Aquest divendres s’estrena Together, una de les sensacions del passat festival de Sitges i que mescla totes les claus necessàries perquè també sigui una de les sensacions de la temporada. Ja ho va ser La sustancia, de Fargeat, amb qui comparteix una clara devoció pel terror corporal i la reflexió sobre les relacions humanes en una societat tan plegada de falsedat i hiperconnectivitat. De fet, tal és l'homogeneïtzació que provoca la globalització que els protagonistes d’aquesta pel·lícula son una parella que comença a fusionar-se i a sentir-se tremendament, i fatalment, atrets. Amb la pel·lícula de Fargeat també comparteix la seva sàtira; al final, riure és l’última escapatòria de la desgràcia.

Decorado ja havia estat present en la filmografia d’Alberto Vázquez. En forma de curtmetratge, amb què va guanyar el Goya, ell unia diferents historietes d’animació amb una ambició formal tremenda. Des de llavors, tenim la garantia d’un autor descomunal, incansable d’experimentació, que desafia film rere film les convencions del cinema d’animació. Amb Unicorn Wars dialogava sobre la guerra amb figures antropomòrfiques adorables que contrastaven amb el seu voltant. Aquí, fent de Decorado un llargmetratge, combat justament contra tota la falsedat impostada que portem per no reconèixer la foscor que ens toca viure.

Acostar-se a Arrebato són paraules majors. És acostar-se a una obra tòtem, a un mite en tots els seus sentits, ple de secrets, preguntes sense respostes, viatges de no retorn, morts pel camí, fantasies i llegendes. Sempre que he intentat explicar la fascinació que sento per les imatges i el cinema com a llenguatge ho he fet a través de l’obra d’Iván Zulueta. Justament, perquè les pel·lícules, en molts moments, poden parlar per nosaltres molt millor que nosaltres mateixos.

Hong Sang-soo mai decep. És un d’aquells autors tan propis i singulars, d’un estil tan personal, que sempre saps que estàs davant d’una pel·lícula seva quan la veus. Mai ningú actua o parla com en les pel·lícules del sud-coreà, així com ningú fa d’una posada en escena tan hermètica una aproximació tan despullada de la realitat. En un festival de Berlín clarament marcat per l’absència d’enormes obres, What Does That Nature Say To You va ser, sens dubte, la més confortant de les sorpreses, un altre títol que ens acosta als dualismes, secrets i màscares que sempre han marcat la filmografia del director, jugant encara més amb la subtilesa que en altres ocasions.

Malgrat la remor homogènia d’un festival per sota de les seves possibilitats i expectatives, la setanta-cinquena edició de la Berlinale ha deixat, sens dubte, una pel·lícula extraordinària. Hong Sang-soo va arribar l’últim dia de les pel·lícules que entraven a competició oficial i la va tancar per la porta gran; una, de fet, que segurament encara no s’havia arribat a obrir durant la resta del festival (si és que alguns moments de genialitat d’El mensaje em perdonen l’expressió). El director manté amb genialitat allò de ser el més intel·ligent de sala, sense voler entrar en el perquè de les decisions artístiques del seu film durant la roda de premsa, com si tot fos a l’atzar. En el fons, tots sabem que ningú seria capaç de manipular-nos i retratar-nos com ho fa si no sabés què està fent.

Sempre polèmic, sempre dissident, sempre al marge, com els seus protagonistes, Eduardo Casanova s’ha convertit en el gran rostre de l’actual altre cinema espanyol. Algú que ha construït un viatge intel·ligentíssim a través de Pieles, La Piedad i, ara, Al margen. Després de la seva presentació a l’Atlántida Film Fest, el film s’estrena a Filmin sense passar per les sales.

Autor de la cloenda d’aquest festival de Sitges, Alexandre Aja presenta ja a les sales la seva nova pel·lícula. Nunca te sueltes és un conte de terror d’uns nens que conviuen amb la seva mare, abandonats en una casa enmig d’un bosc i que sols poden sortir lligats d’una corda que els connecti amb la casa per poder afrontar la pandèmia d’uns morts que sols pot veure la mare. La pel·lícula parla del poder dels lligams, trencar amb aquests, les relacions maternofilials sobreprotectores i la presa de consciència pròpia.

Rodrigo Cortés és, sens dubte, un dels directors espanyols més intel·ligents del moment, algú conscient de tot el que fa i diu. Sempre és un plaer escoltar-lo des d’aquesta elegància i lèxic bregat, disposat a desglossar i entregar la seva nova pel·lícula. Escape, produïda per Martin Scorsese, es va estrenar aquest passat dijous a les sales, mostrant-se com un acte de valentia davant la singularitat de la seva identitat. Adaptant el llibre homònim d’Enrique Rubio, un Mario Casas impenetrable és N, un home amb Asperger que decideix anar contra totes les corrents, contra tot allò que la societat li vol atorgar, totes les comoditats i drets, fins i tot volent arribar a la presó, segurament perquè, en el fons, és una societat que sempre l’ha oblidat.

Després del seu pas pel festival de Sant Sebastià, El llanto, catapultada a ser una de les pel·lícules espanyoles de l'any, va arribar a Sitges, el festival que més podria exaltar el seu gènere. El film, que va guanyar la Concha de Plata a la millor direcció, és una història de terror intergeneracional, omnipresent i infinita, narrada sota tres pilars femenins totèmics. Parla d'una persecució a la dona i la negació social d'aquesta, que sempre s'hereta.

Des que Daniela Forever es va projectar per primera vegada a Sitges que ja es va regirar tot el festival. La nova pel·lícula de Nacho Vigalondo, qui va explicar, entre bromes, que encara no sabia si considerar-se director de cinema, i menys quan va estar a punt de deixar-ho, gira al voltant d’una parella quan ella mor. Un revolucionari mètode per controlar els somnis permetrà al nostre protagonista retrobar-s’hi, recordar i explorar en allò que va perdre.

Sens dubte, Bodegón con fantasmas va ser una de les grans sorpreses del festival de Sitges. Competint a competició oficial, és l’òpera prima d’Enrique Buleo, un home que desprèn adoració absoluta per la comèdia, el cinema fantàstic i que, al seu torn, no amaga cap de les seves preguntes o incerteses. El film és un conjunt de 5 petites històries en un poble manxec, dialogant sobre com els seus habitants conviuen amb els fantasmes, el passat, les sensacions de solitud i la mort...

Guanyadora del premi del públic i a millor fotografia al recent festival de Sitges, Strange Darling és un dels grans títols que vam poder veure. Resulta una llàstima la petita distribució a sales concretes perquè és d’aquells casos on el thriller d’autor es retroba amb el sentit més lúdic de l’entreteniment intel·ligent. Una pel·lícula on res ni ningú és el que sembla i que aprofita el seu joc narratiu per alternar els capítols per oferir un dels grans viatges d’aquest any.