconeixement estatunidenc i que, en aquest sentit, el cas de pel·lícules com la japonesa Drive My Car (2021) són molt més destacables, però el film de RaMell Ross és d’una autoria i d’una aposta tan descarada per la riquesa de les possibilitats del llenguatge cinematogràfic que cal celebrar que se’n parlés. Ross denuncia els abusos en un reformatori de Florida a través de la poderosa amistat de la dupla protagonista. La càmera s’alterna dels ulls d’un als de l’altre, i és d’aquelles poques situacions en què l’estilització formal no banalitza o pornografia allò que narra, sinó que és un recurs més, i possiblement el més intel·ligent, per submergir a l’espectador en què és ser la primera persona davant la crueltat inhumana.

Ethan Herisse en un fotograma de Los chicos de la Nickel. // Metro-Goldwyn-Mayer

13. Estrany riu; dir: Jaume Claret Muxart (2025)

En un festival de Venècia ben variat, on no va faltar gran cinema cap dia, però que pràcticament cap director va oferir el seu gran potencial, Estrany riu va ser una delícia. L’òpera prima de Jaume Claret Muxart ha estat àmpliament comparada amb Call Me By Your Name: film pausat sobre el descobriment de l’homosexualitat i com aquest rima amb la pèrdua de la innocència que és l’adolescència, sense oblidar, evidentment, la contínua vinculació amb la natura i la llibertat salvatge d’aquesta. Amb els anys, s’ha vist que a Guadagnino segurament el que més l’interessava era la diferència d’edat entre els dos protagonistes i com això parla amb el concepte de l’amor prohibit; encara que no negui el profund discurs de la pel·lícula del 2017, a Estrany riu tot flueix com una postal. Pel·lícula de fantasmes que apareixen i desapareixen com una fantasia i, mentrestant, la vida avançant al llarg d’aquest últim estiu d’una família que es trenca en secrets, en mirades perdudes, tristament ignorades.

Jan Monter en un fotograma d'Estrany riu. // Elastica Films

12. Kontinental ’25; dir: Radu Jude (2025)

El romanès Radu Jude ja es trobava a la llista de l’any passat amb una pel·lícula que va ser tot un petit esdeveniment dins la comunitat més cinèfila-festivalera. No esperes demasiado del fin del mundo (2023) és una sàtira brutal de la fi del món en què ens trobem; explotació capitalista blanquejada en emprenedoria passional, molt més propera en una constant supervivència d’aquest món que ja ha acceptat el frenetisme consumista de les xarxes socials. Kontinental ’25 actua com a seqüela directa, ja no ens trobem a les portes d’aquesta fi del món de la que poc podem esperar, sinó que estem directament en aquesta. Amb la mateixa escassetat d’èpica, la crítica s’afina sense perdre la seva mala gaita; tanmateix, aquesta es rebaixa a l’horterada superficial en què ens hem convertit, aportant molt més espai a la desesperació i tristor que és aquest abandonament sense pàtria. La protagonista del film és l’encarregada de gestionar el desallotjament d’un home que viu a les golfes d’un edifici; quan aquest se suïcida, ella es troba davant la major crueltat possible: l’assassinat del mateix país.

Gabriel Spahiu en un fotograma de Kontinental '25. // A Contracorriente Films

11. Los domingos; dir: Alauda Ruiz de Azúa (2025)

Tant Alauda Ruiz de Azúa com Carla Simón han sigut les dues grans directores, dins la ja mencionada onada de feminisme neorealista, que han estrenat aquest any. A diferència d’altres que també ho han fet, incorporant-se en el moviment, com Eva Libertad amb Sorda, elles dues han hibridat en variacions del seu mateix univers personal, diferenciant-se. Si bé Romería assoleix seqüències de preciositat lírica, el film de Ruiz de Azúa ha implicat un avenç descomunal en la seva filmografia. Concha d’Or a Sant Sebastià, Los domingos és molt més enllà que el melodrama familiar d’una adolescent que vol ser monja de clausura, totalment en contra del que opina la seva família. És una operació quirúrgica de l’enfonsament de la democràcia europea davant l’auge dels valors tradicionals en les generacions més joves. És una pel·lícula que, mordaçment, retrata la família com una institució que s’enfonsa davant les seves mentides, secrets i contradiccions, incapaç de reconèixer la veritat i els pecats que tots portem dins. Los domingos mostra, captura, immortalitza una veritat que molts volen negar, i potser per això agrada i desagrada a ambdós sectors.

