Crítica ‘No Other Choice’, el nou Park Chan-wook, còmic, desesperat i festiu abrasa al Festival de Sitges

L’altre dia, escrivint sobre Alpha, deia que si m’hagués de jugar el dit petit per cinc directors que la seva següent pel·lícula pogués ser una obra mestra total, Julia Ducournau hauria sigut un d’ells. Justament, això cobra més interès quan la directora francesa inaugura el festival de Sitges amb Alpha, una pel·lícula que, encara que tremenda en el debat que pot generar després, resulta una davallada absoluta en lucidesa per la directora de Titane. Un dels altres cinc directors és Park Chan-wook, que justament també ha estrenat pel·lícula aquest any; la vam poder veure a Venècia i ara passa per Sitges dins de la competició oficial.

El problema de la pel·lícula de Ducournau, en bona part, ha sigut la seva convicció de destil·lació d’aquella estilització espaterrant; la directora creu que un enfosquiment és senyal de major maduresa en una pel·lícula plegada de tragèdia i història social. El resultat, en definitiva, és una pel·lícula tediosa que mai ens deixa de caure bé per la seva autora. Amb Park Chan-wook, el seu cinema i aquesta No Other Choice ens trobem totalment als antípodes. El director ja ha jugat amb els discursos socials en tota la seva filmografia, sigui de forma més o menys explícita. Justament, potser aquesta seria la que més s’obre a la causa, i en cap cas es perd pel camí el sentit de la diversió descomunal.

Lee Byung-hun en un fotograma de No Other Choice. // Moho Films

Encara que globalment sigui Oldboy la pel·lícula més reconeguda del director, la que el catapulta en aquell fràgil racó on l’autoria es fusiona amb la popularització, tinc la sensació que ha sigut La doncella la que més ha aconseguit seduir a la cinefília i la crítica especialitzada. Al llarg d’una filmografia bestial, trobem continus girs de guió plegats de sorpreses, personatges arrabassats per la bogeria de l’amor, la venjança o l’orgull i unes històries que van i venen, que es pleguen sobre elles mateixes i texturitzen la narrativa en la mateixa complexitat en què s’expressa la vida. I, tanmateix, des de la seva estrena, em reafirmo que Decision to Leave és la seva millor pel·lícula; una obra on l’ambició del director es troba més continguda que en les anteriors, però incansable en tot el seu llargmetratge; una herència total del cinema de Hitchock, amb uns personatges manipuladors a través dels quals el director és a nosaltres a qui manipula per, al final, mostrar-nos la crueltat i tragèdia del que implica voler ser i voler viure. A aquest repertori, aquest tríptic magistral, s’hi ha d’afegir, a partir d’ara i sens dubte, No Other Choice.

Hi ha qui apuntava en el seu moment a la comparació amb Parásitos de Bong Joon-ho, i no està mal tirada. Estem parlant del film que va aconseguir transportar el cinema coreà a un reconeixement sense precedents, tant dins de la indústria (Palma d’Or a Canes) com de l’escenari estatunidenc (quatre estatuetes Oscar). En ella, Bong Joon-ho, que reiteradament ha expressat la seva admiració pel cinema de Park Chan-wook, construïa una història sobre la desigualtat de classes socials a través de la comèdia desesperada; de la mateixa manera podríem definir No Other Choice. Després de ser acomiadat de la seva feina, el protagonista de la pel·lícula intentarà aconseguir, sigui com sigui, poder tirar endavant la família i trobar una nova feina; com que no ho aconsegueix i és incapaç de cedir a vendre la casa de la seva infància, sols li queda eliminar, un a un, tots els individus que podrien aspirar per davant d’ell en la seva especialitat. De nou, Park Chan-wook infiltra el thriller i la criminalitat com a única possibilitat de supervivència. La gran diferència amb l’últim film de Ducournau és que ell mai es nega a l’estilització massiva de les seves pel·lícules, per molt seriosa que en pugui ser la trama i la seva mirada.

Lee Byung-hun en un fotograma de No Other Choice. // Moho Films

La monumentalitat del seu cinema radica en el fet que fons i forma es massifiquen per igual. Encara que pugui semblar esbojarrada la seva composició de plans i moviments de càmera, aquests ens capfiquen en un univers on poden tenir cabuda i encaixar homogèniament. Els seus personatges s’endinsen en punts de no retorn tan fascinants i cruels que els seus actes, tot el fons, s’equilibra amb la seducció de la forma. A No Other Choice pràcticament tot encaixa, tot és desesperat, entregat fins al final, passional; l’únic que se li podria qüestionar són els límits del seu to còmic, presents de principi a fi.

No obstant això, en tot moment se li entén tot el discurs i en cap cas aquest queda eclipsat per acudits o gamberrades. Si Albert Serra explicava que ell sempre ha fet cinema amb la màxima de gaudir i d’entendre’l com una festa, Park Chan-wook ens manté en aquesta festivitat que és la seva filmografia; una on el que queden retratades en tot moment són les injustícies o els egoismes que provoquen la ràbia i violència de la gent bona.