Crítica ‘Caza de brujas’, Guadagnino provoca amb la cultura de la cancel·lació festival de Venècia | ‘After the Hunt’

Quan va saltar la notícia que la pel·lícula que Guadagnino presentaria a Venècia seria un “remake” de La caça (2013) de Thomas Vinterberg, pocs haurien encertat que aquest seria el film que acabem de veure. Ara bé, també és cert que si només se’ns hagués dit que el director italià presentaria una nova pel·lícula, el que ens hauríem imaginat no s’allunyaria tant del resultat final. Guadagnino es fa seva la història que adapta, tant que la descontextualitza en espai i història, sols partint de la mateixa base: un professor és acusat d’abús sexual per una alumne, i tothom creu a la víctima.

La pel·lícula de Vinterberg és excel·lent, debatent sobre la veritat, la famosa i desgastada presumpció d’innocència i l’honor d’un home respectable. Després d’això, tota la resta és diferent en la pel·lícula de Guadagnino. Els professors i alumnes són universitaris, no acabem de saber la veritat mentre avança el metratge i el protagonista no és el professor acusat, sinó una companya d’aquest i íntima amiga de la suposada víctima.

Julia Roberts en un fotograma de Caza de brujas. // Sony Pictures Entertainment

A Guadgnino sempre li han interessat els rols de poder i els límits del desig: ho demostra la famosa trilogia del desig que el va catapultar (Yo no soy el amor, Cegados por el sol, Call Me by Your Name). Ha anat repetint la mateixa fórmula en múltiples hibridacions, des dels joves caníbals, incompresos per la resta, d’Hasta los huesos: Bones and All (2022) al triangle arrabassador de Rivales (2024). És veritat que l’adaptació del Queer (2024) de Burroughs no li va sortir massa bé, sense acostar-se a l’alinealitat de la narrativa de l’escriptor, però això no nega que Guadagnino pugui continuar sent un dels grandíssims autors del panorama actual. De la mateixa manera que Lanthimos, també present al festival amb Bugonia, han acumulat irregularitats en la seva carrera, i aquesta és fruit d’una tremenda ambiciositat que, per molts moments, ofega la història amb seducció tècnica. Enorme sorpresa ha sigut trobar-se que la nova pel·lícula de Guadagnino és una aposta continguda, sèria, sense l’estilització espaterrant; per molt que aquesta mateixa estilització sigui la que tant ha atret al públic general, també ha convertit la seva filmografia en possibles productes a consumir amb satisfacció.

La polèmica també podia estar servida a Call Me by Your Name (2017) amb la diferència d’edat de la parella, però l’excel·lència i intimitat de la pel·lícula va distreure a tothom. Serà curiós com l’audiència rebrà aquesta Caza de brujas, que posa directament sobre la taula la seva raó d’existir: jutjar els corrents de l’esquerra actual, perduda entre qüestions del llenguatge i judicis morals. El millor del film de Vinterberg era saber de la innocència del personatge de Mads Mikkelsen des del principi i presenciar tot el menyspreu d’un poble que l’adorava; era la caiguda de l’home senzill. En Guadagnino és diferent i, tanmateix, funciona tremendament perquè li interessen altres aspectes, com diluir la veritat en sorprendre amb nova informació, confondre tant a la protagonista com a l’espectador i portar-nos a un terreny on sols la desesperació i els impulsos més arrelats i purs tenen cabuda. La història guanya un cos que feia anys que no vèiem en la filmografia del director, on el més important és el que s’han de dir els personatges dins del cos de thriller, no l’estètica o el simplement moure’s davant la càmera. Guadagnino no deixa en cap moment de lluir la seva identitat de mostrar les contradiccions humanes sense judicis. Es revesteix de classicisme, encara que li continuï agradant la construcció descomunal d’escenes.

Ayo Edebiri en un fotograma de Caza de brujas. // Sony Pictures Entertainment

Segurament, el que més li juga en contra és la identitat d’obra menor, menys grandiloqüent, però també em sembla una onada d’aire fresc a una filmografia que necessitava respirar, destensar-se. De fet, el millor de la pel·lícula és com avança la relació entre els dos professors, els personatges de Garfield i Roberts (immensos tots dos, jugant amb extrems desesperats sense sobreactuar); allà és quan recorda als millors moments de Rivales, amb aquells amants incapaços d’evitar saltar pel precipici del desig que senten per l’altre. Queden arrabassats, marcats per sempre més.

Guadagnino sempre ens pot incomodar; és un dels nostres capaç de despullar una desesperació que intentem amagar per integritat. Aquí, entre debats filosòfics sobre el poder, la contextualització històrica, l’obra i l’autor, la veritat i l’honor i la cultura de la cancel·lació ens trobem amb una grandíssima sorpresa, continguda, sense intents de brillar, però que ens interpel·la de ple. Raríssima la seva distribució al festival, sense entrar a competició oficial ni tenir passes de premsa.