Crítica ‘Romeria’, descomunal Carla Simón, entre la memòria i la ferida

Amb Alcarràs (2022), Carla Simón va aconseguir una cosa molt difícil en el cinema català, que és el no encasellar-se dins la seva regionalitat. És a dir, no es va parlar d’una gran pel·lícula catalana, com si el seu major èxit fos el fet de ser catalana, o com si ens neguéssim a ambicionar les possibilitats d’una cineasta extraordinària nascuda a la nostra terra. De fet, ni tan sols es parlava d’una gran pel·lícula espanyola, sinó una immensa de tots. El seu Ós d’Or històric a la Berlinale i el suport total per part de la crítica va ajudar a una d’aquelles comunions tan fascinants (i ocasionals, tot sigui dit) entre els estudiosos acadèmics i la recepció popular.

Unida a Estiu 1993 (2017), era innegable una mirada definida, reflexionada amb els anys i entre referents. El cinema de Carla Simón ens evoca a un realisme filtrat amb el pas del temps, on ens explica històries que ens semblen pròpies del present perquè és en aquest en què habiten, però on la càmera narradora les retrata com si formessin part del passat. De fet, d’un passat atrapat, que ja no tornarà i l’únic a què podem aspirar és a immortalitzar-lo en la nostra memòria.

Llúcia Garcia en un fotograma de Romería. // Elastica Films

Amb l’estrena de Romería, Simón sempre ha parlat d’una trilogia de la memòria familiar. Per molt que a cada nova pel·lícula identifiquem una evolució positiva en maduresa i ambició d’idees, on cada una té la seva pròpia identitat com a element individual en la seva filmografia, és innegable que pensa en la seva obra com un tot majúscul. Seria molt interessant saber com han cohabitat, entre ells, tots tres films; com s’han retroalimentat, fusionat en la imaginació de la seva creadora. També m’intriga molt saber com creu ella que aquest tríptic ha dialogat entre si a mesura que ella ha crescut com a cineasta i s’ha convertit en una de les principals referents del cinema d’autor europeu. La gran prova d’aquesta última afirmació és entrar a competició oficial al festival de Canes, i un té la sensació que podria continuar estant-hi sempre que estrenés. El seu cinema, que ha guanyat cos i rigidesa amb aquesta última pel·lícula, és lúcid en tot moment; no hi ha element que se li escapi a la directora i tens la sensació que ella és conscient en tot moment de què fa, com ho fa i perquè ho fa. Carla Simón pensa, imagina i construeix en cinema.

En molts moments ens és impossible no idealitzar el passat quan tornem a aquest, no millorar-lo, no reconstruir-lo sobre una utopia. Especialment, quan és el passat de la infància o, a Romería, el de la joventut. Però és el nostre passat i és decisió nostra què fer amb ell, com recordar les ferides que hi són implícites. Des de fora, les ferides són vistes amb condescendència, entre tabús, com un escenari al qual mai es voldrà retornar. Però des de qui les porta, a vegades, ja havent-les acceptat, un pot aprofitar les cicatrius que queden per aprendre, per ser la persona que ambiciona. La tragèdia i la cruesa que formen part de totes les seves pel·lícules queden destil·lades per la innocència poderosa dels personatges infantils, per la sinceritat humanista entre uns adults que combaten per aquella família en un món massa complicat, o per uns escenaris on la bondat i el com Carla Simón decideix recordar el passat són el principal protagonista. Després d’Alcarràs, ella parlava de l’estil de les seves dues pel·lícules, d’aquesta herència del neorealisme, la infància i el cinema familiar; explicava que l’interessava molt poder jugar amb la fantasia. Aquesta fantasia, sens dubte, és Romería.

Llúcia Garcia i Mitch en un fotograma de Romería. // Elastica Films

Ja s’ha parlat molt de la pel·lícula: la directora es metamorfitza en una descomunal Llúcia Garcia, que viatja a Vigo per conèixer la família del seu pare mort i que aquesta la reconegui burocràticament com a familiar. Molt més important que el viatge i les converses entre tiets, avis i cosins, és el com Carla Simón s’imagina els seus pares i posa sobre la taula tota una generació marcada per la sida i l’heroïna. Justament, el que menys interessa és el que més pot assemblar-se a les seves dues anteriors pel·lícules: tots aquests diàlegs i la descripció familiar com un nucli narratiu. No sempre és positiu el cos que guanya un director; Simón xoca contra la màgia i innocència de la seva visió familiar per retratar unes persones atrapades en el silenci, entre mirades i manipulacions, incapaces d’acceptar la tragèdia. Si bé es troba a faltar aquella utopia on voler viure, també és veritat que aquí aquesta era impossible, i que, altrament, aconsegueix un pols, una veritat magnètica, entre tot el que diuen, no diuen i són els seus personatges.

Ara bé, no hi ha dubtes del millor de Romería, que també és el millor que ha fet mai Carla Simón. Quan, a través de les notes de la seva mare a un diari, ella decideix passar a l’analògic per viatjar entre els seus pares, obté una pel·lícula descomunal. Busca entre la ferida per tornar a fer amb ella el que vol, reviu als morts i ens retorna a un passat tan lliure, enamorat i màgic, com fatal, arrabassat i trist. Una altra pregunta que em fascina és cap on es dirigirà el cinema de Carla Simón, ara que ja ha completat aquesta trilogia i l’ha culminat amb la pel·lícula que més ha experimentat amb noves formes. Sigui com sigui, ens porti on ens porti, serà un espai-temps on voler-nos quedar.