Sol, tovalloles i platja, birres i granissats, piscina, passejos a la nit, quedades a tota hora i tardes al cinema. Aquest any fa cinquanta anys de l’estrena de Tauró (Steven Spielberg, 1975) i, per tant, que es redefiniria la nostra concepció de l’estiu. Quan tothom creia que la gent només se n’anava de vacances per desconnectar i les sales de cinema no podien ser un dels centres de reunió, l’aventura moderna en majúscules va tornar a demostrar que mai hem d’oblidar l’esperit del lúdic i que les pel·lícules sempre hi seran per gaudir-les, per entretenir-nos quan més necessitem desconnectar.

Entre capes de superherois i plegaments entre si de sagues primer consagrades, després cremades, hi ha hagut una tendència recent d'alguns dels directors més consagrats del cinema post-modern o post-post-modern. El retorn d'alguns que ja feia dècades que no se situaven rere la càmera, el dels que reprenien els llenguatges i temes centrals de la seva filmografia primerenca o el dels que concloïen un estil construït al llarg dels anys. Entre tots ells hi ha un pols comú, que és el ressorgiment del passat, unit també a tots els directors que han reviscut amb les seves pel·lícules la seva infància i el motor reparador que els va suposar el cinema, o aquelles directores feministes que, a través de la mirada infantil i innocent, han construït obres per corregir les tendències pretèrites.

Previ al clímax emblemàtic d’Apocalypse Now, el general Kurtz construeix un dels seus misteriosament aterradors monòlegs, delirant entre ombres i llums. Glorifica el valor dels individus d’un campament per haver-se arrencat els braços durant la pòlio, externalitzant els seus instints més salvatges i interns. Convertit en un intel·lectual de l’infern, sembla ja conèixer el seu destí, i ordena a Willard, el nostre protagonista, a explicar al seu fill tot el que els seu pare ha creat i descobert; que no hi ha cosa que més odiï que la mentida. Es refereix al seu fill directe? O al mateix Willard, futurament metamorfitzant en el general Kurtz, reempleçant-lo i condemnat a no oblidar tot el que ha experimentat? Coppola deia que Apocalypse Now era el mateix Vietnam, era la veritat, el mirall al que es van reflectir tots els individus enviats i a través del qual van descobrir el més innat en ells mateixos.

En el que ha tornat a ser una altra nit per nosaltres on, en molts moments, batallar contra la son i la durada de la cerimònia, almenys fins que apareixen els premis més importants de la gala, el triomf somiat s’ha anat coent a foc lent per Sean Baker i la seva Anora. Feia temps que no ens trobàvem amb una vetllada tan disputada i oberta a diferents possibilitats; de fet, Baker reaccionava amb sorpresa absoluta cada vegada el nom de la seva pel·lícula era mencionat com a guanyador. Ni ell s’imaginava una glòria tan absoluta.

Els llenguatges canvien; absolutament tots ho fan. Amb el temps, l'ús i la globalització, s'esgoten, es transformen en hibridacions aparentment enriquidores, paradigmes de l'oblit de l'essència i l'origen d’aquests. D'aquesta manera, com a llenguatges ‘per se’, també s'expressen les arts. Vestides d'un modernisme que fa ús del minimalisme simplista i pretensiós, escultura i pintura neguen les possibilitats intrínseques del seu propi mitjà. Al mateix temps, la fotografia i el cinema són engolits per les xarxes socials i la infinita quantitat d'imatges per segon que, en lloc de assaborir-les, consumim.

Fusionant les mirades de director i actor, Clint Eastwood dirigia els seus westerns vestint de vaquer. Aquí, durant el rodatge de Sense perdó.

Quan vam publicar la crítica de Tardes de soledad, escrivíem que és molt atractiu saber com reaccionarà el públic general davant la nova proposta d’Albert Serra. Continua sent-ho, però ara, a més, ja sabem que no sols hi ha hagut una ovació homogènia des de la crítica professional, sinó que ens hem trobat amb un jurat valent que ha cregut en el valor d’aquest film.

