Acostar-se a Arrebato són paraules majors. És acostar-se a una obra tòtem, a un mite en tots els seus sentits, ple de secrets, preguntes sense respostes, viatges de no retorn, morts pel camí, fantasies i llegendes. Sempre que he intentat explicar la fascinació que sento per les imatges i el cinema com a llenguatge ho he fet a través de l’obra d’Iván Zulueta. Justament, perquè les pel·lícules, en molts moments, poden parlar per nosaltres molt millor que nosaltres mateixos.
Marta Medina i Enrique López Lavigne han presentat aquest documental sobre Arrebato al Festival de Sant Sebastià, que també passarà per Sitges. Per l’aura de la pel·lícula de Zulueta, la millor forma no era a través del documental convencional. Aquesta és una pel·lícula que dialoga amb la de 1979, on els dos cineastes combaten contra tot el que envolta l’obra original, fins a tals punts que acaben semblant també arrabassats, parasitats, per ella. En aquesta preciosa entrevista parlem sobre l’evolució del projecte, les figures de Zulueta i el recent fallit Eusebio Poncela i la seva pròpia concepció de què vol dir Arrebato, arribant a emocionar-se.
Marta Medina i Enrique López Lavigne, directors d'El último arrebato. // FlixOlé
- S'ha escrit, s'ha parlat moltíssim, de tot, sobre Arrebato. Segurament, per això, una de les coses més interessants de la vostra pel·lícula és veure-us lluitar amb o contra la mateixa Arrebato. Com us sorgeix la idea d'apropar-vos-hi?
Enrique López Lavigne: És una successió d'accidents, saps? Jo soc productor de cinema, no tinc cap necessitat de passar a l'altra banda, em sento còmode a la meva zona de confort. Marta, en canvi, farà la seva primera pel·lícula ben aviat. De sobte, el procés sorgeix, amb els Super8 de Zulueta; els de la Filmoteca em criden per veure si és una cosa que em podria interessar. Em truquen, m’ho proposen, i dic que ho vull fer, però només si hi ha la Marta també. Aleshores iniciem un viatge, perquè els viatges sempre són bonics, tu mai saps on quedaràs. Aquesta pel·lícula té una cosa molt bona, que és la llibertat, la llibertat de poder fer aquest viatge durant anys sense diners. És un viatge en interRail, pràcticament, i no sabem en quin estat ens quedarem. I si al final no haguéssim arribat a trobar alguna cosa que no sabem que estem buscant, doncs seguiríem de viatge, no hauríem tingut la necessitat d'ensenyar res. I ara som aquí, perquè ens vam trobar al final del camí amb coses que ens van sorprendre, que van ser accidents també, que no estaven escrits en cap guió. Marta va escriure un guió amb Chávarri, però al final només va servir gairebé com un mapa per portar acabar portant la contrària al mapa. O sigui: anirem com amics que aniran a Praga, però que al final no hi anem, anem a un altre lloc... És una pel·lícula riu. Hi ha una mica de recerca, hi ha una pel·lícula de cinema negre, hi ha una pel·lícula de terror, una en què la gent no sap distingir si és ficció o realitat... Parlant amb Eusebio Poncela, és molt semblant al procés que van fer a Arrebato. Hi havia una energia, passaven coses, no eren exactament diàlegs establerts. Has d'estar obert. Tots dos, per exemple, a la part final no ens parlàvem, ni com a autors ni com a amics; el director de fotografia va intervenir per intentar acabar certes coses. L'energia hi és. Al principi pugem a la casa de Chávarri i ens diu que no; jo li vaig dir que rodaríem, i ell que no. Era també la manera de convèncer-lo. I després hi ha la càmera vampir, que és una realitat: la càmera imprimeix les imatges.
Marta Medina: El que parlàvem des del principi: la teoria és que la càmera et roba l'ànima; tu et quedes aquí en aquest temps. És una manera d'aturar el temps, d'estirar-lo i de quedar-t'hi. Era una reflexió que parlàvem molt i que havia d'estar-hi.
ELL: Teníem claríssim que volíem que El último arrebato, que no sabíem quin títol seria, dialogués amb la pel·lícula. Al final és un diàleg de fans en el temps amb una pel·lícula que admiren. A la primera imatge es veu una retina en què es queda la pel·lícula. És com un virus que parasita i ja no pots desfer-te'n.
Jaime Chávarri en un fotograma d'El último arrebato. // Apache Entertainment
- En la concepció del projecte, a partir de quin moment es va transformant en això que acabem veient, amb vosaltres apareixent en la pel·lícula?
MM: Les aparicions sí que estaven previstes. Però és clar, en ser sobre Arrebato, que és una pel·lícula que parla sobre fer cinema, aquí hi havíem d'estar també nosaltres. Havíem d'estar integrats. El que passa és que després hi estem molt més del que estava pensat.
