Estem en plena i absorbent temporada de premis cinematogràfics, així que no podria haver-hi millor manera de celebrar-ho que repassant les millors pel·lícules del ja any passat. Com sempre, les millors pel·lícules del 2025 es refereix a aquelles estrenades en el mateix any, incloent-hi les pròpies del 2024 (presentades al llarg de festivals o de producció de llavors). Per tant, n’hi ha moltes que podrien haver format part de la llista de l’any passat, que no van entrar-hi i és per això que reben aquí el reconeixement merescut. De la mateixa manera, Hamnet (Chloé Zhao), Marty Supreme (Joshua Safdie), El agente secreto (Kleber Mendonça Filho) i moltíssimes més estrenades aquí en aquest 2026 no han pogut entrar, però ben segur que ho faran als textos de finals d’any.

Hi ha moments en què el concepte d’enfrontar-se a una pel·lícula cobra sentit. Ho fa amb tots els directors i directores que, altrament, s’enfronten a l’statu quo i al que tenim entès com a llenguatge. Es crea una comunió entre l’artista i l’espectador quan aquest últim confia plenament en el talent i la puresa de les intencions del primer; des dels cineastes que creuen que hem perdut la mirada i busquen un pols en la dilatació del temps i la veritat que s’hi infiltra (Albert Serra, Jim Jarmusch...), als que ens endinsen de ple en l’estrany, el pervers, l’ocult i unes imatges que conviuran per sempre més amb nosaltres.

Què pensaria George A. Romero del cinema de zombis contemporani? La veritat és que el director es va expressar sense embuts sobre quines pel·lícules li agradaven i quines no. No va témer a dilapidar contra la comercialitat de la saga de Resident Evil, per exemple (tampoc s’hi havia d’esforçar gaire), mentre sí que va mostrar la seva passió per l’humor d’Edgar Wright amb Zombies party. El cinema de zombis ha hibridat en contínues varietats i ho continuarà fent, i Romero ja va expressar que ho pot fer, però sempre hi ha una clau inalterable que el defineix i l’enriqueix: el seu discurs social.

Sota la tempesta de neu, el fred d’una ciutat que no perdona als que venim de fora i el cel gris sobre Berlín (etern Wim Wenders, com sempre), hem viscut la Berlinale d’enguany, la setanta-cinquena edició d’un dels festivals que sempre promet de les pel·lícules a seguir de més a prop els següents mesos. Malgrat la presència de noms descomunals (Timothée Chalamet, Robert Pattinson, Bong Joon-ho, Richard Linklater, Ethan Hawke, Hong Sang-soo, entre moltíssims més), la veritat és que l’edició d’enguany ha sigut decebedora.

Feia temps que no arribàvem a uns Oscar tan polèmics i amb tan poques coses clares. Ens obrim en canal a la sorpresa perquè, davant la diversitat de les nominades, no hi ha dubte que, sigui quina sigui la gran guanyadora, es premiarà una forma o altra de fer i entendre el cinema. L’espectacularitat, impressionant, però conformista, de Cónclave? La irreverència i l’atreviment del cinema independent amb Anora? La magnificència d’obra plusquamperfecta amb The Brutalist? Ara mateix són les grans preferides de la nit, però en el seu moment ningú semblava poder aturar a Emilia Pérez i les reivindicacions del col·lectiu trans que comportava, però tot sembla haver quedat enrere. Repassem les 10 nominades a millor pel·lícula.

2024. Costa explicar més del que pugui haver-hi escrit rere els títols de les pel·lícules d’aquí avall. 50 pel·lícules. Les millors? Les preferides per un servidor? L’etern conflicte entre opinió, defensa personal, intents de criteri professional enmig del fanatisme per aquest món tan boig... Sens dubte, el que hi ha aquí és amor. Amor a la vida, a la veritat i a com genis i mestres d’aquest llenguatge les han sabut capturar i arribar a elles. Jo, amb la mateixa sinceritat amb què m’assec per gaudir d’aquestes pel·lícules, he intentat el mateix, arribar a elles i a la veritat, tant la que mostren com la que amaguen, perquè, en el fons, quan parlem de cinema parlem de vida, de veritat, d’amor i de nosaltres mateixos, de la passió amb què ens movem.

Furiosa: De la saga Mad Max era una de les pel·lícules més esperades de l’any. La preqüela de Mad Max: Fúria a la carretera, el film amb què George Miller va reinventar de cop, i sense que ningú sabés necessitar-ho, la saga que ell mateix havia creat, ha arribat amb tot el ressò de la recent projecció al Festival de Canes. Tanmateix, ha sigut víctima, igual que la resta d’estrenes actuals, de la davallada d’audiència a les sales. El projecte que Miller semblava voler continuar perilla davant d’un públic que ja no mostra l’adoració a l’execució de l’acció des de la màxima autoria artística.

Alex Garland ja ressonava des de principis de segle com a un no sols prometedor, sinó directament consolidat, guionista, sempre acompanyant les obres del seu company britànic Danny Boyle (La platja, 28 días después i Sunshine). Acompanyant les dinàmiques imatges del director de Trainspotting, Garland ja suposava una ferma mirada de la relació entre l’humà i la natura, l’explotació dels seus recursos i l’egocentrisme específic (quelcom sempre present en els grans productes de ciència-ficció que han sorgit des de la crítica Nova Onada dels anys seixanta, d’El planeta dels simis a 2001: una odissea a l’espai).

Acabades ja totes les entregues de premis cinematogràfics del passat 2023 i amb la gran majoria de pel·lícules estrenades a les nostres sales o plataformes, a falta de films com La bête (The Beast) de Bertrand Bonnello o Hit Man de Richard Linklater, ens disposem a una recopilació dels que considerem els millors llargmetratges del 2023.

Aquesta nit podrem gaudir de la cerimònia dels Oscar. Si bé sembla que moltes de les categories són clares per totes les llargues trajectòries de premis i campanyes, analitzarem les 10 nominades a l’Oscar com a millor pel·lícula del 2023. Moltes d’elles ja les hem tractat en aquesta pàgina web, així com moltes d’altres que no han entrat dins les deu seleccionades.

Des de la seva irrupció amb ‘Following’ a l’aclamada ‘Oppenheimer’, la carrera de Nolan s’ha omplert d’enormes èxits, on el misteri i el thriller van donar pas a la trilogia de superherois que va canviar tota la indústria comercial del cinema al llarg de més de tota una dècada; al seu torn, l’èxit d’aquestes pel·lícules van permetre la carta blanca de la qual el director disposa avui dia, permetent-se des de la grandiloqüència més gran en la ciència-ficció al retorn a relats de, malgrat els enormes pressupostos, caràcters molt més introspectius.

El passat Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya va marcat pel retorn d’autors que ja tenen un nom en el terror i el fantàstic (Balagueró amb ‘Venus’) o la irrupció d’altres (Pereda amb ‘Cerdita’). També va estar marcat per l’emoció en ovacions com la que va rebre Eduardo Casanova al final de ‘La piedad’ o la del mestre (enorme, “maestro”!) Dario Argento per una llarga carrera dedicada al gènere i la projecció de la seva ‘Occhiali neri’.