Top 10 pel·lícules de Pedro Almodóvar

10. Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980)

Arrenquem amb el principi, on tot era primegi, on tot va començar. Amb la seva primera pel·lícula completa, Pedro Almodóvar ja assentava les bases que expandiria al llarg de més de quaranta dècades, aconseguint una filmografia plenament lligada al seu cognom i a la seva mirada (que és el mateix). Pràcticament tot el que amb el temps s’ha considerat almodovarià, aquí ja hi era, i ho feia amb la innocència, salvatgisme i ràbia propis de la joventut, de la contenció i repressió sota el règim franquista que ara experimentava la llibertat amb la movida madrilenya. Tot és viu, enèrgic, revolucionari.

Violació d’un policia, pluges daurades, drogues, rock, competicions de penis, cine punk-quinqui, dones empoderades, transsexuals, venjances socials i més. Entre totes aquestes chicas del montón, hi ha un afany incansable per ser i viure i fer-ho en companyia, com acabarà passant amb la resta de personatges que aquesta futura estrella escriuria. Entre el manifest, el retrat i el producte social inevitable, tot el que vindria seria història del millor cinema, no només nacional, sinó directament cinema.

Alaska, Mercedes Guillamón i Carmen Maura en un fotograma de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón. // Figaro Films

9. Amarga Navidad (2026)

El primer a agrair-li a Amarga Navidad és que hagi sigut la simple excusa per escriure aquesta llista, però el segon, i molt més important, és que ens demostri que Almodóvar continua en plena lucidesa narrativa. De fet, aquesta lucidesa ha metamorfitzat amb la pell adobada pel pas del temps, cada vegada més abstracta, crepuscular, introspectiva, dolorosa i complexa. A Amarga Navidad hi ha moltíssimes coses a agrair-li, i segurament el millor és que Almodóvar continuï sent tant autor com continuar narrant sobre el mateix, amb les mateixes claus, però incansablement explorant noves vies, aquí cinematogràficament molt seductores, per fer-ho.

El gran paral·lelisme seria La mala educación (2004), on el cinema i l’escriptura de guions ja eren l’excusa per revisitar o crear històries, establint diferents capes retroalimentades entre si. Però Amarga Navidad va més enllà, ens parla dels límits de la creació artística, on el primer que despulla les seves inquietuds no són els directors ficticis creats per Almodóvar, sinó ell mateix, situant-se davant la veritat i plegant-la com a motor d’arrabassament embogit.

Bárbara Lennie i Victoria Luengo en un fotograma d'Amarga Navidad. // El Deseo

8. La ley del deseo (1987)

Al llarg de la filmografia d’Almodóvar, hi ha un seguit de pel·lícules clau, de punts d’inflexió que, a vegades, són de no retorn. Moltes d’aquestes apareixen en aquesta llista i no hi ha dubte que La ley del deseo és la primera a canviar-ho tot o en convertir-se en la imperant de tot una època almodovariana.

El manxec sempre s’ha mogut pel desig i per com aquest és capaç d’embogir a qui l’experimenta. Desig sexual, romàntic o artístic, però sempre boig i addictiu. La ley del deseo podria ser l’hegemonia madrilenya del cinema d’herència neorealista d’Almodóvar, havent-hi passat Otras chicas del montón, Laberinto de pasiones (1982) i ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (1984). Com acabaria sent comú, un Almodóvar cada vegada més ambiciós de muntatge i llenguatge cinematogràfic, explora el personatge del director com a provocador de les majors perdicions de desitjos prohibits, encara que això desperti a un vampir de l’amor com el personatge de Banderas i que acabi culminant en la famosa Pietat del final. El Banderas-obsessiu seria recurrent en altres històries almodovarianes, des d’¡Átame! (1989) a La piel que habito.

Antonio Banderas i Eusebio Poncela en un fotograma de La ley del deseo. // El Deseo

7. Los abrazos rotos (2009)

Si Volver era la primera pel·lícula del director amb Penélope Cruz com a protagonista total, només eren les bases de la segona noia Almodóvar absoluta. Fora d’aquesta llista queda Madres paralelas (2021), la interessantíssima pel·lícula on el director combinava, una mica irregularment, una història sobre la memòria històrica amb la d’una nova mirada sobre les complicacions entre el desig, el silenci i la maternitat.

