Top 10 millors pel·lícules de David Cronenberg

Aquest article, en format de Top 10, tant és funcional pels nouvinguts com a porta d’entrada a un món que ja serà un punt de no retorn, com pels que busquin tornar a sentir aquesta fascinació. Per entendre més profundament les claus del cinema de Cronenberg, recomano un article que vaig escriure per a la revista Cámera-Stylo (Sexo y muerte en el cine de David Cronenberg), on analitzo els diferents aspectes de la seva obra, com han mutat al llarg de les dècades i com s’expressen en la seva última pel·lícula, The Shrouds (obra que, per fi, ja ha trobat distribució a Espanya a través de Filmin i que serà estrenada al setembre sota el títol de Profanación).

David Cronenberg.

10. eXistenZ (1999)

El mateix any que tancava amb el segle XX, el segle que havia viscut l’hegemonia d’un art que sorgia a les acaballes del segle anterior, amb totes les transformacions que el van acompanyar, s’estrenaven dues pel·lícules que narraven com els protagonistes penetraven un orifici additiu del seu cos amb un conducte que els connectava a una màquina i com això els transportava a noves realitats per poder viure. Per una banda, Matrix de les germanes Wachowski es convertiria en un tòtem instantani del cinema d’acció i la cultura frenèticament pop de la dècada dels noranta, movent-se molt més entre les simulacions i la realitat virtual.

Mentrestant, Cronenberg aconseguia un film sobri en la mateixa línia del que havia dirigit des de Videodrome, però centrant-se més en les possibilitats de la ment que les del cos, com ja feia des d’El almuerzo desnudo. Si Videodrome era una resposta a l’auge de la televisió, eXistenZ ho era a la cultura del videojoc, obtenint una pel·lícula intrèpidament paranoica, on la suposada realitat és construïda sobre tantes capes que ja perd tota la seva lògica i l’irreal es confon amb la veritat. Tant les germanes Wachowski com Cronenberg assentaven una de les grans qüestions d’aquest segle.

Jennifer Jason Leigh i Jude Law en un fotograma d'eXistenZ. // Momentum Pictures

9. Crímenes del futuro (Crimes of the Future; 2022)

Homònima al segon llargmetratge del canadenc, Crímenes del futuro és un David Cronenberg post-David Cronenberg. Últimament, sorgeixen directores de claríssima herència cronenbergiana, des de Julia Ducournau a Coralie Fargeat, sent molt interessant com les claus d’aquest cinema es fusionen amb les visions modernes sobre el cos de la dona. Evidentment, també cal afegir-hi els curiosos intents del seu fill, Brandon Cronenberg, per acostar-se a l’obra del pare. De fet, m’atreviria a afegir-hi MadS, la pel·lícula recent de David Moreau, entre l’epidèmia zombi i les malalties de transmissió sexual, i que ha passat bastant desapercebuda.

En tots casos, és òbvia la presència d’una hiperestilització ultramoderna sobre la imatge. En canvi, Crímenes del futuro és el retorn de Cronenberg als diàlegs de la seva primera filmografia, a la nova carn, però des de l’imperatiu psicològic i sobri que ha guanyat amb els anys, movent-se molt més entre la pertorbació que provoquen els desitjos dels seus personatges que pels actes d’aquests. Aquí, la seva crítica a un món regit pels cànons estètics i les alteracions corporals es tradueixen en una ciutat apocalíptica on el “Llarga vida a la nova carn” ja s’ha establert i  “La cirurgia és el nou sexe” és el nou lema a seguir.

Viggo Mortensen en un fotograma de Crímenes del futuro. // Karma Films

8. Una historia de violència (A History of Violence; 2005)

Abans d’aquesta pel·lícula, que es convertiria en la màxima recaptació de Cronenberg, el director havia estrenat Spider (2002), una pel·lícula sempre a reivindicar dins la seva filmografia, de les més perverses, i justament perquè aquesta perversió es mostra dins d’una de les seves històries més humanes i terrenals; allà, Cronenberg continuava pertorbant des de la destrucció del llenguatge cinematogràfic com a narració convencional, plegant-se entre ell mateix com es pleguen i confonen les idees del nostre protagonista.