Blanca Soroa en un fotograma de Los domingos. // BTeam Pictures

10. Los pecadores; dir: Ryan Coogler (Sinners; 2025)

Molt possiblement, la gran oblidada dins les pel·lícules que sí que aconseguiran nominacions als Oscars. Tot apunta al repartiment entre Una batalla tras otra i Valor sentimental. La veritat, amb raó, i sols cal fixar-se que encara no han aparegut en aquesta llista. Tanmateix, cal no oblidar aquesta magnífica pel·lícula que ens va arribar en la primera meitat d’any. Western, terror, musical, comèdia, romàntic, ciència-ficció... Violència, seducció, llegenda folklòrica, conte gòtic... Los pecadores és la grandíssima pel·lícula que, per fi, ha aconseguit fer el director de Creed i de les dues entregues de Black Panther; tanmateix, res sembla apuntar que pugui continuar en aquesta línia ascendent, ja que té confirmada la tercera de la franquícia de Marvel pel 2028. El que segur que ens ha deixat clar Coogler, és que, així com Damien Chazelle, és un autor amb grandíssim domini del llenguatge, capaç d’absolutes virgueries quan té tota la llibertat creativa. Contemporani en majúscules, la seva fusió de gèneres transforma la pel·lícula en una aventura descomunal, configurada en diferents films dins ella, per arribar a una història antiracial de pura diversió.

Jayme Lawson, Wunmi Mosaku, Michael B. Jordan, Miles Caton, Delroy Lindo i Li Jun Li en un fotograma d'April. // MUBI

9. The Mastermind; Kelly Reichardt (2025)

En la llista de l’any passat, Josh O’Connor ja protagonitzava una altra pel·lícula que també havia entrat en les primeres posicions, directament la segona, de fet, que era La quimera d’Alice Rohrwacher. En ella, de fet, O’Connor també interpretava un lladre en un film que es vestia de tot menys de ser una pel·lícula de robatoris. Tan Rohrwacher com Reichardt, s’han convertit en dues de les grans autores en qui sempre confiar, hereves de genis que també apareixen en aquesta llista, com Jarmusch, al seu torn hereu del minimalisme i essencialisme ultraclàssic de Robert Bresson. Si bé Rohrwacher s’acosta més al realisme màgic, Reichardt podria ser qui més ha demostrat la continuació d’aquell postmodernisme que bevia de la rebel·lia del rock, mentre s’aprofitava de tot el que representen els codis dels gèneres per transformar-los en els racons més profunds del ser i estar en un espai-temps. Aquí, O’Connor lidera un robatori majúscul en un museu, fet desencadenant que l’aïllarà de la seva família i terra, com qui es perd entre les falses promeses del somni americà.

Josh O'Connor en un fotograma d'April. // MUBI

8. April; Dea Kulumbegashvili (Aprili; 2024)

Guanyant la Concha d’Or al festival de Sant Sebastià amb Beginning (2020), la georgiana Kulumbegashvili es convertia en una de les veus més potents del cinema d’autor europeu. Amb posada en escena hermètica i plenament identitària, la directora encapsula uns protagonistes en paisatges rurals que tant els consumeixen com la brutalitat de les situacions a què s’enfronten. A Beginning, una família Testimoni de Jehovà és atacada per la resta del poblat; la violència escala de l’impactant atac a la capella que obre la pel·lícula a la violació al costat del riu; en cap moment, ni com en la majoria de les escenes, la càmera es mou i cristal·litza tota la barbàrie. A April, Kulumbegashvili assoleix el mateix, i possiblement més depurat, afinant la importància del feminisme en el seu cinema a través d’una ginecòloga que assisteix clandestinament avortaments als poblats georgians, a esquena dels marits autoritaris. Hi ha qui diu que el seu cinema és excessivament efectista, però a mi em sembla que suposa un mirall de denúncia incòmode, on són més violentes les pressions masculines que el dret de les sanguinolentes operacions.