Però Los abrazos rotos sí que entra aquí, i de ple. Amb el mateix empoderament de Volver, Penélope Cruz és doble víctima: per una banda, de la violència i obsessió del seu cap; per altra, de la seva personal obsessió, del desig irrefrenable que pateix per un Lluís Homar convertit en director de cinema. Similar a Amarga Navidad i a La mala educación, Almodóvar s’aprofita dels recursos cinematogràfics per plegar la realitat sobre la ficció de tot allò que la mou i la fa cinematogràfica: les emocions. En altres paraules, la pel·lícula avança i retrocedeix en el temps mentre s’aprofita de la plasticitat de la imatge capturada per remarcar els silencis, les mirades, l’amor, el desamor i el dolor més penetrant que ens arrossega fins a l’últim dels nostres dies.

Lluís Homar i Penélope Cruz en un fotograma de Los abrazos rotos. // El Deseo

6. Todo sobre mi madre (1999)

Sempre es parla de l’Almodóvar del segle XX, irreverent, sarcàstic, delirant i exuberant, i el del segle XXI, tràgic, sentimental, contingut en l’extravagància (o millor: extravagant en la contenció). Però aquest últim ja va començar el 1999 amb, possiblement, el film més important de la seva carrera: Òscar a millor pel·lícula internacional i una Penélope Cruz ja històrica amb el seu crit: Pedro! La veritat és que ja era un Almodóvar que s’anava preparant: Tacones lejanos (1991) era una mirada sòbria dins de tota l’exhibició en l’escriptura d’aquest drama familiar.

Totes les noies Almodóvar emblemàtiques són supervivents de la violència i el menyspreu dels homes. En la majoria dels casos, del dolor creix l’empoderament, les ganes imparables de viure en llibertat. Malgrat tot, Todo sobre mi madre és un viatge a la inversa, de fora cap a dins, una introspecció sense fre a la ruptura màxima, al passat que crèiem enrere, encara que sapiguem que mai s’oblida. De la mort del fill, personatges i històries pretèrites desperten per explicar qui havia sigut la mare en la seva joventut i el gran misteri: qui era aquell pare que va marxar.

Cecilia Roth en un fotograma de Todo sobre mi madre. // El Deseo

5. La piel que habito (2011)

Si haguéssim d’entendre a Almodóvar dins dels gèneres, indubtablement ho hauríem de fer tant des de la comèdia com del drama; tota la resta són additius que varien en la fórmula. Però La piel que habito demostrava un director capaç d’introduir-se de ple al pur gènere, entre el thriller i el terror psicològic, i que tot se senti homogeni i propi del mateix Almodóvar. El director es modela el gènere, i no a l’inrevés.

Després de gairebé vint anys, Antonio Banderas tornava a l’univers del manxec en una de les seves incursions més singulars, estatunidenca en la seva superfície espectacular, i tremendament almodovariana en la seva lògica narrativa plàstica, plegant la realitat sobre ella mateixa per exposar la ridiculesa extravagant del més primigeni. Fins al moment, és l’últim Banderas-obsessiu, abans de la seva exposició a Dolor y gloria. Aquí, és un mad-doctor capaç de portar la ciència a una de les històries de venjança més terribles i bojament seductores dels últims temps. Per la resta, pur estil: els pecats del passat que tornen, la violència dels homes, la grisor en la justícia i la pèrdua de seny com a motor de fer-nos més humans.

Antonio Bandera i Elena Anaya en un fotograma de La piel que habito. // El Deseo

4. Mujeres al borde de un ataque de nervios (1989)

Almodóvar explicava que a Mujeres no es beu ni hi ha sexe. Tot és blanc en la seva aparença, accessible per a tots els públics, democràtic. En el seu intent de fer la comèdia més clàssica, a la vella escola, molt possiblement aconsegueix la seva millor comèdia pura. Res es cansa, tot és esbojarrat, frenètic, amb frases i moments dilapidant que ja són història nacional: des d’aquell “el mambo es lo major que hay” a tota l’eufòria espanyola pel gaspatxo.

