Crítica ‘Weapons’, l’èxit del terror del moment i la manipulació de masses

Ja acumulem temps mencionant el “quin gran any ha sigut pel cinema de terror”. I és veritat, el cinema de gènere es troba en una certa glòria i seria impossible entendre-la sense el paper de la productora A24, que ha confiat en la mirada de nous cineastes rebels per convertir el terror en el gran gènere autoral de les dues últimes dècades (ja deixant de banda l’acció i la ciència-ficció de les grans corporacions).

En aquest 2025 acumulem el retorn de Danny Boyle a la saga que ell mateix va començar amb 28 días después, oferint una mirada impecable i tremendament existencial enmig de l’horror. Però també trobem el segon llargmetratge dels germans Philippou, Devuélvemela, amb què comparteix molts aspectes la pel·lícula que ens acompanya en aquesta crítica. O també cal rescatar alguna enormement reivindicable i que ha passat desapercebuda, com MadS (David Moreau), que recorda al primer Cronenberg, el que es movia entre el cinema de zombis i vampirs per dialogar sobre el desig sexual, les malalties i les conspiracions polítiques. Ara bé, seria impossible resumir el terror d’aquest any sense Weapons, un dels majors èxits en qualitat de les últimes setmanes.

Julia Garner en un fotograma de Weapons. // Warner Bros.

Weapons no arriba pas de la mà d’A24, ni tampoc ho va fer Barbarian, l’anterior film de Cregger, però costa molt d’imaginar tots aquests nous directors angloparlants sense entendre l’oportunitat que van rebre en el seu moment Robert Eggers, Ari Aster, Jordan Peele, Rose Glass, i més endavant els mateixos germans Philippou o l’aposta pels nous projectes del ja aclamat Ti West. Tot aquest caldo de cultiu ha incrementat la devoció juvenil pel cinema de gènere i les seves hibridacions contemporànies. És evident que ha sabut configurar-se enmig de l’hiperestilització, i a vegades sembla que les apostes tècniques més ambicioses formin part d’aquest cinema. Un exemple podria ser també el de Brandon Cronenberg, desvinculant-se en aquest sentit de la mirada del seu pare. Des de la seva irrupció amb Barbarian, és evident la importància de Cregger en tot aquest context, convertint-se en un dels pilars del nou cinema de terror més convencional; és a dir, una mirada arriscada i valenta, però capaç de desplaçar-se per terrenys que sàpiguen seduir al públic general; i el més important: funcionant per a la majoria de tots ells. També ha de ser qui porti a la gran pantalla el reinici de l’adaptació de Resident Evil, però això ja és un altre tema.

Cregger mencionava a Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999) com una de les grans aspiracions de Weapons. És apuntar amunt, no enganyarem. La seva influència és clara quan veiem la pel·lícula: una història configurada per la suma de moltes mirades diferents i que es van sumant per construir un tot poderós. Justament, aquest és un dels punts més febles del film de Cregger; entenent la identitat del cinema de terror, i més el d’aquesta història plegada de misteri, la gràcia són les sorpreses i girs de guió que vagin apareixent mentre descobrim altres punts de vista en els nous capítols. Tanmateix, des del primer moment podem aconseguir una mirada general bastant efectiva, sense massa sorpreses, i tot el que es va afegint no avança en excés el que se’ns havia mostrat abans, sinó que sorprèn en rimar amb el que ja havíem vist i com tot s’entrellaça. És a dir, en lloc de teixir una història amb capítols que avancin al gran misteri, el brodat final del teixit ens permet entendre què havíem vist en els capítols anteriors i, per tant, com havíem arribat a aquell escenari. L’experiència de la pel·lícula és gratament entretinguda, seductora, divertidíssima i asfixiant en grans moments, però no aconsegueix el gran propòsit magistral que se li esperaria a la seva estructura narrativa, per molt estimulant que aquesta sigui.

Fotograma de Weapons. // Warner Bros.

Weapons ens parla de l’amenaça de la manipulació dels ciutadans, i té els seus ecos evidents amb la situació política actual. El que a la pel·lícula és la desaparició d’uns nens, abduïts com si fossin armes en moviment, en la realitat és gent adulant a qualsevol frase escopida pel seu referent polític. La proposta és fascinant i la comparació ràpida és òbvia: els crims comesos per un Cesare hipnotitzat a El gabinet del Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920) com a metàfora del poder de seducció al poble per part del monstre que acabaria sorgint a Alemanya.

Cregger dissenya amb solvència un escenari terrorífic, per moments brillant, dilatant el temps, però en què acaba flaquejant una increïble proposta narrativa descarrilada. En cap cas ens trobem davant d’una pel·lícula senzilla, al contrari, el resultat és molt entretingut, encara que li pesi el que podria haver sigut. Segurament, funciona molt més quan es mou entre el misteri i el no saber què hi ha en la foscor, que la reducció a una pel·lícula sobrenatural. Vaja, una mica com a Devuélvemela.