Crítica ‘Orphan’, memòria històrica i paternitats al Festival de Venècia

Després d’El hijo de Saúl (2015), el nom de László Nemes ja ha quedat com un dels grans referents dins del cinema d’autor. Va aconseguir una pel·lícula totèmica, encapsulada en un fragment de temps molt petit, però que assolia retratar tot un esdeveniment, tota una època de la maldat. Nemes asfixiava amb la càmera mentre s’aproximava als rostres dels seus personatges i dilatava les escenes de tensió, on només es desprenia l’olor de la mort.

Després d’ella va venir Atardecer (2018), molt més desapercebuda, però on mantenia les trames familiars enmig la desesperació social, producte del desastre polític. Ara, el director presenta Orphan al festival de Venècia. Continua situant-se a Budapest, però aquest cop és la Budapest marcada encara per la Segona Guerra Mundial i la submissió a la Unió Soviètica. El protagonista, un nen criat sense pare, només vol saber-ne més d’ell. Però com sap que el que li expliquen és cert? Com pot combatre els records màgics que li han explicat contra un home que es presenta sent el seu pare, i és tot el contrari al que li havien dit (brut, gros, violent, terrorífic)?

Bojtorján Barábas i Grégory Gadebois en un fotograma d'Oprhan. // Movies Inspired

La pel·lícula de Nemes és molt més eloqüent sobre el paper i la descripció de les idees que planteja, que el resultat final. Queda marcada per dues meitats clares. En la primera, estem davant d’un conte màgic, amb el nen voltant per uns carrers on la brutalitat de l’exèrcit queda marcada de rerefons; va sempre al circ a veure un home que coneixia el seu pare perquè li expliqui coses d’ell; la pel·lícula es mou entre ombres i nits retratades per les llums dels fanals, com si d’una novel·la de Dickens sortís; ara bé, tot s’ha de dir, entre el nen amunt i el nen avall, la veritat és que poca emoció i cos hi ha. La gràcia arranca a la segona meitat del film, quan apareix l’home que diu ser el seu pare; ell, un carnisser, busca de totes maneres poder acostar-se al nen, fer-li de pare, però fins i tot dient-li que ell és el seu fill; quan el nen s’hi nega i s’hi confronta, la pel·lícula realment s'empodera, movent-se entre el cinema de terror, desprenent possibilitats tremendament interessants. Ara bé, al cap d’una hora de metratge?

Orphan és una pel·lícula mesclada, inorgànica, on es veuen clarament les idees del director, però també que aquest no ha sabut configurar-les ni pensar en elles cinematogràficament. Sí que ho ha fet visualment, mantenint una posada en escena impecable i absorbent, però no narrativament. No hi ha dubte que el més interessant del film és el nen negant a qui diu ser el seu pare. La seva fermesa a mantenir el cognom que li havia vingut donat, el del pare que li havien explicat que havia tingut, el que havia mort a la Segona Guerra Mundial, és pura memòria històrica. Orphan ens parla de la necessitat de mantenir a aquesta malgrat que l’enemic ens espanti i sigui més gros del que puguem imaginar. Un grandíssim encert, això sí, és mostrar aquest terror des d’un realisme total, sense dilatar les escenes, sinó tractar-les des d’una cruesa tremendament violenta per a l’espectador.

Rodatge d'Oprhan. // Movies Inspired

El personatge del suposat nou pare és seductor per la càmera; aquesta el busca sempre; tant, que a vegades sentim compassió per ell, per la seva soledat i pel rebuig i menyspreu que li professa el nen; però tots els monstres són manipuladors, fins i tot al gran ull de la càmera. Tot el que envolta el personatge incrementa la tensió del film i la necessitat d’aquesta d’existir.

La gran pregunta és si ens val la pena el viatge per arribar a aquesta atmosfera asfixiant, i la veritat és que segurament no. Per moments, podria semblar que sí, especialment quan el nen descobreix secrets de l’home, però Nemes tampoc conclou exitosament la pel·lícula, i tot queda mostrat com una mescla que hauria d’haver quedat justament a la sala de mescles (la de muntatge), i reformular allà la pel·lícula.