Com ja vam fer l’any passat amb les nominades a l’Oscar, tornem a repassar les deu pel·lícules candidates a emportar-se l’estatueta. Ja esgotant la paciència entre altres cerimònies, declaracions, polèmiques i campanyes que desborden milions pel darrere, tot ha portat a l’èxit que molts ambicionen. Malgrat el ridícul que pugui semblar fer competir obres d’art entre elles, tot plegat no deixa de ser molt més publicitari que altra cosa.
En un any que en cap cas m’ha semblat extraordinari, la veritat és que totes les pel·lícules d’aquí m’agraden. Unes més que altres, evidentment, però no em sembla que cap d’elles hagi arribat perquè la seva campanya hagi sobrepassat el talent que hi ha al darrere. Cada una ocupa el seu rol, de la més espectacular a la més sensible, de la més d’autor estatunidenc a la més europea. Comencem, que, al final, el millor de tot és poder-les recordar i parlar-ne una mica. Visca el cinema, coi.
Jessie Buckley en un fotograma de Hamnet. // Universal Pictures
10. F1: la película; dir: Joseph Kosinski (F1: The Movie)
Arrenquem amb l’aposta fàcil per encapçalar aquesta llista per la cua, malgrat l’èxit, l’espectacularitat i la diversió aconseguida en l'esdeveniment en majúscules. Ni les dues grans pel·lícules de superherois de l’any (Superman i Los 4 fantásticos: Primeros pasos), ambdues molt per sobre del que es podria esperar d’elles, ni Jurassic World: El renéixer (aquesta sí que ja bastant més fallida i decebedora) han aconseguit imposar-se a la velocitat frenètica del classicisme d’F1 per ser el blockbuster de l'estiu, ni tan sols les últimes entregues de Missió impossible i John Wick.
Kosinski ja va sorprendre amb Top Gun: Maverick; el que allà eren avions militars que transitaven entre l’aventura i l’acció madurades davant del pas del temps metacinematogràfic, aquí són carrosseries perfectes per, possiblement, la millor competició automobilística. Tom Cruise es converteix en Brad Pitt, però estem davant d’una hibridació del mateix relat: la vella glòria retornant on havia sigut el millor per entregar a l’audiència de davant la pantalla la millor diversió de l’any. Lluny de poder prendre’ns seriosament aquest somni americà, només ens queda recolzar-nos i gaudir de xocs, irreverències, flirtejos carques, xuleries i americanades per tort i dret i Brad Pitt superant a Kevin Costner com a l’últim cowboy de la sala.
Brad Pitt en un fotograma de F1: La película. // Warner Bros.
9. Bugonia; dir: Yorgos Lanthimos
Així com amb Guadagnino, Lanthimos s’ha convertit en un dels directors més motivadors i provocatius per a l’estudi de la crítica. Una clara evolució dins el pressupost i l’estètica de les seves pel·lícules, mentre sembla mantenir la mateixa mirada sobre la societat, ens porta a la gran pregunta: què queda del Lanthimos original? S’ha dissolt entre tanta estrella de Hollywood? Continua sent el mateix, simplement amb un cartell més seductor?
Mentre Llagosta (2015) i El sacrifici d’un cérvol sagrat (2017) eren la porta d’entrada de la filmografia al gran públic i La favorita (2018) i Pobres criaturas (2023) eren l’estrellat al cim de la popularitat de la cosa weird, comercialment exuberant, el retorn a l’hermetisme amb Kinds of Kindness (2024) despertava moltes incerteses. Bugonia, molt més a prop d’aquesta última, sap trobar en molts moments una mala llet i sorna enmig de la violència i crueltat que a Kinds of Kindness era irreconeixible. Torna a retratar el patetisme del negacionisme, mentre l’elitisme plàstic tampoc se’n salva. Des de Canino (2009) i Alps (2011), vaja, des del principi, pràcticament ningú sembla mostrar massa esperança en l’univers del director grec.
Jesse Plemons en un fotograma de Bugonia. // Universal Pictures
8. Frankenstein; dir: Guillermo del Toro
Guillermo del Toro ambiciona aconseguir l'adaptació més grandiloqüent de la criatura de Mary Shelley. Comença la pel·lícula i pretensions de nominacions als Oscars desborden per tot arreu, es desprenen milions de dòlars i una pel·lícula en majúscules resta simplement projectada, per sempre més, a la petita pantalla que podem veure des del sofà i per la que no ha estat, o no hauria d’haver estat, pensada.
El mexicà ja havia adaptat en multitud d’ocasions al mite; el cas més clar és el de la meravellosa La forma del agua (2017), on una criatura salvatge descobreix en l’espècie humana l’amor i el sentit de la bellesa, més enllà de la ferotgia que havia experimentat fins llavors; però també apareixia en Cronos (1993) i la pèrdua que pot suposar la tirania per voler controlar la natura, o en El laberinto del fauno (2006), abraçant la fantasia del conte. Justament, el mateix esperit de conte és el que omple aquest Frankenstein; monumental en la seva confecció tècnica, segurament es perd màgia i emoció entre tanta perfecció visualment digital. Els millors moments els aconsegueix quan s’acosta a la criatura i s’omple de goticisme.
