Crítica ‘Amarga Navidad’, un immens Almodóvar fusiona veritat i ficció

Quan escrivia la llista de les millors pel·lícules de l’any passat, explicava que m’estava semblant que el cinema de producció espanyola estava aconseguint uns nivells excel·lentíssims, des de les obres més destacables que entraven a la mateixa llista (Tardes de soledad, Los domingos, Estrany riu, Sirat, Romería i Una quinta portuguesa) a les que s’havien quedat fora (Los tortuga, Sorda, Siempre es invierno, Decorado, Maspalomas, Gaua...). Ja sigui perquè s’ha decidit apostar i defensar com altres països el cinema nacional, com perquè internacionalment se li hagi donat crèdit o perquè el públic ha decidit també reivindicar-lo. Sigui com sigui, s’estan fent les coses bé.

Ja s’assenyalava quan al passat festival de Canes arribaven Oliver Laxe i Carla Simón a la competició oficial del festival; ho feien amb dues pel·lícules totalment desconegudes en el moment i que ara ja tots sabem com s’han infiltrat en la cultura d’aquest país. De cop, aquest any no sols es repeteix, sinó que se suma a tres candidates espanyoles a la Palma d’Or: La bola negra de Javier Ambrossi i Javier Calvo, El ser querido de Rodrigo Sorogoyen i Amarga Navidad de Pedro Almodóvar. De la resta, en sabem poc, més enllà de les respectives sinopsis i les promeses de virtuosisme visual per part dels Javis i de la ruptura emocional de Sorogoyen; però Amarga Navidad ja fa setmanes que omple les cartelleres de tot el país. Amb una estrena prou discreta pel que pot ser una pel·lícula d’Almodóvar, però sempre oferint tot el debat propi del seu cinema, aquí hi som per despullar-la.

Bárbara Lennie i Victoria Luengo en un fotograma d'Amarga Navidad. // El Deseo

Què és el cinema d’Almodóvar? És molt fàcil reduir-se al de sempre, relacions entre dones empoderades i marcades pels actes dels homes, el desig queer, la vitalitat dels colors vessant per la imatge... Almodóvar és dels poquíssims directors tan autors que el seu propi cognom s’ha convertit en adjectiu, però ser almodovarià és molt més que tot plegat. El que més em fascina de la cosa almodovariana és com realitat i ficció es pleguen entre si, no tant des de la fusió, com de la rima constant. En Almodóvar, la realitat es reflecteix en la ficció i a la inversa, entre desdoblacions hitchcockianes que abracen el vertigen de l’obsessió malaltissa de Vertigo. És tal el joc plàstic, que tot el que sembla real sobrepassa tant la ficció que ja no sembla formar part d’aquest món, sembla impossible, inabastable, molt més propi del vers que de la prosa. Realment, si tot allò que desborda pels fotogrames d’Almodóvar, amor i desamor, desig i odi, és tan superior que ens travessa i arrabassa a tots, quina altra millor manera de retratar l’emoció que sobrepassant la mateixa realitat des de la ficció?

Amarga Navidad és l’elevació de la ficció almodovariana a ella mateixa. D’una manera similar al que havia intentat amb La mala educación, la pel·lícula va i ve entre històries, on unes alimenten a les altres. Si allà es llegia en un present el guió d’una pel·lícula que ens explicava el passat dels mateixos personatges, mentre que l’espectador transitava contínuament en ambdós escenaris, el joc de matrioixques torna a estar present, ambicionant encara més en l’aposta. En un primer nivell tenim a Leonardo Sbaraglia com a alter ego d’Almodóvar (qui ja s’havia desdoblat en la pantalla a través d’Antonio Banderas a Dolor y gloria), un director d’enorme èxit que reconeix ja estar de tornada en la seva carrera, però que nega tot el món que té rendit al seu voltant; mentrestant, escriu un guió, on l’Elsa, una altra directora de cine, n’és la protagonista. La pel·lícula gira al voltant del patiment dels dos, especialment d’ella en els dos primers terços del film. Dos directors de cine que senten bidireccionalment, que conviuen com la realitat ho fa amb la ficció i, a la vegada, ho fan amb un tercer: el mateix Almodóvar, construint tres capes metacinematogràfiques, on el manxec obre tota la soledat, passió per crear, apatia, dolor i glòria, arrabassament, com el de Zulueta a Arrebato, per les històries d’un on ell mateix es perd, entre diàlegs, imatges i records de les nostres vides.

Quim Guitérrez i Leonardo Sbaraglia en un fotograma d'Amarga Navidad. // El Deseo

Sent molt interessant La mala educación, és cert que s’acaba diluint parcialment en la forma narrativa i quedava com la germana petita cronològicament, entre Hable con ella i Volver. Però a Amarga Navidad tot pesa, tot ressona entre aquests personatges que miren, que esperen en silenci, com els dels quadres d’Edward Hopper, entrant i sortint d’escenaris, d’altres personatges atrapats en l’espai-temps de la ficció, d’escenes que ja no tornaran perquè no són tan importants, però sí que són la majoria que ocupen els nostres dies.

Almodóvar tempteja amb Lynch i com jugar amb el valor plàstic de la història, però també amb el Víctor Erice de Cerrar los ojos, parlant-nos del poder del cinema, d’una manera capaç de canviar les nostres vides i parasitar-nos, com ja ho havia fet amb Los abrazos rotos. Fins on pot arribar un autor amb els seus personatges? I amb la veritat? I si tot cohabita en el mateix món? En una enorme generació de cineastes nacionals i un públic que els aclama, la transgressió almodovariana continua sent la referència a seguir per a tots plegats.