Ia Sukhitashvili en un fotograma d'April. // Pyramid Distribution

7. Father Mother Sister Brother; dir: Jim Jarmusch (2025)

Recordem tot el rebombori que es va generar amb el Lleó d’Or a la pel·lícula de Jarmusch, quan bona part de la crítica apostava per la fermesa del discurs de La voz de Hind, sumat a la seva imperant actualitat. En el moment, semblava tenir els mateixos aires del Lleó d’Or de l’any anterior, que premiava un Almodóvar menor per La habitación de al lado, molt més de caràcter honorífic per una carrera poc premiada en festivals. Tanmateix, Father Mother Sister Brother és un film magnífic que actua amb mestria tal com se l’espera: impregnant la nostra memòria i engrandint-se en ella com la gran peça que guanya amb el repòs. Jarmusch torna a hibridar-se mínimament dins la mateixa obra de sempre; pel·lícula capitular on les diferents historietes rimen delirantment i amb sarcasme madurat en les millors botes de fusta. El director ens parla d’en qui ens convertim quan el pas del temps i la família ens modela, com enfrontar-nos a la identitat abandonada, tragèdia i memòria. Entre la desesperació i la transcendència emocional, Jarmusch aconsegueix allò tan singular que és la bellesa de la complexitat humana.

Luka Sabbat i Indya Moore en un fotograma de Father Mother Sister Brother. // Avalon

6. Una batalla tras otra; dir: Paul Thomas Anderson (One Battle After Another; 2025)

Paul Thomas Anderson. Paul Thomas Anderson. De nou, Paul Thomas Anderson! El millor director dels últims... trenta anys? Així, directe. Molt pocs directors coetanis podrien discutir-li el títol, i encara menys si no comptem els que podrien fer-ho per ja haver estat dirigint pel·lícules dècades abans que aquest jove estatunidenc explotés amb Boogie Nights (1997). Obra mestra descomunal rere l’altra. Sobri, majúscul, punxant, elegant, sensible i qualsevol altre adjectiu en forma d’elogi escrit al llarg d’aquest llistat seria aplicable a la narrativa cinematogràfica d’un geni que ha retratat, al llarg d’anys i gèneres, el cantó més fosc del somni americà, l’alienament més desesperançador i, per contra, espurnes per no perdre’ns en la foscor. A Una bata tras otra, sembla que els protagonistes rebels hagin de lluitar una vegada rere l’altra per poder ser en llibertat, encara que sigui combatent el neofeixisme més ridícul. En la Teléfono rojo de la seva filmografia, Paul Thomas Anderson ens és un regal intrèpid, tan divertidament fatal com terroríficament asfixiant, amb algunes de les millors seqüències de suspens del segle.

Leonardo DiCaprio en un fotograma d'Una batalla tras otra. // Warner Bros.

5. Valor sentimental; dir: Joachim Trier (Sentimental Value; 2025)

Qui anava a saber que La peor persona del mundo (Joachim Trier, 2021) es convertiria en una de les grans pel·lícules d’autor aclamades pel fervor popular? Hi ha una cosa molt nòrdica en l’estil de Trier, és descriure la tragèdia o la soledat amb sensibilitat, però també amb comèdia, traient-li pes. Narrativament, això es tradueix en un autor que mai sobreexposa als seus personatges en sensibleries ni pornografies emocionals. Si en la seva anterior pel·lícula abraçava aquest balanç de tons, a Valor sentimental s’engrandeix en aquella tristor que tots confonem en maduresa. La sorna continua sent-hi, com hi és en les contradiccions de la vida mateixa, però Trier aconsegueix carnalitzar encara més la desubicació. La sensació de pèrdua ja no sols és per a una dona en plena crisi de la trentena, també per a la seva germana i pel seu pare. Aquí tot flueix, tot són vasos comunicants, corruptors d’incomunicació i traumes que sols troben en l’art i la seva interpretació de vides externes la forma d’expressar un perdó o un amor llunyà.

Stellan Skarsgård i Renate Reinsve en un fotograma de Valor sentimental. // Elastica Films