Jacob Elordi i Mia Goth en un fotograma de Frankenstein. // Netflix
7. Los pecadores; dir: Ryan Coogler (Sinners)
A la llista de les millors pel·lícules de l’any escrivia que, molt possiblement, Los pecadores seria la gran oblidada de les nominades als Oscars; conseqüència: la més nominada de la història. Dues possibles conclusions: el poc cas que se’m pot fer (vist també que aquí els films estan en ordre diferent que a l’altra llista) o el poc cas real que se li hauria de fer a tot aquest conjunt de premis.
Western, terror, musical, comèdia, romàntic, ciència-ficció... Violència, seducció, llegenda folklòrica, conte gòtic... Los pecadores és la grandíssima pel·lícula que, per fi, ha aconseguit fer el director de Creed i de les dues entregues de Black Panther; tanmateix, res sembla apuntar que pugui continuar en aquesta línia ascendent, ja que té confirmada la tercera de la franquícia de Marvel pel 2028. El que segur que ens ha deixat clar Coogler, és que, així com Damien Chazelle, és un autor amb grandíssim domini del llenguatge, capaç d’absolutes virgueries quan té tota la llibertat creativa. Contemporani en majúscules, la seva fusió de gèneres transforma la pel·lícula en una aventura descomunal, configurada en diferents films dins ella, per arribar a una història antiracial de pura diversió.
Michael B. Jordan en un fotograma de Los pecadores. // Warner Bros.
6. Sueños de trenes; dir: Clint Bentley (Train Dreams)
Mai havíem consumit ni sigut travessats per tantes imatges per segon. Totes elles retroalimentant-se, corrompent-se, devaluant-se, comunicant-se a través de tots els llenguatges i mitjans que abasten. Verticals, horitzontals, saturades, minimalistes, enquadrades per a altres dispositius pels quals no haurien hagut d’estar pensades. Costa imaginar fins on arribaran les xarxes socials i l’estilització d’un tot que perd sentit. En clau cinematogràfica, això es tradueix en un conjunt d’autors que contínuament sembla que ja no pensen en cinema.
En molts moments podria semblar el cas de Sueños de trenes, un film extravagant en la seva posada en escena onírica, intimista i contemplativa. De fet, és en el que pot pecar en la seva segona meitat. Tanmateix, en les seves millors seqüències, que són moltíssimes, recorda a aquell intent de ser Terrence Malick, d’atrapar el fatídic somni americà mentre el veritable protagonista és un paisatge que contempla uns personatges perduts en ell, buscant entre fantasies de futur i un intent de ser algú. A la pel·lícula li pesa quan es recrea en la melancolia, però és en els moments que més s’aprofita dels codis del western quan s’eleva a quelcom magnífic.
Joel Edgerton i Felicity Jones en un fotograma de Sueños de trenes. // Netflix
5. Marty Supreme; dir: Joshua Safdie
Davant de la potència de les altres candidates, semblava que l’Oscar decidit per a Marty Supreme era la increïble interpretació de Chalamet. De cop, enmig de les polèmiques declaracions, possiblement excusables en una entrevista llarguíssima i després de l’enorme campanya on l’actor no ha parat de parlar, a cada dia que passa el premi se li escapa més de les mans. Justament, la pregunta ara és si n’està més a prop Michael B. Jordan o Wagner Moura.
Chalamet, talent del qual no en penso renegar, en molts moments m’havia semblat que estava més preocupat de la intensitat de la seva mirada davant la càmera que d’actuar, i justament a Marty Supreme pot haver fet la seva millor actuació, d’una entrega brutal en crítica del somni americà. Al final, el que transita per tota la pel·lícula és la seducció del poder, tant el seu abús com la seva vacil·lació, mentre que aquest jove, entre la perversió i l’ambició més corruptora, busca la glòria. Thriller, comèdia, terror, romàntic i cinema d’esports, Safdie manté la mirada de la Nova York frenètica, bruta, violenta i granulosa. En definitiva, gran cinema.
Timothée Chalamet en un fotograma de Marty Supreme. // Diamond Films
4. Hamnet; dir: Chloé Zhao
Amb Hamnet ha passat allò que tant m’agrada, que és que pur cinema d’autor, aquí contemplatiu, en vers molts moments, traspassi tot el nínxol de cinefília i arribi al gran públic. Similar a Sirat, sempre que he parlat de cinema amb algú, hem acabat arribant a una d’aquestes pel·lícules. Zhao ha fet un film convertit en esdeveniment, especialment pel públic femení, on aquest es pugui reunir amb la sensibilitat, el dolor i l’amor que en la majoria de cinemes (de mirades masculines) no es troben.
