Crítica ‘Gaua’, Paul Urkijo torna a encantar Sitges amb un conte de bruixes i monstres

L’altre dia vaig seure amb Paul Urkijo, una persona encantadora. Amb l’excusa d’una entrevista que en breu serà publicada a la pàgina, vaig trobar algú tan convençut del seu univers i les claus d’aquest que no havia de fer enormes excessos de reflexió després de cada pregunta. Tot té sentit en el seu cap. Encara més: tot és senzill i lògic. Algú tan conscient de què és allò que vol explicar que, quan se li doni via lliure per expressar-se, xerra i xerra, ple de discurs.

Hi ha un moment que li pregunto per la seva afició i devoció per la mitologia i com aquesta té cabuda en una societat que cada vegada adora més el folklòric. Vivim temps complicats, on la globalització ha implicat una democratització general i ja molt poques coses són interessants o amb personalitat. D’aquí el culte a l’analògic i a l’anacrònic, és a dir, a tot allò que ens és estrany, llunyà, de temps millors o, almenys més interessants. La llegenda tradicional, plena d’exotismes, ens sembla salvatge, i és per això que ens ofereix un espai on gaudir.

Yune Nogueiras en un fotograma de Gaua. // Filmax

Quan Urkijo va passar per Sitges amb Irati va ser una sensació total. Tant, que va guanyar el premi del públic. Ara torna amb Gaua, pel·lícula amb la mateixa ambició, menys aventurera, més gòtica i oberta al terror. Tanmateix, el que a Urkijo li continua interessant no és el terror en si, sinó el fantàstic que s’expressa amb formes i històries terrorífiques. Aquí parteix d’una proposta tremendament poderosa, que és el fet d’utilitzar les històries que s’han explicat sempre per capgirar-les i omplir-les de discurs social contemporani. És a dir, el que abans eren bruixes malèfiques i institucions religioses que protegien el poble del pecat, ara són dones que s’empoderen contra la persecució i el poder; Urkijo aprofita tota una història edificada amb tirania per reconstruir la llegenda. D’una manera molt similar, és el mateix que hem vist amb La hermanastra fea, pel·lícula també presentada a competició oficial. En ella, es transforma el conte de la Ventafocs en un obsessiu sobre la comparació dels cossos femenins i la competència per la suposada bellesa que ha d’atraure als homes; una simulació de La sustancia, vaja, però més dissimulada i menys eloqüent.

Tornant a Gaua i al que proposa Urkijo, estem davant d’una pel·lícula capitular, d’històries que s’expliquen les dones mentre fan veure que netegen la roba. Sobre el paper, sempre m’ha semblat un perfil de pel·lícules perillós, on el més fàcil és que una història interessi més que una altra i el resultat sigui irregular i inorgànic. Tanmateix, Urkijo relaciona els diferents contes en una història global, aportant cohesió en una pel·lícula que se sent com un tot. Parteix amb una protagonista que fuig de casa, maltractada i menyspreada pel seu marit, i que trobarà en aquestes dones un lloc ja no només de protecció, sinó també de canviar la mirada i entendre la seva realitat, tot el que hi ha més enllà. El que sempre havien sigut les bruixes, dones a la contra i rebels, aquí són persones que troben entre elles un motor per ser, per alliberar el seu cantó més salvatge. No estem davant d’una pel·lícula sense precedents, però sí davant d’una raresa en el cinema espanyol. Així com és el cas d’Alberto Vázquez, que també ha estrenat a Sitges, són directors ambiciosos, capaços d’oferir propostes que crèiem impossible en el cinema nacional, i que troben en aquest festival el seu major suport.

Yune Nogueiras, Elena Irureta, Ane Gabaraín i Iñake Irastorza en un fotograma de Gaua. // Filmax

De Gaua no sorprèn el que es narra perquè es pot haver vist altres vegades, però sí el com es narra. Urkijo mostra una solvència i llibertat brutal perquè la pel·lícula respiri en tot moment i, a la vegada, s’endinsi en una foscor impressionant. Bèsties enormes, akelarres orgiàstics, amants en la intimitat, dones que troben una mitologia que les defensa quan lluiten contra la masculinitat imperant...

Gaua planteja tot un seguit de cartes fàcils d’atreure a tothom, dels que creuen en les històries feministes als defensors de la nit que encara se senten orfes per la mort d’Ozzy Osbourne. Per tots ells, per tots els rebels, Gaua és un temple al qual rendir crèdit, un bosc on perdre’s i alliberar-se i, simplement, gaudir.