Crítica ‘Maspalomas’, la reivindicació “queer” del desig i la sensibilitat en la vellesa | Festival de Sant Sebastià

Tots recordem la celebració de la consolidació de la mirada basca contemporània amb la presència de Marco al festival de Venècia de l’any passat. La pel·lícula d’Aitor Arregi i Jon Garaño, amb la descomunal interpretació d’Eduard Fernández, va ser tot un ressò en la indústria espanyola: el resultat final de diferents filmografies cuites amb dedicació i intel·ligència, on la passió coneix tremendament la professió. Ambdós directors eren els autors també d’Handia, pel·lícula que aconseguia els seus millors moments quan s’obria al conte fantàstic. Però a tot això hi falta un altre nom, un que pugui completar aquest meravellós tríptic: José Mari Goenaga.

Tots tres són els directors de La trinchera infinita i la minisèrie Cristóbal Balenciaga. Mentrestant, Goenaga i Garaño van dirigir En 80 días i Loreak. Així doncs, aquesta és la primera vegada que Goenaga i Arregi treballen plegats sense la figura de Garaño, però la veritat és que el resultat aconseguit es manté al mateix nivell de solvència que el que havien demostrat. Tant, de fet, que han suposat una ventada d’aire fresc a un inici justet de la competició oficial de Sant Sebastià.

José Ramón Soroiz en un fotograma de Maspalomas. // BTEAM

A Maspalomas, el duo posseeix amb una fermesa impressionant tant càmera com escriptura, i és impossible no sentir-s’hi atrapat de principi a fi. La pel·lícula arranca: un desert omple la pantalla; apareix algú; està despullat?; apareix un altre; efectivament, també està despullat; agafem-nos a la butaca que sembla que la pel·lícula va amb força. En tan sols uns segons, multitud de pensaments travessen la nostra ment i en cap moment sorgeix el dubte que aquest pugui ser un film dubtós o que no s’atreveixi en què pugui mostrar. En separar-se de la seva parella després de vint-i-cinc anys junts, Vicente gaudeix de la vida de solter a Maspalomas, una platja i nucli turístic de l’illa de Las Palmas. L’homosexualitat està de celebració i reivindica la llibertat de poder ser sense embuts ni tabús, sense corretges ni judicis. I el mateix fa el Vicente, gaudint de cossos més joves i musculats. Durant tot l’inici del film estem davant una festa cinematogràfica de carn, sexe i transparència. Però tot canvia quan el protagonista pateix un ictus; s’haurà de retrobar amb la seva filla, a qui no veu des que va començar a sortir amb la seva parella de fa vint-i-cinc anys, i serà cuidat en una residència. Allà, envoltat de gent de la seva edat, deixa enrere la vida de joventut que encara l’acompanyava, ja només es troba entre conservadorisme i decadència, una època de què semblava estar fugint.

Maspalomas, més enllà de la seva reivindicació de l’orgull, és la història d’un home que, després d’haver aconseguit sortir de l’armari i viure la seva vida, s’hi haurà de tornar a tancar a contra voluntat i avergonyit. Però també és la història d’ell combatent aquesta sensació. Si a Maspalomas només buscava una pluja de sexualitat i desig carnal, a la residència, més enllà de tot això, que també, ell anhela el contacte, la cura de l’altre, la companyia; és a dir, el fet d’estar tranquil i feliç davant de tota una vida que se’n va silenciosament i cruelment. No és casualitat el context situacional en què ens trobem, on la pel·lícula rima amb una societat que torna a posar en dubte drets i llibertats aconseguits després de moltes dècades de reivindicació. En un moment en què es torna a qüestionar la masculinitat i com aquesta ha quedat diluïda per les onades actuals, l’experiència del protagonista de la pel·lícula cobra encara més importància, posant en valor la necessitat de no oblidar l’aconseguit, així com tampoc ignorar l’estima de la companyia.

José Ramón Soroiz en un fotograma de Maspalomas. // BTEAM

Ja sembla tot establert per la carrera que vindrà de premis, on Sirat arrasarà per tort i dret en la majoria de les categories en què competeixi; costa imaginar-se que Sergi López no s’emporti el premi a millor actor. Ara bé, també costa imaginar-se que no hi hagi cap altre actor com el José Ramón Soroiz de Maspalomas que li pugui fer màxima competència. Soroiz magnetitza la mirada de l’espectador al llarg de totes les escenes i aconsegueix una entrega brutal de totes les faccions de la seva cara en aquest relat tan potent. Vaja, que tot funciona aquí i que l’únic que ens queda és poder gaudir.

En pel·lícules com aquesta, gaudir no és un acte imposat pel mateix espectador, entre cert esforç per part d’ell. Goenaga i Arregi fan que tot sigui fàcil, senzill, configurant una sensibilitat i espai per a l’emoció més sincera. Els directors es mouen en entorns on seria molt fàcil caure en la manipulació trucada, però un té la sensació que el que veu és simple veritat, revestida de manifest empoderat i necessari, enllaçada com a poesia robusta.