Crítica ‘Alpha’, una Ducournau fallida inaugura el Festival de Sitges

Fa un any, si m’haguessin preguntat per quins cinc directors donaria el meu dit petit, confiant que les seves pròximes pel·lícules fossin clares obres mestra, sens dubte hauria mencionat Julia Ducournau. A la llista hi podria afegir Albert Serra, Paul Thomas Anderson, Park Chan-wook i Leos Carax, entre altres. Carax ho havia demostrat amb el curtmetratge C’est pas moi, presentat a Canes i Serra ho va confirmar amb la seva descomunal victòria a Sant Sebastià. Chan-wook i Thomas Anderson han estrenat aquest any i, si bé no han arribat als seus nivells totèmics, han presentat de les millors pel·lícules d’enguany.

Com saber en quin director o directora confiar?  Com creure en la fiabilitat quan, justament, la grandesa dels autors radica en la contínua exploració, l’experimentació i l’ambició? Sols ens van caldre dos films previs, Crudo (Raw, 2016) i Titane (2021), per venerar totalment a Ducournau i el que ens oferiria el seu cinema. Cronenbergiana estilitzada, una nova carn des de les reivindicacions contemporànies de gènere i dels col·lectius: Ducournau és molt més que una Palma d’Or a Canes, i justament per això se la va merèixer.

Julia Ducournau durant el rodatge d'Alpha. //Youplanet

El seu cas no és particular. S’hi alinea el de Coralie Fargeat i la seva The Substance. Ambdues formen part d’aquesta nova carn feminista, si és que no havia estat ja amb el cinema de Cronenberg. El gran punt, això sí, és la hiperestilització ultramoderna que hi ha al darrere. Titane suposava un exercici de seducció brutal, sense en cap moment oblidar que el que de veritat importa és què expliquen les imatges. Amb tot plegat arribem a Alpha, el nou film de la directora francesa. Ja va aixecar reaccions controvertides amb la seva estrena a Canes, i ha tornat a fer-ho en inaugurar l’edició d’enguany del festival de Sitges. De fet, pel·lícules molt més senzilles, convencionals i directament petites, com Shelby Oaks, inauguradora de la secció Panorama, han suposat experiències molt més agradables i entretingudes. Alpha narra la història d’una jove de tretze anys que és sospitosa de contraure una malaltia enormement infecciosa i mortal després d’haver-se tatuat amb una agulla; ens trobem en un escenari on aquesta malaltia està estesa per tot arreu, assenyalada per la resta per falta d’informació, mentre descompon els cossos i els converteix en pedra; i, entremig de tot plegat, l’heroïna emportant-se a tothom per davant.

És molt interessant com Alpha rima de ple en fons amb Romería. Ambdues presentades a Canes, retratant o rendint homenatge a una generació colpida per la droga i la sida. Els dos films queden separats de ple per l’estil de les seves directores, dues formes tan allunyades com mons propis. Justament, per molt que la pel·lícula de Ducournau sigui fallida, perquè ho és, en cap cas treu que desborda personalitat. La directora construeix universos propis, on sols ells mateixos poden tenir cabuda, identificats per mínimes singularitats fantàstiques, mentre aquesta porta al cinema de terror permet tot el discurs social i realista d’una societat violentada. El gran problema d’Alpha és la seva redundància i recreació en el dolor familiar. És molt significativa la falta d’idees genials en aquesta pel·lícula. Mentre els millors moments els aconsegueix quan Ducournau torna a rodar i pensar en vers, onírica i carnal, la major part del metratge pren la forma d’un telefilm de famílies desestructurades i fotografia apagada i fosca.

Mélissa Boros en un fotograma d'Alpha. //Youplanet

Resulta bastant preocupant veure la davallada de la directora. No li falten defensors al final. De nou, trobem idees genials per tot arreu, però la majoria d’elles mal executades. M’interessa molt més la seva proposta d’una transformació i deteriorament de la carn, així com també l’assenyalament públic i marginació a causa de la incertesa, o aquests joves o marginats de la societat rebel·lant-se, llençant-ho tot per escapar per on poden, encara que un petó o una punxada els pugui arrabassar per sempre més.

En canvi, m’interessen molt menys els seus crits, el seu convenciment per desglossar el drama que hi ha entre els personatges, en lloc de treballar-lo des del terror més brutal. I no ens falten motius, poques relacions pare-fill s’han explorat tan bé com la de Titane. A Ducournau no li cal més talent perquè el té de sobres, i tant de bo aquesta només hagi sigut una raresa a explorar, però a deixar apartada.