Crítica ‘The Fence’, una Claire Denis ferma contra el colonialisme, però poc lúcida, decep al Festival de Sant Sebastià | ‘Le Cri des Gardes’

Pocs directors de la secció oficial d’aquesta edició del festival de Sant Sebastià gaudeixen del renom de Claire Denis. La directora francesa gairebé mai ha aconseguit una pel·lícula que reunís un reconeixement homogeni entre la crítica, i això demostra la personalitat i valentia de la seva mirada i les seves propostes. Efectivament, també és i serà el cas de The Fence, el film que acaba de presentar a Donosti, i que ja va generar reaccions polaritzades al seu recent pas pel festival de Toronto.

En la pel·lícula, Denis construeix un escenari asfixiant, sols tenint lloc durant un dia i, especialment, durant la nit. En la instal·lació d’uns treballadors d’obres públiques a l’Àfrica Occidental, trobem el cap del projecte, el problemàtic treballador de la seva màxima confiança, uns vigilants que observen armats el paisatge mentre canten, un home que es presenta dient ser el germà d’un treballador que acaba de morir per accident i que no marxarà fins que se li torni el cos i la dona del cap, que acaba d’arribar al continent.

Matt Dillon en un fotograma de The Fence. // Goodfellas Media

The Fence és una obra especialment hermètica, on el discurs i la immensitat d’idees de la directora són evidents. Però també és veritat que la seva pausa i densitat en els diàlegs generen una espessor en el conjunt que fan que sigui molt fàcil desconnectar del visionat. És a dir, el que passa tantes vegades que les formes es mengen el fons. Aquesta és una pel·lícula de rols de poder i les mirades des dels privilegis. El gran tema és el del colonialisme, latent en els continus conflictes entre els personatges blancs (europeus o estatunidencs que arriben a Àfrica per treballar-hi) i els africans natius. Només veiem dos personatges negres parlant, que són l’home que ve a buscar el cadàver i el germà abans de morir; la resta que hi apareixen són els guardes, pràcticament sempre a un segon pla, armes en mà, al servei dels empresaris blancs; de fet, només prenen protagonisme als plans generals del paisatge, quan es comuniquen cantant. I l’altre gran conflicte present és el de gènere, que s’activa des que la dona del cap arriba a la zona; ella és vista com un objecte de desig pel treballador conflictiu, algú que no pinta res en aquell espai d’homes. I la veritat és que no hi pinta; no per ser dona, sinó, justament, per venir amb l’elegància europea i una aura de turisme colonialista.

En molts moments es pot recordar The End, el musical d’Oppenheimer; poc hi té a veure, la veritat, però The End va passar l’any passat també per Sant Sebastià, carregada d’un discurs polític que quedava diluït entre llargs diàlegs i dilatacions d’unes tensions cansant. The Fence és un gran exemple de no tenir cap contra amb què vol explicar l’autora i, igualment, no comprar-li la proposta. La pel·lícula és filmada d’una forma teatral, encapsulant molt els seus personatges en l’espai on es troben, mentre les tensions van augmentant en tot moment. De fet, ens trobem davant d’una adaptació de Bernard-Marie Koltès. El gran problema és que el no poder connectar amb els seus personatges ens allunya del que veiem i pràcticament tot queda anul·lat. Pràcticament tot, perquè mai es deixa d’intuir què pretén l’autora, i la idea és fascinant. També connecta molt amb Liberté d’Albert Serra, treballant la nit com un element corruptor, un escenari espectador de les pulsions més arrelades i profundes, encara que injustes. Personatges com el natiu que ve a buscar el cos del germà o el treballador conflictiu són molt carregosos, dimensionals, i el seu discurs moralista o la seva evidència antagonista aporten molt a l’ambició de la pel·lícula. En canvi, el personatge de la parella que acaba d’arribar és increïble: una dona blanca que arriba al desert, calçada en tacons, plena de ganes per gaudir de l’amor, però també qui més sentit de la justícia tindrà en aquell espai i més patirà una violència masculina.

Claire Denis durant la presentació de The Fence al festival de Toronto. // Loic Venance

És inevitable sentir decepció per la pel·lícula que ha aconseguit la directora, però això en cap moment ens allunya del poder gaudir d’aquesta. Hi ha molts moments en què ens tornem a sentir atrets pel film, ja que, de nou, el que no li falten són idees i discursos: el que li falta és lucidesa i frescor.

Malgrat la seva presència a festivals, inevitable amb el renom de la directora, i el fet de tendir a alabar-ho tot en aquests espais, estem davant d’una obra menor de la seva autora. The Fence resulta molt més interessant en el seu diàleg, en la seva anàlisi, desglossant tot el que pretén la directora, que en la seva experiència. I costa molt defensar projectes així.