Crítica ‘Bugonia’, Lanthimos provoca, diverteix i decep a parts iguals | Festival de Venècia

Pocs directors avui en dia doten d’una popularitat com la de Yorgos Lanthimos. Qui s’ho anava a esperar, davant d’aquell jove autor de cinema grec, desbordant de talent, però molt més propi dels grans espais de cinema de nínxol i festivals. No fa gaire, debatia amb un altre crític de cinema sobre la seva figura, i no parava de rondar-me pel cap la pregunta “Què pensaria el Lanthimos de Canino (2009) si veiés l’afició que ha aconseguit, amb unes pel·lícules capaces de fusionar la seva autoria amb la comercialitat moderna actual?”.

Si bé no hi ha dubte de la seva popularitat, tampoc n’hi ha dels pactes amb el diable que un artista ha de fer per guanyar-se el gran públic. Quant ha perdut Lanthimos de la seva perspicàcia original? Ha perdut? Ha guanyat? S’ha transformat en noves hibridacions d’un mateix cinema? Totes elles són preguntes interessantíssimes; justament, mai acabaran trobant una resposta final: a cada pel·lícula, Lanthimos ens contradiu les conclusions que havíem extret de l’anterior.

Emma Stone en un fotograma de Bugonia. // Focus Feature

En molts moments, el director sembla tan intel·ligentment omnipresent que és conscient del seu cinema i què fa, així com de què pensarà crítica i públic. Juga amb nosaltres. Ja ha traspassat la pantalla i si ens provocava amb les seves primeres històries incòmodes (a Canino s’hi ha d’afegir la també extraordinària Alps), ara continua provocant-nos metacinematogràficament amb noves propostes, mai quedant-se quiet i dialogant des de nous racons. Justament, mai he sabut si em semblen més estimulants La favorita (2018) i Pobres criaturas (2023) que Langosta (2015) i Sacrificio de un ciervo sagrado (2017). El rebuig que un pot sentir a les seves pel·lícules no deixa de ser producte de la seva provocació i la incomoditat del retrat de la realitat que critica. Justament per això, La favorita i Pobres criaturas, que no deixen de banda la seva identitat política, doten d’una mirada molt més generalitzada, menys mordaç, encara que més seductora i fàcil de fascinar. Però li comprem la provocació? És aconseguida? Banal?

Podem dubtar de quin és el nostre Lanthimos preferit. Jo ho tinc claríssim: el de Canino i Alps, que no permetia que les floritures visualment seductores, ni les propostes estrambòtiques es mengessin el centre neuràlgic de la pel·lícula. Però del que no podem dubtar és que hi ha un canvi clau amb Kinds of Kindness (2024). Hi ha un intent de retorn a aquell cinema incòmodament hermètic, gens eròtic, i és de la mà de Filippou, el guionista amb qui havia treballat fins a Sacrificio de un ciervo sagrado. Tanmateix, el no poder deixar de banda la floritura, el fet de buscar aquest weird modern, aesthetic, transforma la crítica en provocació barata, banal i fàcil. Sense poesia. Pur patiment gratuït i cansat.

Amb tot això arribem a Bugonia, la pel·lícula recentment presentada al festival de Venècia. Quin és el Lanthimos que ens trobem aquí? La veritat és que una barreja de tot plegat, especialment entre el de La favorita i Pobres criatures i Kinds of Kindness. Sembla que el director no es pugui desprendre d’aquest esteticisme plàstic i impostat, però la veritat és que ha aconseguit una obra divertida, brutal, de transformació i moviment constant, que sí que és capaç de permetre’ns gaudir de la seva estimulació. Un Jesse Plemons implacable interpreta a un conspiranoic que creu que la cap empresarial per a qui treballa és una alienígena; la segresta i tortura, exigint que l’enviï amb el seu emperador. El món que Lanthimos retrata és un on ja no val la pena viure, del que fugim constantment. En el fons, el culpable de l’obsessió i bogeria del personatge de Plemons és el sistema de què tant es beneficia en poder el personatge de Stone; i mentrestant, ella, que és la part amb qui més fàcil ens és empatitzar, és la falsedat i plasticitat deshumanitzada, pura diva que canta pop al cotxe i es lucra de les polítiques de diversitat per blanquejar la seva imatge. No hi ha qui se salvi a Bugonia; justament, és la falta de consideració de Lanthimos als seus personatges el que ens pot dissociar del que planteja.

Jesse Plemons en un fotograma de Bugonia. // Focus Feature

En tot moment quedem atrapats a la pantalla per saber què passarà a continuació, què amaguen els personatges, quin truc ens amaga el mateix director. Ara bé, també és veritat que rere el truc hi ha un mag amb molta fam d’aplaudiment, de proclamar-se l’estrella i autor de la seva obra, i això fa de Bugonia una pel·lícula inorgànica, de pur artifici. Lanthimos ataca el negacionisme i la conspiració com ja ho feia amb una de les històries de Kinds of Kindness, però el retrat és més una sàtira superficial, pròpia d’aquest artifici, de l’anècdota entretinguda i divertida, però oblidable.

No hi ha res més que admiració pel talent de l’elenc de la pel·lícula, especialment a la parella Emma Stone i Jesse Plemons. Aquest segon s'entrega físicament fins al final de la seva bogeria, al límit del control sobre les seves faccions, i, mentrestant, Stone sent el que porta ja anys sent, una excel·lència entre la contenció i el deliri. A Lanthimos li sobren les idees i l’habilitat per construir imatges totèmiques, però ja fa temps que la seva capacitat d’estrella va per davant de la d’artista.