Però Mujeres va molt més enllà de la seva superfície. Tornem a les dones desesperades, dolgudes i abandonades pels homes, a l’esperança de l’amor com a única escapatòria del desamor, a la sororitat entre les dones, acompanyades entre tanta tragèdia, a la saturació dels colors dels decorats com a metàfora de la intensitat de les emocions que es viuen (de fet, el gaspatxo, vermell com la sang, és el símbol de la perdició definitiva)... Haurien de passar quinze anys perquè Carmen Maura, única noia Almodóvar absoluta, tornés, i per última vegada, a interpretar pel director. Les tensions del rodatge en aquesta magnífica pel·lícula van cansar una dupla que semblava única.

Carmen Maura en un fotograma de Mujeres al borde de un ataque de nervios. // El Deseo

3. Dolor y gloria (2019)

Quant de dolor i glòria hi ha en el cinema d’Almodóvar, i no precisament com a pols antagònics, on havent-hi un l’altre és impossible. De fet, en les seves pel·lícules, la glòria és impossible sense el dolor infiltrant-se entre ella, així com, enmig de tant de dolor, tota ferida és capaç de cicatritzar i d’acabar en èxit gloriós. Des de Julieta (2016), Almodóvar ha capgirat el seu estil en una mirada crepuscular, dialogant sobre la soledat, el silenci i el pas del temps d’una forma desoladora, cada vega més pròxima als personatges observadors dels quadres d’Edward Hopper.

A Dolor y gloria, el director obra en canal totes les seves pors, manies, rancors, primers amors i amors impossibles, perduts en el temps, i més. Entre el dolor i la glòria apareix la veritat immutable, apareix la vida, tal com és, sense artificis. El gest de dedicar-li la seva mare a Penélope Cruz és preciós, així com les contínues rimes entre passat i present, dibuixant un futur finit cada vegada més pròxim, desolador, però també terrenal.

Antonio Banderas en un fotograma de Dolor y gloria. // El Deseo

2. Volver (2006)

A Volver moltes coses tornen. Torna la comèdia costumbrista, infiltrant-se entre la tragèdia. Arriben les trobades d’un passat que torna, tal com deia la cançó de Carlos Gardel, aquí cantava per Estrella Morente. Però, sobretot, torna Carmen Maura. Qui havia sigut el rostre inseparable del cinema almodovarià, ara tornava, disset anys després, deixant enrere també una manera d’entendre a Almodóvar, i el més simbòlic és que ho fa per donar-li el relleu a qui ha sigut el rostre d’aquesta segona etapa, profundament més humanista, Penélope Cruz.

Aquí, Cruz està al nivell d’icona nacional del de Brigitte Bardot a França o d’Anita Ekberg a Itàlia, sòlida entre silencis i mirades que evoquen tant a mort com a amor. Volver ens diu que tot torna, que allò volíem deixar en un passat sempre ens perseguirà, però també que sempre hi acabarà havent justícia. El mal s’hereta entre homes i societats, així com el dolor entre dones que el pateixen, però Raimundas, com la d’aquesta Penélope Cruz, capaces de retrobar-se amb una mare que no havia acabat la seva feina, són capaces de fer d’aquest un món amb més sentit.

Penélope Cruz en un fotograma de Volver. // El Deseo

1. Hable con ella (2002)

Almodóvar sempre ha mantingut mirades molt similars sobre el mateix dolor, passat i present retrobant-se, cinema com a motor narratiu, i més. Però les hibridacions en cada una de les històries són tan profundament personals, tan autorals i homogènies amb com és la forma almodovariana de mirar el món, que cada un dels films sembla extraordinàriament diferent, així com identificable en el mateix univers.

A Hable con ella veiem una de les qüestions que més ha expandit el director en els últims temps, que és el fet d’acompanyar, especialment en el dolor, per fer més fàcil el viatge; l’exponent clau serien tant aquesta com La habitación de al lado (2024). Si en moltes de les hibridacions convertides en pel·lícules trobem comèdia i rebel·lia com a escapatòria de la crueltat, o esperança en un món marginal, aquí el que hi ha és pura i trencadora veritat. Sense mai caure en la simplicitat, Hable con ella és una mirada tremendament trista i emotiva sobre com el present se’ns obre camí inescrupulosament. En els moments més terribles, troba les maneres més cinematogràfiques per evocar-hi poesia i sensibilitat, i no hi ha res més almodovarià.