Ja sembla impossible que Jessie Buckley no es pugui emportar el premi a millor actriu. És impressionant veure la transformació del seu rostre i tota la seva postura física, de la bellesa al pesar més dolorós del dol; la ruptura que travessa Hamnet és d’una sinceritat capaç d’haver emocionat a qualsevol que s’hi hagi enfrontat. Justament, i a diferència de Valor sentimental, em sembla que Hamnet està més confeccionada per aquest dolor, per aquesta experiència de llàgrima i mocador, per molta veritat que hi hagi al darrere. Tanmateix, és indubtable el talent narrativament visual de Zhao, i el que encara em deixa ple de preguntes és la figura de Mescal fent de Shakespeare, desaparegut en la novel·la que adapta.
Jessie Buckley i Paul Mescal en un fotograma de Hamnet. // Universal Pictures
3. El agente secreto; dir: Kleber Mendonça Filho (O Agente Secreto)
Poquíssimes són les possibilitats que la pel·lícula brasilera s’emporti l’Oscar. Per davant i a molta distància hi ha Una batalla tras otra, Hamnet, Los perdedores i, fins i tot, Marty Supreme (en aquest ordre en el meu intent d’aposta objectiva). La gran pregunta és si guanyarà a la pel·lícula internacional o si l’estatueta viatjarà cap a noruega amb el film de Trier. El cert és que, encara que en aquesta llista ja digui quina em pot semblar millor, res, ni tan sols aconseguir que obres competeixin entre elles, passa per davant de poder gaudir-les com aquestes ens permeten fer-ho.
Mendonça Filho ha firmat en el nostre present una pel·lícula extraordinària per retratar amb mala llet, tensió i memòria històrica la brutalitat del passat, deixant que el mateix espectador dibuixi en la seva ment totes les rimes temporals possibles. Aquesta memòria no és sols per rendir homenatge als revolucionaris de dècades passades, sinó també per defensar-nos de l’odi que retorna, que travessa oceans i ens apel·la també a l’altra punta del món. Fusió de gèneres, seducció cinematogràfica i thriller trepidant a peu de carrer. Com crida DiCaprio: Viva la revolución!
Wagner Moura en un fotograma d'El agente secreto. // Elástica Films
2. Valor sentimental; dir: Joachim Trier (Sentimental Value)
Qui anava a saber que La peor persona del mundo (Joachim Trier, 2021) es convertiria en una de les grans pel·lícules d’autor aclamades pel fervor popular? Hi ha una cosa molt nòrdica en l’estil de Trier, és descriure la tragèdia o la soledat amb sensibilitat, però també amb comèdia, traient-li pes. Narrativament, això es tradueix en un autor que mai sobreexposa als seus personatges en sensibleries ni pornografies emocionals.
Si en la seva anterior pel·lícula abraçava aquest balanç de tons, a Valor sentimental s’engrandeix en aquella tristor que tots confonem en maduresa. La sorna continua sent-hi, com hi és en les contradiccions de la vida mateixa, però Trier aconsegueix carnalitzar encara més la desubicació. La sensació de pèrdua ja no sols és per a una dona en plena crisi de la trentena, també per a la seva germana i pel seu pare. Aquí tot flueix, tot són vasos comunicants, corruptors d’incomunicació i traumes que sols troben en l’art i la seva interpretació de vides externes la forma d’expressar un perdó o un amor llunyà.
Stellan Skarsgård i Elle Fanning en un fotograma de Valor sentimental. // Elastica Films
1. Una batalla tras otra; dir: Paul Thomas Anderson (One Battle After Another)
Paul Thomas Anderson. Paul Thomas Anderson. De nou, Paul Thomas Anderson! El millor director dels últims... trenta anys? Així, directe. Molt pocs directors coetanis podrien discutir-li el títol, i encara menys si no comptem els que podrien fer-ho per ja haver estat dirigint pel·lícules dècades abans que aquest jove estatunidenc explotés amb Boogie Nights (1997). Obra mestra descomunal rere l’altra. Sobri, majúscul, punxant, elegant, sensible i qualsevol altre adjectiu en forma d’elogi seria aplicable a la narrativa cinematogràfica d’un geni que ha retratat, al llarg d’anys i gèneres, el cantó més fosc del somni americà, l’alienament més desesperançador i, per contra, espurnes per no perdre’ns en la foscor.
A Una bata tras otra, sembla que els protagonistes rebels hagin de lluitar una vegada rere l’altra per poder ser en llibertat, encara que sigui combatent el neofeixisme més ridícul. En la Teléfono rojo de la seva filmografia, Paul Thomas Anderson ens és un regal intrèpid, tan divertidament fatal com terroríficament asfixiant, amb algunes de les millors seqüències de suspens del segle.
Teyana Taylor en un fotograma d'Una batalla tras otra. // Warner Bros.
Añadir comentario
Comentarios