Tres anys després arribava Una història de violència, que trencava amb l’estil narratiu del director i esdevenia una història totalment lineal. El mateix caràcter es trobaria en les dues següents pel·lícules protagonitzades també per Viggo Mortensen: Promeses de l’est i Un método peligroso (2011). Aquí, el film actua com una feroç desconstrucció de l’idíl·lic somni americà, ja que, on suposadament s’ha construït a base de promeses i harmonia familiar, trobem tirania, malsons i mentides. Al llarg de la carrera de Cronenberg veiem com els cossos dels personatges estan marcats per cicatrius que suposen el punt de no retorn que és jugar amb les nostres temptacions; aquí les cicatrius són emocionals, i és impossible aturar tota la violència quan aquesta troba la via per expressar-se.

Viggo Mortensen en un fotograma d'Una història de violència. // Alliance Atlantis Motion Picture Distribution

7. La mosca (The Fly; 1986)

Durant pràcticament dues dècades, La mosca va ser la pel·lícula de Cronenberg que més diners va generar: més de seixanta milions de dòlars de recaptació mundial, superats pels seixanta-un d’Una història de violència i pràcticament pels cinquanta-set de Promeses de l’est. Amb la nova carn ja proclamada a Videodrome, aquesta se situava al centre, a ulls i aclamació de tothom, en aquesta pseudo adaptació de l’inadaptable La metamorfosis de Kafka.

Sent ja una nova versió del film homònim dirigit per Kurt Neumann, la pel·lícula és un exemple claríssim i descomunal de les claus d’aquell primer Cronenberg. L’ambició científica de posseir i dominar tot el coneixement natural és la mateixa ambició que condemnarà a tots aquests mad doctors. És a dir, l’egocentrisme individualista i especista com a mètode de supervivència i dominància els sotmetrà a la tirania de la selecció natural, i aquesta actuarà sobre cossos, pells i fluids mutants, degradats i putrefactes. La mosca, en la seva peculiar (i conenbergiana) manera, és una història d’amor impossible, d’aquells amors que trenquen i arrabassen en la tragèdia als nostres protagonistes per la utopia del que havia pogut ser. I mentrestant, mentre tot s’impossibilita, la fotografia i el pis del nostre protagonista s’enfosqueixen, i sols hi queda un ésser murmurant “Soc un insecte que va somiar ser un home, i li va agradar”.

Jeff Goldblum en un fotograma de La mosca. // 20th Century Fox

6. Promeses de l’est (Eastern Promises; 2007)

Si a El almuerzo desnudo, Madame Butterfly, Crash, eXistenZ i Spider ens trobàvem un Cronenberg mutant, amb les diferents hibridacions que cada una d’elles suposa, i on la destrucció de la realitat penetrava des de la confusió i complexitat psicològica, a Una història de violència ja vèiem com el director no es limitava a cap comoditat que les seves claus poguessin implicar. El thriller de gàngsters aparentment més convencional continuava trobant escletxes en la seva filmografia a Promeses de l’est, on, malgrat tot, no deixen de ser històries marcades pels grisos i actes corromputs dels seus personatges.

Després d’ella vindria Un método peligroso, pel·lícula que tornaria a girar sobre la sexualitat i els límits de l’expressió corporal, centrant-se en una de les grans aficions del director, la psicoanàlisi, i mantenint la narració lineal. Tanmateix, Cronenberg no abandonava els tractaments de la carn i a Promeses de l’est ho veiem amb el cos tatuat de Mortensen; un cos com a centre impur, de pèrdua de la innocència i executor del mal. Promeses de l’est és un despietat thriller que ens parla de l’esperança que pot quedar en un món que ja ha girat la cara a aquesta i de qui volem ser.

