Crítica ‘Materialistas’ (2025), la (no) comèdia romàntica de Celine Song i l’estimar en un món fals | ‘Materialists’

Quins serien els directors i directores de cinema més prometedors del moment? No hi ha dubte que autors tan diversos com Robert Eggers, Oliver Laxe, Ryosuke Hamaguchi o Carla Simón ja doten d’unes quantes pel·lícules en la seva filmografia, i totes elles, o la majoria, àmpliament reconegudes i ben valorades. Però quines són les noves generacions que encara han de demostrar, encara que, a la vegada, s’hi pot confiar de ple? Una podria haver sigut Greta Gerwig, que no deixa de ser interessant, però és obvi el seu camí cap a la reivindicació més convencional. En canvi, a Charlotte Wells sols li va caldre Aftersun per rendir-nos als seus peus. I el mateix passa amb Celine Song i Past Lives... o no.

Malgrat la fermesa d’aquestes afirmacions, és certa l’enorme generalització aplicada. A Gerwig només li va caldre Lady Bird perquè l’aplaudíssim amb les orelles, i Mujercitas perquè es consolidés com la gran veu feminista del Hollywood contemporani. Desconeixem què serà de la directora d’Aftersun, i si sols es va tractar d’una genialitat descomunalment passatgera; però, efectivament, sí que ja podem saber més sobre la mirada de Celine Song amb aquesta Materialistas que avui s’estrena.

Dakota Johnson i Pedro Pascal en un fotograma de Materialistas. // A24

La veritat és que, en el fons, potser tampoc n’hi havia per tant, amb Past Lives, per molt que pugui semblar contradictori. Des de la seva estrena, la directora es va consolidar com la gran nova mirada del cinema independent, subtil, senzilla, tremendament emocional: la mirada de festival capaç de conquerir el paladar de la indústria estatunidenca. I la veritat és que és una grandíssima pel·lícula. Song recordava a la capacitat de Linklater de capturar i manipular l’experiència temporal de l’espectador i sentir com el patiment dels seus protagonistes s’expandeix a cada segon. Past Lives és, sens dubte, un film preciós i petit, però també fa curt en una proposta mil vegades vista. És a dir, es redueix a un viatge previsible, narrat amb tanta delicadesa que acceptem el seu camí; encara que sembli que a molts els va poder trencar el cor, la pel·lícula quedava encapsulada dins d’una identitat certament hermètica d’haver sigut creada i manipulada per aconseguir fer-ho. El com relacionar-nos amb aquesta mateixa Past Lives i identificar la puresa de les intencions de Song quedaria determinat a la següent pel·lícula; i així ha sigut.

Sobre el paper, Materialistas és una obra menor. Una pel·lícula que, de moment, sembla haver convençut molt més a la crítica estatunidenca que a l’europea. Veurem la resposta del públic. Si bé a Past Lives la directora s’aprofitava del gènere del drama romàntic i l’arrabassament de l’amor amb el pas del temps, a Materialistas busca la proposta contrària: una desconstrucció del gènere de la comèdia romàntica per retratar com l’amor és capaç de perdurar amb els anys i en una societat que sembla edificada per a tot el contrari. Es diferencia en l’execució, però la proposta no s’allunya del que podria ser un capítol de Black Mirror. Una empresa s’encarrega d’emparellar socis en funció dels seus gustos, les condicions físiques i allò que busquen, definint a tothom en estadístiques i a l’amor en una fórmula matemàtica. Hem construït un negoci anomenat societat a través de la màxima de no poder viure-hi sense parella, malgrat, justament, cada vegada se’ns individualitzi i allunyi més amb tecnologies i estímuls que, suposadament, ens han d’unir; en canvi, només ens allunyen del tangible, humà, allò que se sent. Ja no estimem com a acte col·lectiu, sinó com a mètode d’èxit social, de prosperació, de validació i de negativa al rebuig.

Dakota Johnson i Chris Evans en un fotograma de Materialistas. // A24

Materialistas pot ser una obra menor sobre el paper, valent-se de la comèdia romàntica i sent una pel·lícula molt més convencional, però també és cert que arrisca molt més, que es mou per terrenys on és més difícil brillar. No busca la sobrietat i la pausa de Past Lives; en canvi, li interessa la crítica feroç, els grisos d’uns personatges amorals per moments, protagonistes del materialisme que critica la cinta. Justament, quan la pel·lícula avança va deixant de cantó la rebel·lia de la seva primera meitat i rima molt més amb Past Lives. És allà on més flaqueja, es descontrola i arriba a avorrir.

Song creu clarament en la bondat d’aquesta societat i en no perdre-hi l’esperança; principis sempre aplaudibles, però és llavors quan la pel·lícula tendeix a la cursileria i a la contradicció de sí trobar algú, per molt humil que aquest sigui. En definitiva, mirada crítica, però limitada a funcionar a les sales; mirada estatunidenca. No estem davant d’una de les grans pel·lícules de l’any com prometia el passat de la directora, però sí que és una ventada d’aire fresc i mirada crítica en aquest estiu tan plegat de superproduccions juràssiques i superheroiques.