Crítica ‘Jay Kelly’, Clooney i Sandler es diverteixen en el nou producte senzill de Baumbach | Festival de Venècia

Què és el somni americà? O més ben dit, on ha quedat aquest? En una escena de Jay Kelly, la nova pel·lícula de Noah Baumbach, un personatge li diu al nostre protagonista, a Jay Kelly, que ell és el somni americà, la viva imatge de l’esperit d’aquest somni. Al llarg del film, Baumbach reflexiona sobre èxit, passat i present, la persona rere la imatge d’estrella total i què busquen tots els humans, famosos o no, al cap i a la fi. La pel·lícula s’acaba de presentar al festival de Venècia competint pel Lleó d’Or, encara que seria una sorpresa estranyíssima que se l’acabés emportant.

Hi ha tota una generació de cineastes estatunidencs, vestits de cinema independent, crítica mordaç a l’esperit del somni americà i que apel·len constantment a la sensació de soledat, de no ser escoltats, negats i abandonats per la societat. Al davant de tot, Noah Baumbach i Wes Anderson. Dos autors que s’han mogut entre la comèdia i el drama, en molts moments explicant històries clarament tristes o tràgiques des d’una mirada satírica i posant valor en allò tan cert que la millor forma de mirar al drama és la comèdia (Una historia de Brooklyn, Greenberg). Amb el temps, i ja bastants obres al darrere, hi ha hagut molta irregularitat en les seves carreres, molts encerts i alguna decepció considerable.

George Clooney en un fotograma de Jay Kelly. // Netflix

L’última pel·lícula de Baumbach, per exemple, ho va ser. Ruido de fondo (2022), que no deixa de ser la història d’una família disfuncional (com la resta de pel·lícules del director, tot sigui dit), es perdia i diluïa en aquella aventura apocalíptica que tan ambiciosament havia intentat adaptar la novel·la homònima de Don DeLillo. En el seu moment, la pel·lícula inaugurava el festival de Venècia. Ara, Baumbach hi torna, però aquest cop el segon dia de competició. Un dia que, en el fons, queda força col·lapsat per la presència de la Bugonia de Lanthimos, amb Emma Stone i Jesse Plemons. La veritat és que, malgrat el resultat tan estimulant com defraudant de Lanthimos, força convencional per les possibilitats del director, al seu costat la pel·lícula de Baumbach és una pel·lícula familiar estatunidenca de Nadal.

Jay Kelly, que en cap moment és una mala pel·lícula, al contrari, en molts moments queda aclaparada pel seu missatge final. El personatge, un George Clooney interpretant-se a ell mateix (com es nota que és el millor en passar-s’ho davant la càmera), és un actor tòtem del cinema estatunidenc; és a dir, com el mateix George Clooney. Famosíssim, faldiller, amant de la festa, incapaç de mantenir matrimonis, allunyat de les filles i sense considerar al seu veritable amic: un mànager interpretat per Adam Sandler. En cap cas els actors han sigut escollits a l’atzar; Clooney és el galant seductor, l’heroi que tothom voldria ser, un James Stewart de manual; mentrestant, Sandler és l’altre, l’home que va matar a Liberty Valance, a qui ningú escolta, però que sempre hi és, la cara simpàtica. En el fons, Baumbauch s’aprofita dels rols que tots dos actors han tingut al llarg de la seva carrera a Hollywood per retratar el mateix sistema i la superficialitat d’aquest. El gran problema de la pel·lícula, sense negar la seva capacitat de diversió i entreteniment descomunalment emocional, és el mateix que tenia Barbie de Greta Gerwig (divertit paral·lelisme, si em permeten, en ser parella ella i Baumbach): ser una crítica conscientment sistèmica, però formar part igualment del mateix sistema. No s’acaba de tractar d’un cavall de Troia per atacar des de dins, sinó d’un producte simpàtic per ser aplaudit sense fer mal.

Adam Sandler en un fotograma de Jay Kelly. // Netflix

Jay Kelly fa olor de premis. No aquí Venècia, però sí de cara als Oscars. La lògica porta a pensar a un guió original i millor interpretació secundària per Sandler, sens dubte interpretant el personatge més interessant de la pel·lícula. El gran problema és que Baumbach tampoc li dedica massa metratge, el manté en un rerefons, un fora de camp fins que acaba interessant el tema de la pel·lícula de la gran amistat entre ells dos i la història de redempció Jay Kelly com a actor d’èxit que lluita per poder continuar al costat d’aquells que l’estimen.

Resulta força avorrida i imposada la història d’aquest actor, explicada a través de flashbacks o al·lucinacions de converses. I malgrat tot, Clooney continua robant la pel·lícula, sent el més seductor de la càmera, amunt i avall en aquest pseudohomenatge al mateix actor. La veritat és que tot el que desprèn aquesta pel·lícula, tret del personatge de Sandler, em desinteressa tant com m’entreté de forma senzilla i banal, acceptant la seva existència artificial. En definitiva, un producte revestit d’autoria.