Viggo Mortensen en un fotograma de Promeses de l'est. // Focus Features

5. Maps to the Stars (2014)

Després d’una de les seves pel·lícules més controvertides, Cosmopolis, Cronenberg estrenava al mateix any la seva primera novel·la, Consumidos, i la lynchiana Maps to the Stars. A Cosmopolis tornava a la destrucció del llenguatge, a la narració alineal, a l’obsessió i foscor psicològica parasitant i fagocitant la història que se’ns mostra. Amb un resultat tan fascinant com ambigu, sens dubte el més seductor era saber que el canadenc no deixava d’experimentar i buscar noves formes dins la seva filmografia.

En la seva particular Mulholland Drive, Maps to the Stars és una pel·lícula sobre la depravació de l’estrellat de Hollywood, les fantasies fusionant-se amb els traumes i les identitats bipolaritzant-se, duplicant-se i emmirallant-se. Julianne Moore, John Cusack, Robert Pattinson, Mia Wasikowska... Clarament, una de les característiques més admirables del seu cinema és la capacitat de seduir a grans estrelles per entregar tota porció de carn a la causa. La pel·lícula resulta un dels exemples més evidents de la seva filmografia d’uns personatges atrapats en l’espai-temps, els seus desitjos i el seu passat. Queda separada per vuit anys de Crímenes del futuro, amb la mort de la seva dona entremig, on Cronenberg tornaria a no cansar-se de les possibilitats del seu imaginari.

Mia Wasikowska en un fotograma de Maps to the Stars. // Entertainment One

4. El almuerzo desnudo (Naked Lunch; 1991)

Adaptar l’inadaptable, fer possible l’impossible, real l’irreal i irreal el real, transformar la literatura en cinema, les paraules confoses en imatges borroses. Com escrivia Oriol Alonso Cano en el seu magnífic llibre sobre Cronenberg, Infecciones y mutacions narrativas: encarnar la lletra, narrar la imatge. A El almuerzo desnudo, Cronenberg fa seu un dels seus ídols, fa cinema la literatura de Burroughs. L’any passat hi va haver un altre intent d’acostar-se a la seva escriptura, però el Queer de Guadagnino, molt seductor visualment, sols es queda en la superfície de l’entrega emocional que implica llegir el relat.

Cronenberg, que aquí abandonava la carn per penetrar des de l’abstracció mental, aconseguia capturar l’essència de l’escriptura burroughsiana, molt pròxima a aquesta destrucció del llenguatge pròpia també d’altres referents del cineasta, des de Ballard a Nabókov. “És una experiència kafkiana”, es recita en una de les primeres escenes, referent a un viatge d’heroïna; la mateixa pel·lícula és una experiència kafkiana, però els mèrits del seu autor mereix ser reconeguda com a cronenbergiana. El almuerzo desnudo es filtra entre els pensaments del seu protagonista i la pel·lícula en si és un viatge, un estat mental de soledat, pèrdua i èxtasi a la vegada, d’experiència oníricament arrabassadora. Una pel·lícula que, sens dubte, funciona com a dupla perfecta de la mirada de Zulueta.

Peter Weller en un fotograma d'El almuerzo desnudo. // 20th Century Fox

3. Videodrome (1983)

eXistenZ com a resposta a l’auge dels videojocs i viure a través de simulacions d’una realitat millorada, però també Crímenes del futuro per enfrontar-se a una nova carn ja assumida per una societat que sols es reprodueix a partir de l’alteració comparativa i avantguardista d’aquesta, o The Schrouds (2024) sent una crítica a la intel·ligència artificial, la dependència que aquesta ens genera i com és capaç de definir les necessitats que cada usuari pot sentir. Però, primer de tot, Videodrome, una obra totèmica que s’enfrontava a la televisió, el sadomasoquisme i el voyeurisme del dolor.

