Crítica ‘Los domingos’, la crítica al reaccionarisme actual guanya la Concha d’Or | Festival de Sant Sebastià

Ara, ja amb la distància dels dies passats, recordo amb nostàlgia el festival de Sant Sebastià. Un més, però que tornar-hi es va sentir com a casa, amb gent a saludar, altres que coneixes i saludaràs l’any vinent, cambrers que continuen als mateixos bars, restaurants o tavernes, i un caliu que contrastava aquell clima pels que no estem tant acostumats a les pluges contínues. Amb la mateixa nostàlgia recordo algunes de les pel·lícules vistes i m’emporto la sensació d’un gran festival amb alguns dels títols més interessants de la temporada nacional.

Ara bé, per molt que m’atragués l’ambició aventurera d’Alberto Rodríguez en les imatges de Los tigres, no tan majestuós en el desenvolupament dramàtic, o el manifest tremendament sensible i emocionant de Goenaga i Arregi amb Maspalomas, res es va equiparar a l’experiència de la guanyadora de la Concha d’Or. Alauda Ruiz de Azúa, que recull premi a cada projecte que suma a la seva filmografia, continua obrint un camí on cada vegada tenir-la més en compte com una de les grans referents del cinema espanyol contemporani. No estic parlant sols dels seus reconeixements en forma de gallardons, com de la seva lucidesa en introduir trames que respiren com a històries autèntiques, a través de les quals desenvolupa tota la força discursiva.

Fotograma de Los domingos. // BTeam Pictures

Després del seu salt al llargmetratge amb Cinco lobitos (2022), la directora entra de ple a la única gran onada del cinema espanyol actual, que és la d’aquestes directores feministes i d’herència neorealista que, a través de la memòria i el gran treball introspectiu i retrospectiu de les onades reivindicatives dels col·lectius, desconstrueixen les famílies i els rols acumulats a través de tants anys. S’hi sumen altres variables, com dialogar amb l’adolescència com la mateixa pèrdua d’innocència que ha suposat enfrontar-se al poder jeràrquic, o tota la mirada sobre la maternitat, atrevint-se a qüestionar el que venia implícit amb ser dona. Dins d’enormes directores, com Estibaliz Urresola Solaguren (20.000 especies de abejas) o Pilar Palomero (Los destellos), la més interessant sempre m’ha semblat, i continua sent-ho, Carla Simón. El més atractiu ara, i això ens porta al film d’Alauda Ruiz de Azúa, són les variables que cada una d’aquestes ments afegirà i acumularà als seus estils i, per tant, diferenciarà les unes de els altres. Encara que Romería, en el cas de Simón, no em sembli tan pura com Alcarràs, sí que ens regala a una directora que nega encasellar-se, que es rebel·la contra els gèneres i decideix experimentar. A mi mai m’ha semblat que Cinco lobitos fos una pel·lícula extraordinària, molt similar a tota la resta d’aquest conjunt, malgrat li reconegui totes les intencions; ara bé, a Los domingos ens trobem amb algú que defuig de qualsevol cosa esperable o esperada, i aquestes són les pel·lícules que muten i s’engrandeixen en el nostre record.

No tot canvia en aquesta nova pel·lícula. Ens continuem trobant amb una família on les posicions de poder, per edat i gènere, estan perfectament definides, així com tots els vincles interns queden alterats i reposicionats amb un fet explosiu. A Cinco lobitos ens trobem amb una recent mare que qüestiona molt més l’absència del pare del que s’hauria fet dècades abans, i, mentrestant, la definició de la relació filo-parental entre ella i els seus pares queda invertida quan, a més, ha de cuidar-los. Ara, la proposta de Ruiz de Azúa és molt més fascinant: una adolescent que ha crescut en entorns religiosos decideix que vol abandonar tota la llibertat que l’ofereix la vida jove moderna per dedicar-se a ser monja de clausura i entregar-se per complet a la seva creença. La pel·lícula, que ha despertat una clara polèmica, és plenament intel·ligent d’ella mateixa i no abandona la mirada reivindicativa: té els seus ecos amb els moviments reaccionaris i conservadors actuals, molt més capaços d’interpel·lar al públic jove, mentre que, per primera vegada, les generacions més grans han de defensar els drets que tant ha costat assolir amb els anys.

Blanca Soroa, Miguel Garcés i Patricia López Arnaiz en un fotograma de Los domingos. // BTeam Pictures

El més interessant, sens dubte, més enllà de la devoció de la protagonista, és el conflicte entre el pare, creient del dret a triar de la seva filla (com qui creu en la llibertat d’existir dels corrents neofeixistes), i la tieta, qui es creu més lúcida que la noia i no li vol permetre (com qui defensa la lluita combativa).

Qui busqui polèmica en el discurs de la directora serà, segurament, per no haver entès el joc que proposa. Entre la comèdia i el drama s’escola una veritat tràgica, de recels, mirades de reüll, qüestionaments morals i les mateixes pèrdues d’innocència que totes aquestes directores han retratat. No oblidem que el jovent d’ara no deixa de ser esclau d’un futur incert, mai el culpable de la irresponsabilitat dels adults.