Crítica ‘Estrany riu’ (2025), on el cinema i la fantasia ens fan ser lliures | Festival de Sant Sebastià

Un riu és un transcurs natural de l’aigua, on aquesta flueix, plena de so, moviment, naturalisme i reflexos, desconeixent quin és el seu destí final. Estrany riu és l’òpera prima de Jaume Claret Muxart; una pel·lícula tan enorme que combat contra la seva aura d’obra petita. Va ser la sorpresa al festival de Venècia, presentada a la secció Orizzonti, i m’atreviria a dir que la millor de totes les vistes; ara, passa per Sant Sebastià, i ja es veuen venir tots els elogis. S’estrenarà a sales el 3 d’octubre, apel·lant segurament a un públic molt concret, molt cinèfil, però la veritat és que el que ha aconseguit Claret Muxart mereixeria ser mirat per tothom.

Mirat, no vist, perquè no és una pel·lícula a l’ús, no és simple entreteniment. El gran problema és que anar al museu en silenci i contemplar pintures gegants és percebut com un acte d’altíssima cultura, d’intel·lectualisme sanador; però llavors s’és incapaç de fer el mateix amb una pel·lícula pausada, feta per ser experimentada i viscuda, un viatge com el transcurs d’un riu. Tampoc ningú hauria pas endevinat l’èxit d’una aposta tan arriscada com la de Sirat, i ara no hi ha qui li negui el Goya a millor pel·lícula. Tant de bo hi hagi la mateixa valentia i ment oberta en la recepció d’Estrany riu. De nou: el film ho mereix.

Jan Monter en un fotograma d'Estrany riu. // Elastica Films

Durant les seves vacances d’estiu, la família protagonista viatja en bicicleta pel Danubi, banyant-se als rius per refrescar-se de la calor, discutint, passejant, obrint-se, barallant-se, plorant, masturbant-se, gaudint del fred d’un matí emboirat i, a vegades, simplement sent i estant. Hi ha un gran tema en la pel·lícula i aquesta hi gira entorn, que és el despertar homosexual del Dídac, el fill gran. És incapaç de reconèixer que el que sent per un amic de classe ho pot sentir per altres homes, així com se sent sol perquè creu que no li agrada a l’altre noi. En efecte, Estrany riu també és una pel·lícula sobre l’adolescència, però és que també ho és sobre el realisme en la família com a estructura social. La pel·lícula s’aprofita del gènere de viatges (les famoses road-movies) com a gran metàfora del viatge que viuen tots els seus individus, i en especial el Dídac. Aquí no tot són diàlegs; de fet, el més important no és el que es diu, ni tan sols el com es diu, sinó el com es mira, com un s’estira i com un es mou. Totes les pel·lícules de l’onada del slow cinema parteixen de la mirada, de capturar la realitat i plasmar-la en fotogrames tal com es mostra, en el mateix espai-temps que aquesta ens acompanya. Ara bé, aquí només hi hauria el que l’ull veu; però i el que l’ull sent?

Estrany riu s’acosta molt més al realisme màgic, a una història de fantasmes, d’esperits que van i venen, que deambulen entre nosaltres, així com nosaltres ho fem davant la càmera que ens retrata i immortalitza. Hi ha un pols extraordinari entre el gra de la imatge analògica del film, una tensió on els personatges s’expressen tal com són. Aquest pols, aquesta tensió, és la veritat. Per davant de tot, Estrany riu és un retrat de la veritat. La pel·lícula dedica metratge a cada un dels personatges; encara que el Dídac sigui el protagonista, tots formen part d’aquest centre neuràlgic, tots són persones, amb patiments igual d’humans, amb remordiments, incoherències, banalitats i desitjos. És tan demolidora la tristesa del Dídac com la de les mirades d’un matrimoni que pot ser que ja faci temps que no acabin d’entendre què senten per l’altre.

Jan Monter en un fotograma d'Estrany riu. // Elastica Films

Viure a Estrany riu és viure als millors moments de Romería de Carla Simón, quan aquesta es converteix en el record de l’aventura desesperada dels seus pares, fusionant-se amb la imatge, entregant cada tros de carn, cada moviment sensual, per a la sensibilitat de l’espectador. La pel·lícula de Muxart se sent molt més com si hagués estat explicada des de la memòria, des d’aquell racó on idealitzem tots els moments, feliços o no, perquè ens són innocents des del present, ja no es poden corrompre. No importa si és real o no el que es veu a la pel·lícula, importa com se senten els personatges en viure-ho i com ens interpel·la a nosaltres.

Ves a saber què ens oferirà el temps i què acabarà rodant Claret Muxart, però rere els seus setze mil·límetres hi ha cinema en estat pur, hi ha una passió desbordada per somiar en film i viure on les fantasies tenen cabuda. Malgrat la tristesa, Estrany riu és un lloc on quedar-se per ser lliure.