Les pel·lícules de Cronenberg sempre han sigut un mirall valent per retratar els perills de la societat moderna i la relació amb la seva producció tecnològica. A Vinieron de dentro de... ja s’aprofitava del cinema de zombis i a Rabia del de vampirs, però cap pel·lícula del canadenc, fins llavors, havia aconseguit la densitat i l’imaginari descomunal de Videodrome. Pantalles de plasma que absorbeixen caps, l’espectador voyeur de la tortura que apareix a l’altra banda del televisor, vagines que sorgeixen de ventres on l’enemic hi guarda cintes de vídeo per corrompre al protagonista i convertir-lo en arma corporativa... Història total del cinema i l’obra que assenta com a lema el “Llarga vida a la nova carn”.

James Woods en un fotograma de Videodrome. // Universal Pictures

2. Inseparables (Dead Ringers; 1988)

Quan la gent sortia de les primeres projeccions de Videodrome i havien d’escriure les seves impressions, tot semblava que seria un autèntic fracàs; un d’ells escrivia que no considerava que ningú pogués acceptar tal pel·lícula, mentre que algú altre es limitava a escriure-hi “Sucked”. Ningú està mai preparat per ser espectador de Cronenberg, i menys d’un nou Cronenberg, un que ampliï clarament les propostes prèvies. Potser, justament per això, tant ha mutat amb les dècades, per mantenir verge a l’audiència.

Després de La mosca arribava Inseparables, una obra que, encara que mantenia la presència de la carn i les alteracions d’aquesta com a centre d’acció dels seus personatges, ja jugava molt més amb la dimensió psicològica i l’obsessió, entre la paranoia i la foscor del desig. Jeremy Irons ofereix una interpretació per partida doble impecable, mereixedora de ser de les millors de la història, sent, al mateix temps, els dos germans bessons Mantle. Dos germans inseparables, com si encara estiguessin units pel cos de la seva mare; de fet, per això comparteixen les mateixes dones i es posen malalts quan un s’allunya de l’altre. Encara que la timidesa d’un xoqui amb la sornegueria de l’altre, no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda, tan condemnades a odiar-se com a necessitar-se fins al final; com un amor impossible.

Jeremy Irons en un fotograma d'Inseparables. // 20th Century Fox

1. Crash (1996)

Quan arribàvem a Crash ja estàvem aparentment experimentats de la filmografia de Cronenberg, però mai s’està preparat per a ser sotmès a tal tempesta de pells, mutilacions, depravació, cicatrius, fluids, mirades vampíriques i viatges als racons més foscos de la nostra existència. L’adaptació de la novel·la de Ballard, de nou suposadament inadaptable, ens entrega un món per contemplar i admirar. Com a espectadors fascinats per Cronenberg, el visionat de Crash és el d’una acceptació total per ser corromputs per les imatges filmades pel director.

Crash és la història d’una parella oberta a l’experimentació sexual, que s’intercanvia les vivències eròtiques del dia amb altres persones. Però, per ells, el descobriment d’un grup que s’excita amb la pulsió que s’allibera a través d’accidents de cotxes, les modificacions corporals que això suposa, de cicatrius a implants metàl·lics, és com qui, de cop, descobreix de nou el plaer sexual. Entre ells, no hi ha una escena igual a una altra; cada vegada la càmera els mostra més junts, com si l’aproximació a l’essència més pura del seu desig purifiqués també el seu enamorament. Davant la tirania de la societat moderna, globalitzadora i democratitzadora, la rebel·lia a qualsevol aspecte assumit és un acte revolucionari, i aquí la foscor és llibertat.

En el fons, és molt difícil dir quina és la millor pel·lícula de Cronenberg; potser establir-ne un ordre i haver-les de comprar seria acceptar el sistema que tant critiquen; molt millor és buscar quina via de corrupció és la que més ens agrada.