4. Banda sonora para un golpe de estado; dir: Johan Grimonprez (Soundtrack to a Coup d'Etat; 2024)

El cinema dels últims anys ha regalat unes quantes obres tremendes al voltant de la lluita antiracial, d’Infiltrado en el KKKlan (Spike Lee, 2018) a la minisèrie Small Axe (Steve McQueen, 2020), però m’atreviria a dir que aquesta Banda sonora para un golpe de estado, documental a ritme entre frenètic i intel·lectual, és la millor. Eclipsada per No Other Land (Basel Adra, Hamdan Ballal, Yuval Abraham, Rachel Szor, 2024) a l’Oscar de millor documental, la seva proposta no era de tan imperant actualitat; justament, és un film atemporal. Narra com la independència de la Primera República Democràtica del Congo respecte a Bèlgica va estar influïda per la Guerra Freda, amb el suport soviètic i les pressions colonialistes dels Estats Units. La pel·lícula transita entre la política, destacant l’assassinat del president Lumumba, i el suport de la música jazz afroamericana, culminant amb la protesta al Consell de Seguretat de l’ONU dels músics Abbey Lincoln i Max Roach. El més impactant, sens dubte, és la sensació de com totes aquestes veus pretèrites rimen amb el present desolador; per sort, la música, i, per tant, la veu de tots aquests artistes, ha sigut immortal.

Fotograma de Banda sonora para un golpe de estado. // Filmin

3. La luz que imaginamos; dir: Payal Kapadia (All We Imagine As Light; 2024)

El film de Payal Kapadia va suposar tot un esdeveniment en el festival de Canes, pràcticament arrabassant-li la Palma d’Or a l’Anora de Sean Baker. Enormement oblidada als passats Oscars, aquest és el petit reconeixement a la pel·lícula índia. Un escenari ple de vida, una postal entre la tristor de la misèria globalitzadora i la passió pròpia d’un coming-of-age emocionalment transcendental. Els personatges de La luz que imaginamos justament mai es troben sols davant la injustícia social en què conviuen, la càmera sempre els acompanya amb respecte i sinceritat; de fet, el mateix pel qual després la pel·lícula assoleix els millors moments en atrapar la bellesa que els manté connectats amb la vida. Ja serà impossible pensar en Mumbai sense retornar a aquesta pluja sensorial de moviment i colors, espectadora de la infermera Prabha i la seva companya de pis Anu. Una, infermera que rep un regal de la seva parella a distància, l’altra, més jove i amant que busca com desitjar al seu nòvio en la intimitat.

Kani i Divya Prabha en un fotograma de La luz que imaginamos. // Atalante

2. Tardes de soledad; dir: Albert Serra (2024)

Durant tot el que ha sigut la promoció (o defensa) de Tardes de soledad, Albert Serra ha transitat intermitentment sobre un mateix concepte: la veritat. Potser la veritat no és agradable per a tothom, o, almenys, no per igual. De fet, què és la veritat? Quan els francesos implantaven el cinema verité, aquest buscava retratar la vida en ella mateixa, sense imposicions comercials ni de falsa espectacularitat. Tardes de soledad, com Los domingos, sembla no haver agradat a cap dels dos sectors, taurins i antitaurins, mentre, altrament, ha agradat a ambdós. Aquí rau la seva valentia i èxit, aquí és on es troba la veritat. Seria il·lús negar qualsevol bellesa en la tradició folklòrica, fins i tot quan aquesta es construeix sobre la litúrgia de la violència i la mort. De la mateixa manera, seria d’ignorant no assenyalar la seva crueltat i injustícia conservadora. A Tardes de soledad, Serra situa la càmera entre el torer i el toro, entre el públic i l’arena, per retratar aquests dos cossos entregats a una dansa de la morta, mentre la masculinitat d’un queda retratada davant la fragilitat de l’altre.

Andrés Roca Rey en un fotograma de Tardes de soledad. // A Contracorriente Films

1. The Brutalist; dir: Brady Corbet (2024)

A les cues de Venècia, just abans d’entrar a veure el que encara no sabíem que seria The Brutalist, ja es generava una sensació que no passa massa sovint, ni tan sols en festivals. La de poder estar a punt de contemplar una magnificència monumental. Nervis cafeïnòmans buscant el millor lloc. Arrenca la banda sonora i les imatges sobrepassen per davant nostre com un torrent de mestria desbordant cinema. A l’interludi, mirades amunt i avall, a banda i banda, buscant incredulitats còmplices i fascinacions per igual. A The Brutalist pot no convèncer tot per igual: la pel·lícula és tan èpica en autoria com esclava de la seva intenció de majúscula sobrietat. Una primera meitat tremenda de llibertat analògica, de grànul saturat en vers visual, xoca amb una segona de somni americà fallit, de malícia corrompuda, fosca, contradictòria i falsa, tan desesperançada com un viatge sense precedents. A tots ens calia un The Brutalist, que ens transporta a aquell cinema que ja no tenim i tant cridem desitjar; un, on podem somiar amb els ulls oberts.