Dissabte passat s’apagaven les llums que es van encendre el dimecres 28 d’agost; es recollia la catifa vermella, es plegaven les parades i Venècia s’acomiadava d’una altra cerimònia del seu festival de cinema. Ens emportem a les espatlles un extens llistat d’obres a seguir de prop, clares candidates a alguns dels premis més importants de finals d’any. També alguns dels moments més icònics al voltant de les estrelles més emblemàtiques de Hollywood... El petó de Julianne Moore a la galta de Tilda Swinton, Brad Pitt i George Clooney ballant o Adrien Brody enfeinat a saludar a tots els seus seguidors.

La passada setmana, el cinema Floridablanca de Barcelona va projectar Blau, Blanc i Vermell, celebrant el trentè aniversari d’una d'aquelles perles que, de molt tant en tant, el cinema decideix regalar i fer-te sentir no ser-ne digne de poder-les merèixer. La trilogia de Krzysztof Kieslowski, director polonès, suposa la bandera francesa en el seu conjunt i ha esdevingut tot un altar al qual la cinefília pot adorar, experimentant un viatge transcendentalment emocional que creua vida i mort, amor i odi, comèdia i drama i enllaça tot d’individus condemnats a la corrupció sistemàtica d’aquest món i que trobaran en els altres una mínima esperança o sensibilitat a la qual aferrar-se per estimar.

Aquest article prové d'un Treball de Fi de Grau de Biologia.

Pràcticament totes les pel·lícules que restaven de les produccions del 2023 ja han sigut estrenades. Recentment, hem pogut gaudir de La bête (The Beast) de Bertrand Bonello i encara ha d'arribar Hit Man de Richard Linklater, però ens preparem per a les estrenes més anticipades d'aquest 2024 i ja tenim Dune: Part Two a totes les sales de cinema.

Feia anys que no se celebrava una cerimònia dels Oscar on tot fos tan obvi abans de començar; totes les apostes situaven a la pel·lícula de Christopher Nolan com la gran guanyadora i així ha sigut, igual que pràcticament amb la resta de categories on Oppenheimer no era principal candidata.

Aquesta nit gaudirem de la cerimònia de l’Acadèmia del cinema estatunidenc. Vestits de gala, catifes vermelles, somriures, fotos... Tota la parafernàlia i glamur que omple el món de Hollywood. Uns diran que són els premis més importants de l’any cinematogràfic, altres que és la Palma d’Or a Canes. Són mons totalment diferents i cal entendre’ls com a tal. És cert que alguns films d’autor molt marcats pel to europeu han pogut entrar amb força, com The Zone of Interest o Anatomy of a Fall, favorites per algunes de les categories. També és molt destacable la importància del cinema espanyol, aquí representat per la popularíssima La sociedad de la nieve de Bayona i el Robot Dreams de Berger.

La nostra cultura ens obliga a celebrar allò que sembla que no celebraríem la resta de l’any. Passa amb la unió familiar en les festes nadalenques o gaudir de tenir una parella el catorze de febrer. Tanmateix, aquesta no és una llista de les arquetípiques pel·lícules romàntiques sintètiques i hipertrofiades de dolçor. Són com la vida mateixa i com l’amor s’expressa en aquesta. La més gran de les emocions no hauria de continuar sent tractada amb la simplicitat resultant de la sobreproducció. Perquè és el sentiment que va causar la Guerra de Troia. Perquè és la història de Romeu i Julieta.

Ana Belén i Los Javis van aconseguir el que van predicar al llarg de tota la gala dels passats Goya 2024. La seva cerimònia somiada i perfecta. Glamur en una convergència vintage-modernista on els èxits i la cultura espanyola connecten amb l’inevitable pas del temps i els seus avenços en les lluites socials. Mi gran noche de Raphael, des de la melòdica i carismàtica Amaia a la festivitat de Bisbal, van encetar una gala fresca, sense masses sorpreses, però que va assolir la creació d’un espai segur i de respecte per a l’art i les persones que s’hi dediquen i volen fer-ho amb llibertat.

David Cronenberg (Toronto, 1943) va erigir-se a mitjans de la dècada dels setanta com un dels directors autors amb major imaginari per a revitalitzar el cinema de gènere. Movent-se entre el terror i la ciència-ficció, el director canadenc sempre ha mostrat fascinació pels camins que l’individu pot prendre al ser traït per ment i cos. Els codis narratius escollits no són en va, doncs la ciència-ficció es confecciona en l’estil cronenbergià com un terror tecnològic que actua sobre les societats modernes i materialistes (Yates, 1995).