ELL: Jo estava en contra totalment d'estar en la pel·lícula. De fet, cadascú té una actitud davant la pel·lícula. Alguns prefereixen agafar la càmera, altres estar-hi davant, altres estar preguntant. Ens hem situat en posicions diferents tot el temps. I hem tingut un debat intern de quina pel·lícula volíem veure. Tenia molt a veure amb la naturalesa de cadascun de nosaltres; som espectadors, abans de res.
MM: Però sí que van passar un parell de moments, per exemple, que teníem clar que havien d’estar-hi. Va passar en el moment de l’Eusebio al teatre, que havia d'estar integrat de manera visceral. Va ser un moment molt incòmode. Però Álvaro, el director de fotografia, va tenir l'encert, de sobte, de girar la càmera cap a nosaltres. Al final, Arrebato són directors que barallen contra les seves pròpies imatges, amb aquesta prestació i amb aquestes inseguretats. Ens apel·lava també a nosaltres com a dues persones que no tenen experiència en dirigir una pel·lícula, amb totes aquestes incerteses, totes aquestes inseguretats i vulnerabilitats.
- Però hi havia guió en aquestes discussions amb l’equip d’Arrebato?
MM: No, no, no. Sí que hi havia guionitzades algunes coses. Quan Chávarri no ens deixa entrar, acaba entrant després una mica la ficció, però totes aquestes discussions són reals. Sobretot amb la part d'Eusebio, que és el que passa en aquell moment, quan diu que no vol sortir.
- Us heu plantejat com es relacionaria Iván Zuleta amb la vostra pel·lícula?
ELL: Sí, algunes persones properes ens ho han preguntat també. Pensa que Iván Zuleta no era una persona tan coneguda. És a dir, era una persona molt misteriosa, molt enigmàtica. Era un ermità que un dia va decidir fer un objecte màgic i fugir a la muntanya i ja no tornar. Hi ha alguna cosa que fa que sigui un personatge molt distant.
Pel camí, tenim el nostre Mag d’Oz, que és Virginia Montenegro, la persona que més el coneix. Sense aquests testimonis del final no hi ha pel·lícula, perquè no hi ha ningú que estigui a prop i que el conegui. Hi ha una presència constant a la pel·lícula d'ell; és una pel·lícula sobre Iván Zuleta interpretada per Jaime Chávarri i dedicada a Eusebio Poncela. És una pel·lícula que homenatja no només Iván, sinó a una generació de cineastes transgressors, de persones que estan disposades a morir amb Super8 a la mà. Va ser la primera generació de la transició que és capaç d'intentar enderrocar els obstacles que els van fer arribar allà. Però, al final del camí, realment hi ha gent que ens diu que a l'Iván li hauria encantat la pel·lícula perquè la seva no era una pel·lícula domesticada. És una pel·lícula, la nostra, que, al final, es fixa molt en Arrebato i que reacciona i es reactiva d'una manera similar, una que no t'esperes. Els muntadors ens van enviar un tràiler i vam dir que no tenia res a veure amb el que volem. Això no és un documental sobre Zuleta; és una pel·lícula que s'inicia amb una cerca sobre Iván, però al final no sabem on porta. És un viatge.
Iván Zulueta durant el rodatge d'Arrebato.
- Com reaccionaria Iván amb l'èxit que ha tingut Arrebato amb el temps?
MM: Jo crec que Virgínia ho diu. Explica que a Iván Zuleta li va pesar moltíssim haver-se bolcat i, de sobte, no tenir el reconeixement. Al final, a tothom li agrada que l’estimin, i que l’estimin a través de les seves pel·lícules. És una pel·lícula que va trigar molt en muntatge, que ell esperava una altra cosa, després ell torna a Donosti... Al llibre d'Heredero, per exemple, sí que parla que li van proposar algunes coses després, però que ell al final no es va sentir ni amb la força ni amb la seguretat de fer res més. Vaig veure una entrevista de l'any 2008, al Festival de Màlaga, just l'any abans de morir, que ell encara deia que tornaria a fer una pel·lícula. Jo crec que ell estava tota l'estona en aquesta tensió de voler fer coses, però...
ELL: Però m'he quedat buit, ho he explicat gairebé tot, no? Amb Julio Medem va estar a punt de fer una pel·lícula l'any 2003; jo, a més, havia estat present en aquella època en aquella productora, que es diu Arrebatados. Hi ha fins i tot una sinopsi. És a dir: hi ha flaixos, però tothom coincideix que es va quedar tan buit en rodar Arrebato i, al mateix temps, va haver de suportar aquesta mena de fracàs de les seves carns, d'una cosa tan personal, que no va ser capaç de tornar. Va plantar distància i se'n va anar a la muntanya.
