Crítica ‘Los tigres’, trepidant història entre el busseig i el narcotràfic al Festival de Sant Sebastià

Arrenca el festival de Sant Sebastià. Vent, pintxos, birres, cares conegudes i el que hi ha a cada festival: rebombori amunt i avall, cafès a cada hora i moltíssima il·lusió amb alguns dels títols més esperats de la temporada nacional. Los tigres és la primera estrena espanyola al festival després de la inauguració de l’argentina 27 noches. La declaració d’intencions és clara; després d’haver-se convertit el Kursaal l’any passat en un centre d’absoluta reivindicació de la llibertat en el cinema argentí, ara se li torna a donar veu per la porta més gran de totes.

Centrem-nos en el que ens toca: el retorn d’Alberto Rodríguez. De fet, el director sevillenc estrena per partida doble. En uns dies presentarà Anatomía de un instante, la minisèrie on, de la mà de Movistar Plus+, explica el cop d’estat dirigit per Tejero a l’Espanya postfranquista. I, mentrestant, acaba de mostrar aquesta Los tigres, una pel·lícula tan contundent com el que fa anys que és el seu cinema. El director ha submergit en molts moments la càmera per, de forma superficial, mostrar la vida del busseig professional i, de forma molt més profunda, descriure la relació de dos germans units fins al final.

Antonio de la Torre i Bárbara Lennie en un fotograma de Los tigres. // The Walt Disney Company

Durant la roda de premsa, Rodríguez parlava del procés de creació de la pel·lícula, de les poques referències dins el cinema espanyol i la relació entre Antonio i Estrella, els dos germans protagonistes. Però, la veritat, és que hi ha un gran tema que no ha sigut mencionat en cap moment: la masculinitat que retrata i critica. Al llarg de la filmografia del director ens trobem en mons clarament liderats per personatges masculins; escenaris tan cruels, complexes i foscos, que només la violència i tirania emocional permet sobreviure-hi. Ja ho trobàvem al thriller La isla mínima, on el que més destacava era el camí a la bogeria que emprenien els protagonistes policies; també passava a Modelo 77 i la germanor plena de grisos que es construïa entre aquell grup de presos. Aquí, Rodríguez torna a canviar de gènere i demostra un domini de la professió enorme, endinsant-se en un món d’homes que es vesteixen de busos professionals per mantenir el seu esperit infantil i aventurer de pirates incompresos. Tot podria quedar en anàlisis extres, mirades afegides, però la visió del director és evident a través del personatge que interpreta una impecable Bárbara Lennie, Estrella, com una dona enmig de tot, ignorada en molts moments, jutjada en els altres, però amb qui tothom compta perquè cuidi el seu germà.

Rodríguez té raó en això que hi ha pocs referents del cinema espanyol per comparar Los tigres (especialment en la seva mirada i ambició sobre el gènere subaquàtic). El director mostra una valentia aventurera que, en els millors moments, sembla heretar el llegat de Werner Herzog. És veritat, justament, que es nota que al director li interessa molt més el desenvolupament dramàtic d’aquests dos germans fatalment units que no pas convertir-se en un film trepidant sota l’aigua; no hi ha dubte que els millors moments de Los tigres els trobem amb com Rodríguez encapsula els seus personatges en la immensitat del paisatge, exponenciant la tensió com ho feia entre barrots a Modelo 77 o pels camps de La isla mínima. Ara bé, això no impedeix que també ens sentim atrets per Antonio i Estrella; el director juga amb referències visuals on simulen estar units per cordons umbilicals a través dels cables dels reguladors per respirar, o a través de cadenes enllaçades.

Antonio de la Torre i Bárbara Lennie en un fotograma de Los tigres. // The Walt Disney Company

Si Bárbara Lennie està impecable, tres quarts del mateix per Antonio de la Torre. L’actor demostra continuar podent competir com al millor actor espanyol del moment, amb res a envejar a altres magnífics com Javier Cámara, Luis Tosar o José Coronado. Ja va venir a Sant Sebastià l’any passat, presentant amb aquella immensa barba Los destellos; ara, també barbut, però més arreglat, transmet el rostre d’una persona viscuda, d’algú que només és al mar, vorejant vida i mort, i sent incapaç de responsabilitzar-se de què hi ha més enllà.

El més fàcil és que no estiguem parlant, ni de bon tros, de la millor pel·lícula del festival. Queden moltes estrenes i molts noms importants. Però Rodríguez torna a aconseguir una pel·lícula entre l’aventura i el thriller dramàtic que atrapa de principi a fi, amb algunes de les imatges més impressionants de la temporada nacional.