Crítica ‘Una batalla tras otra’, Paul Thomas Anderson en majúscules contra el reaccionarisme contemporani | ‘One Battle After Another’

L’altre dia parlava amb la meva parella sobre la polarització de la societat d’avui en dia. Improvisant arguments, li vaig dir que, encara que sigui una visió equidistant, la d’observar aquesta polarització, això no ens impedeix escollir un dels pols. És a dir, si l’enemic violenta els seus discursos, assenyalaments i atacs a col·lectius, els que formem part d’aquests o els que els vulguem defensar sols ens queda anivellar-nos i combatre. D’aquí que la dreta reaccionària, revestida de seny i tradicionalisme nostàlgic, hagi despertat una esquerra maniàtica, que salta a la defensiva a la mínima (i que segurament tampoc ha sabut trobar un espai propi en voler imitar el mateix patetisme argumental de la dreta).

La decadència de la societat actual, entre aquesta polarització i una addicció tecnològica que ens fa orfes d’un futur amb personalitat, ha sigut àmpliament representada en el cinema durant els últims anys. Recentment s’acaba d’estrenar Eddington d’Ari Aster i aquest mateix any ho farà Bugonia de Yorgos Lanthimos; ambdues mostren, encara que irregularment i mancades de la lucidesa pròpia dels seus directors, el fatalisme en què hem caigut, s’hi podria afegir No mires arriba (Don’t Look Up, Adam McKay, 2021). De fet, a principis d’aquest any, Bong Joon-ho estrenava Mickey 17, un assenyalament clar a la malícia política i al colonialisme estatunidenc. La veritat és que les interpretacions hi són, però cap d’elles havia aconseguit convertir-se en clar retrat i, a la vegada, oferir respostes. Com sempre, ha hagut d’arribar Paul Thomas Anderson per brillar amb una nova pel·lícula extraordinària.

Leonardo DiCaprio en un fotograma d'Una batalla tras otra. // Warner Bros.

Què hauria sigut del cinema dels últims trenta anys sense Paul Thomas Anderson? S’haurien aconseguit grandíssimes pel·lícules, sens dubte, i podríem estar parlant de directors com Tarantino per poder ser els millors del cinema estatunidenc. Però extraure a Anderson de l’equació és com visitar el Vaticà ignorant la Capella Sextina. Hi ha directors pels quals caldria escriure que enfrontar-se a les seves imatges suposa un enorme exercici de consciència, un repte intel·lectual. Però a Paul Thomas Anderson se’l gaudeix; i després ja vindran totes les possibles lectures. Acostar-se a qualsevol de les seves pel·lícules permet comprendre que el cinema també és un mitjà de comunicació; Anderson pensa, roda i parla en cinema; domina totes les llengües d’aquest llenguatge, anomenades gèneres, i n’aconsegueix la màxima depuració, un equilibri perfecte entre vocabulari i gramàtica, fons i forma. Sempre se l’ha comparat amb Kubrick; més enllà del seu perfeccionisme visual, de les simetries als moviments de càmera, ambdós s’han mogut al llarg de la seva filmografia per diferents gèneres i, dominant-los, han demostrat que el més important no són els codis d’aquests, sinó a les històries que els permeten arribar; girant sobre les mateixes màximes, han dibuixat una identitat estatunidenca condemnada a ella mateixa, a la misèria de la soledat i a la desestabilització de qualsevol estructura social construïda.

En aquesta identitat estatunidenca, Paul Thomas Anderson hi associa inseparablement la masculinitat com a màxim motor de la seva futura caiguda. Ho trobàvem en la virilitat de la indústria pornogràfica de Boggie Nights (1997), climàtica i eufòrica en la dècada dels setanta, bruta i violenta en la dels vuitanta; també en l’alineació de la societat de Magnolia (1999), que trobava en el personatge de Tom Cruise i la seva pretensió de dominància el ridícul més fatal de tots. I es podria analitzar tota la seva filmografia des d’aquesta perspectiva: el capitalisme maquiavèl·lic de Pous d’ambició (There Will Be Blood, 2007), la manipulació bel·ligerant de The Master (2012) o el geni egoistament enamorat d’El fil invisible (Phantom Thread, 2017). Aquí, a Una batalla tras otra, la masculinitat s’associa al racisme i al conservadorisme reaccionari dels Estats Units, a través d’un grup militar que persegueix i assassina a tots els negres o associats a aquests que es rebel·lin contra l’hegemonia política contemporània i el seu discurs antiimmigratori. Sean Penn, com a l’ésser més repulsiu i antagònic possible, és un dels responsables, perseguint al personatge de DiCaprio, amb qui s’havia confrontat en un passat, i la seva filla.

Regina Hall en un fotograma d'Una batalla tras otra. // Warner Bros.

La pel·lícula aposta per una sàtira descomunal, eufòrica i en continu moviment. Si haguéssim de continuar amb la comparació kubrickiana, aquesta seria ¿Teléfono Rojo? Volamos hacia Moscú de la seva filmografia; un film que descansa en molt pocs moments, però que dota d’un deliri tan majúscul que no li cal repòs. Si l’enemic es polaritza tant, com deia al principi, ens hi hem d’anivellar; i el director no només pren partit i deixa en ridícul els espais que ocupa el feixisme actual, sinó que ofereix nous camins. Després de Licorice Pizza, la seva pel·lícula més positiva, una història d’amor absolut al llarg del temps, d’un lirisme descomunal a través de les imatges, Anderson possibilita racons d’esperança, on sols poder arribar a través de la solidaritat i prendre partit.

Costa pensar que estiguem davant d’una de les màximes obres mestra del director. La seva mirada s’allunya d’aquells protagonistes hermètics, part del problema. Potser, justament, Anderson ha cregut que ara tocava la sàtira més boja i no deixar cap mena d’espai on poder empatitzar amb ells. Sigui com sigui, Paul Thomas Anderson continua pensant, rodant i parlant en cinema; construeix unes imatges que ja formaran part de tots nosaltres, seductores, oníriques, d’un més enllà on habiten les grans històries a visitar i gaudir, i la seva càmera és el pont per poder arribar a la seva magnificència.