- Fa la sensació que ell mateix va quedar arrabassat de la mateixa Arrebato. Amb quin moment us quedeu del que heu aconseguit? Perquè atrau molt, per exemple, veure la seva parella emocionar-se des de la pantalla; o veure a Eusebio sabent ara que ha mort.
ELL: Jo soc molt fan del final. Sense esperar-ho, hi ha un diàleg entre Jaime, que d'alguna manera es converteix en protagonista de la pel·lícula i Iván; el mira i abaixa la mirada, com dient que aquesta és la seva pel·lícula també. Em commou molt aquesta mirada d’ells dos sense haver-se mirat. Són coses que només aconsegueix el cinema, el muntatge. El mateix passa amb Eusebio Poncela mirant-se la Gran Vía quaranta-cinc anys més tard. Hi ha elements que tenen a veure amb el pas del temps.
MM: Aquest és un dels meus favorits, el de la Gran Vía, d’Eusebio mirant-se a ell mateix. Es fan gestos responent-se les dues pel·lícules. I després, és clar, la part final també és emocionant, perquè hi ha un silenci allà, una intimitat, de Chávarri sol. Feia vint anys que no rodava, i és una persona que és ultraactiva; és a dir, és una persona que fa esport als matins, que puja al Kilimanjaro... Jo crec que també té aquesta necessitat d'apoderar-se de la càmera, que se sent viu si està fent coses.
ELL: Ell mira la càmera moltes vegades a la pel·lícula, inconscientment. La mira amb desig, no es pot desenganxar del que ha estat la seva vida.
Eusebio Poncela en un fotograma d'El último arrebato. // Apache Entertainment
- És la seva addicció. Seria possible fer Arrebato avui dia?
ELL: És una gran pregunta. Doncs mira, et diré una cosa. Arrebato és una pel·lícula que ningú va demanar fer, que ningú va demanar veure. És una pel·lícula que sorgeix d'un impuls, d'una necessitat del mateix Zuleta d'explicar coses que estaven passant a la seva vida. Avui vivim aixafats per un algorisme que ens obliga a entregar, a través de les xarxes socials, la millor imatge nostra, les pel·lícules que creiem que agradaran a la gent. Fins i tot els grans cineastes estan preocupats per la seva imatge, per la imatge de les pel·lícules, pels premis, pels festivals...
MM: Inclús pels informes previs. Quin és el públic objectiu? Quina franja? Està molt mesurat ja de primeres.
ELL: Però òbviament estic convençut, igual que Arrebato és una home movie, i la nostra també ho és, que hi ha cineastes a tots els racons del món que no s'anomenen cineastes, que estan fent pel·lícules personals, que són emocionants, que tenen molt a veure amb el que els commou i amb el que està passant al seu entorn. Aquestes pel·lícules que ningú ha demanat veure, que ningú ha demanat que es rodessin, que es rodessin de forma unilateral, són a tot arreu. Una altra cosa és que es puguin distribuir, que la gent tingui visibilitat, que es puguin arribar a veure. Els festivals són les catedrals del cinema, però cada cop hi ha més pel·lícules del gènere festival. Cada vegada és més complicat trobar aquestes pel·lícules.
MM: Jo també crec que té a veure amb el temps, hi ha una concepció del temps diferent. Ara mateix, tot el que es va estrenar ahir ja no val. És molt difícil que hi hagi alguna cosa que quedi. Els temps són diferents. Tot mor rapidíssim.
ELL: A una enquesta d’El País sobre les cinquanta millors pel·lícules dels últims cinquanta anys, sorprenentment, Arrebato ocupa el primer lloc, per davant d'Almodóvar, d’Àlex de la Iglesia, dels directors dels darrers vint anys... És sorprenent, perquè és una pel·lícula que sempre ha estat marginada, mai no ha estat d'èxit enlloc, mai ha omplert una sala, ni tan sols a la Filmoteca. És una pel·lícula d'algú que la xiuxiueja a un altre a cap d’orella. És una pel·lícula de vampirs. Però, curiosament, a totes les franges d'edats, des del cineasta estudiant de divuit anys fins a la gent de la meva generació, o coetanis de la pel·lícula, és la pel·lícula número u.
- No sentiu que hi ha un paral·lelisme entre com d'enganxada estava aquella generació a l'heroïna i el que ens enganxem ara a les xarxes socials, d'alguna cosa que t'alinea socialment?
MM: Sí, sí, totalment. No ho havia pensat així, però és veritat. Al final, és una cosa que t'impedeix fer allò que vols, allò que realment vols, que et va estirant i et va dispersant. No ho havia pensat així, però sí que existeix.
