Crítica ‘La grazia’, Sorrentino retorna a la grandesa de la vellesa | Festival de Venècia

Franco Batiatto cantava que busca un centre de gravetat permanent, que no li deixi canviar d’opinió de les coses ni de la gent. A La grazia, els versos de Batiatto ressonen invertits, mentre un President fictici de la República italiana queda atrapat davant la qüestió “qui posseeix les nostres vides?”. La pel·lícula, que és el retorn de Sorrentino a molts aspectes que havia deixat enrere, ha sigut la inauguració d’aquesta edició del Festival de Venècia. I que no sorprengui a ningú cap futura notícia d’algun guardó.

Després del seu pas per Canes amb Parthenope (2024), pel·lícula molt més fallida, el napolità retorna al festival italià. Aquí, ell, molt més eloqüent i despert en idees i estil, a la vegada és molt més assossegat, d’una densitat que no sempre li havíem vist. Malgrat que poca gent pugui negar-li la genialitat a Sorrentino, també poca li pot negar la irregularitat. I, efectivament, ens trobem davant d’una molt grata sorpresa.

Toni Servillo en un fotograma de La grazia. // PUNTOeVIRGOLA media farm

Tota pel·lícula de Sorrentino és política. També ho han sigut els seus cants a la rebel·lia juvenil i el despertar tràgic o eròtic d’aquesta mateixa joventut, a Fue la mano de Dios (2021) i Parthenope. De fet, resultava molt curiós que el Sorrentino més jove narrés sobre la soledat de la vellesa, el pas del temps crepuscular i els temors d’un passat deixat enrere (Las consecuencias del amor, Il Divo, La gran bellesa, La juventud, Silvio (y los otros), El nuevo Papa), mentre que el Sorrentino més experimentat ha estat jugant amb el descobriment vital que és el principi de la vida adulta. En certa manera, és com si el director sempre es rebusqués entre el que no tenia a les seves mans, anhelant l’oníric des de la utopia temporal. Tanmateix, i especialment després del resultat estimulant, però peculiar, de Parthenope, el director torna a la vellesa; i sí, ho fa amb una pel·lícula directament política.

Silvio (y los otros) (2018), per exemple, ja era clarament política, amb la paròdia frenètica de la vida personal de Berlusconi, però es trobava ofegada entre l’estridència felliniana que a Sorrentino només li havia funcionat amb La gran bellesa (2013). Aquí, en canvi, la política es capfica rimant molt més amb el Sorrentino previ a la seva obra culminant, és a dir, amb el de Las consecuencias del amor (2004) i Il Divo (2008). Evidentment, no es nega els gags i la sàtira social, retratant les classes polítiques i burgeses tant des de la seva condició de poder com de persona. Però és un Sorrentino melancòlic, trencat, que encara no ha trobat el propòsit vital que sempre busquen els seus personatges. La posada en escena, seductora i hereva del videoclip, continua omnipresent, però tan continguda que s’anivella perfectament amb la narració. I no és tan comú en l’obra del napolità. En la història, el protagonista és un home metòdic, jurista i, per tant, combatent de la veritat, del pragmatisme; a les acaballes del seu mandat, l’aprovació d’una llei d’eutanàsia ressona al seu voltant com al seu gran llegat, una última gran acció, malgrat que col·lideixi amb la seva mentalitat creient.

Paolo Sorrentino durant el rodatge de La grazia. // Reporters

Enfrontar-se a aquesta llei, que permet una mort digna, també és enfrontar-se a l’acceptació del dol per la mort de la seva dona, l’amor de la seva vida. Al llarg de tota la pel·lícula, es troba implícit el famós monòleg del ser o no ser de Hamlet. La grazia és un film sobre la valentia, sobre la sensibilitat que tant definia al protagonista de La gran bellesa; sobre acceptar i confiar en la humanitat, ser, o perdre’s diluït en laments del que deixem enrere, i no ser.

Estratègicament, molt poc se sabia de la pel·lícula. Només s’havia fet públic el fragment de Servillo d’esquena i una definició del film que la qualificava d’una història d’amor ambientada a Itàlia. I ho és. La grazia, que, en el fons, va sobre trobar aquesta gràcia que ens permet respirar en un món asfixiant, és una història sobre el més difícil de l’amor: deixar anar; deixar anar tant que es perd la noció de gravetat i, finalment, som. Aplaudiments, Sorrentino.