- Dedicant un moment a Eusebio, quin és el llegat? Com el descriuríeu?
MM: Jo crec que una persona a contracorrent, absolutament lliure i rigorosa amb la mateixa concepció del que ha de ser el cinema i l'art.
ELL: Tenim hores i hores d'Eusebio per la pel·lícula. Moltíssimes hores que ens penedim de no tenir a la pel·lícula final. Però hi ha una cosa que és a la pel·lícula, i és la seva lluita contra la impostura, contra la mentida. Interpretar no és mentir. I aquesta lluita que ha tingut sempre, que segurament li ha impedit ser l'enorme actor popular que podia haver sigut a Espanya, també és el seu llegat. És algú que s'ha regirat contra allò que segurament estava predestinat. Va fer una sèrie a Espanya enormement coneguda, Los gozos y las sombras, un personatge increïble. La meva primera o segona pel·lícula com a productor, Intacto, amb Juan Carlos Fresnadillo de director, va ser el seu únic contacte d'èxit amb l'Acadèmia de Cinema Espanyo, que el va nominar al Goya. No el va guanyar. T'adones que és un actor que tenia el discurs que la impostura, la mentida, no anaven amb ell. Per això Arrebato continua sent el seu llegat també. Però ell s'ha quedat ficat a El último arrebato, curiosament. És aquí on s'ha quedat.
Marta Medina amb Eusebio Poncela projectat de fons. // X
- Tornant a Zulueta, ser un geni va lligat a les inseguretats i a les addiccions?
ELL: Ahir, uns amics crític ens van dir una cosa molt bonica. La primera que a Iván li hauria agradat molt aquesta pel·lícula. I, la segona, que el veia com un místic. Arrebato significa èxtasi. Necessites elements per poder elevar-te a aquest èxtasi. Sigui deixar de menjar, herbes, substàncies. I ell el va trobar amb l'heroïna. Va trobar en l'heroïna poder elevar-se a Arrebato. A la pel·lícula hi ha una imatge molt impressionant que és que el braç en què s’injecta heroïna és del mateix Zulueta. Ell volia que les venes de la pel·lícula fossin les seves. I hi ha alguna cosa gairebé de sacrifici.
MM: També hi ha una altra entrevista de mitjans dels dos mil en què explica que la gent li diu que quina pena, perquè l'heroïna no li ha permès fer més que Arrebato; i ell diu que va fer Arrebato també gràcies a l'heroïna, perquè, sinó, hagués estat una altra pel·lícula. Aquí hi ha la complexitat i la paradoxa.
- Com descriuríeu què és un arrabassament? Ja fora de la descripció que hi ha a la pel·lícula. I, personalment, l’heu sentit alguna vegada veient alguna pel·lícula o en algun moment vital?
ELL: És que si no et sents arrabassat no estàs. Jo crec que és una part de la condició humana. És veritat que l’arrabassat et refereix més a alguna cosa mística, quan alguna cosa t'al·lucina i impulsivament comets quelcom. Jo espero que sí. Jo faig pel·lícules perquè m’arrabassen certes imatges, certes coses. No tot, no m'agraden les trames, no segueixo les narratives convencionals, però m'arrabassen certs elements. I aquesta pel·lícula és el nostre homenatge a Iván, a haver-nos també enganxat, però també a aquelles imatges que no tenen moltes vegades gaire sentit i que se't queden per sempre.
MM: Com a crítica de cinema veig moltes pel·lícules, a vegades perdo una mica la manera de veure les pel·lícules, aquesta forma professional de veure-les. Però sí que et puc dir d’algunes pel·lícules en aquest sentit, de gairebé levitar al cinema. Veus una imatge i hi ha alguna cosa gairebé física, que quan passa és màgic.
ELL: És veritat que m’arrabassa més la fantasia que la realitat. La realitat m’arrabassa poc.
MM: Recordo quan vaig veure Under the Skin per primera vegada. És, de sobte, com notar alguna cosa enganxosa, i dir què és això?, on m'està portant?. [s’emociona i acaba plorant]
[riem]
MM: I a més perdo el control de les meves emocions molt fàcilment, com veuràs.
- Què volies dir amb el fet que oblides la manera de veure pel·lícules?
MM: Moltes vegades, professionalment, et poses a veure les pel·lícules i a analitzar-les mecànicament. Dius aquí ha volgut fer això, ha volgut tal... I, de sobte, quan aconsegueixes deslligar-te d'això i veure les pel·lícules d'una manera sense intel·lectualitzar-les, de la manera com s'haurien de veure... Allà és.
Marta Medina, Enrique López Lavigne i Jaime Chávarri, Super8 en mà.
Añadir comentario
Comentarios