Crítica ‘Silencio’, Eduardo Casonava fascina a Sitges entre vampirs queer i la llibertat del desig

Sempre hi ha directors joves dels quals ve més de gust escriure que altres. Personalment, els meus estudis cinematogràfics han anat avançant mentre també ho ha fet la filmografia d’Eduardo Casanova, de tal manera que, encara que ell no ho sàpiga (i segurament tampoc ho acabi sabent mai), sento la meva carrera estretament lligada a la seva. Res m’enterboleix el meu judici, soc conscient de les seves mancances o les traves amb què juga constantment, però també sento fascinació total per la seva mirada i el que ha anat proposant. Encara més atractives trobo les hibridacions que el seu cinema acumula i cap on aquest ens pugui portar.

Quan va estrenar La Piedad a Sitges, recordo que li dedicava a la seva exparella i a la seva psicòloga per totes les hores i suport que li havien prestat. Ara, en presentar Silencio al mateix Auditori, a qui li dedicava era a la seva nova parella. Explicava que havia decidit desprendre’s de la pedanteria que hi havia en el seu estil previ i que abraçava la sàtira i diversió, l’obra lleugera. No vull caure en simples reflexions de la diferència de figures a qui dedicava les projeccions, però em sembla igualment destacable i molt important per entendre el to de Silencio i cap on Eduardo Casanova sembla voler portar el seu estil.

Fotograma de Silencio. // Movistar Plus+

Entre La Piedad i Silencio es troba Al margen, la pel·lícula que ha passat més desapercebuda del director, encara que igualment reivindicable. Justament, a Al margen explorava noves possibilitats; malgrat que La Piedad fos una proposta més ambiciosa que Pieles, una era molt similar a l’altra. En canvi, a Al margen explorava el documental, adoptant una estètica realista i opressiva, que connectava amb el final de La Piedad; i, mentrestant, als fragments onírics és on s’infiltrava aquella estilització fantàstica i empallegosa. Quan el vaig entrevistar per Al margen, Casanova m’explicava que no sabia cap on el portaria el seu cinema, però que tenia molt clar que volia que el representés. Doncs quina frescor, seducció i diversió, la d’aquest cinema que l’ha de representar. La presentació a l’Auditori va ser totalment festiva; en plena nit que tancava el dotze d’octubre, Casanova arrancava dedicant un feliç dia de la hispanitat, entre els riures de tota la sala; després, un cop ja va parlar de la temàtica i missatge d’aquesta minisèrie de tres episodis, ell i tot l’equip van començar a llençar preservatius al públic. Enfant terrible fins al final.

A Silencio, Casanova és un més que s’aprofita de totes les possibilitats de la iconografia i lectures rere les figures dels vampirs. Contínuament s’han fet servir per dialogar sobre desitjos arrabassadors, punts de no retorn passionals i cossos apoderant-se d’altres. Aquí, el que a Casanova li interessa són aquests individus atrapats en el temps i com això li permet reflexionar sobre un silenci que els arrossega amb els segles: el gran silenci, el dels desitjos perseguits i ignorats. El projecte final no arriba a sumar ni tan sols una hora, però la veritat abrasadora que s’hi capfica és immensa. Parteix del delirant conflicte entre aquests vampirs i el com queden discriminats sense poder consumir sang per culpa de la Pesta Negre, per, de cop, enllaçar-ho amb la crueltat de ser perseguits per la sida. És a dir, en el fons, del que ens parla Casanova és de les impossibilitats d’estimar i desitjar amb llibertat i de la persecució silenciosa cap aquells que decideixin vacil·lar el sistema i voler fer-ho. Estan silenciats aquells que vulguin entregar-se segons a quin cos aliè.

Fotograma de Silencio. // Movistar Plus+

La grandesa de Casanova aquí, més enllà del seu potent discurs, és el com anivella la denúncia amb el fatalisme dels seus personatges i aquesta gràcia surrealistament queer. Si bé la influència almodovariana sempre estava present en el cinema de Casanova, aquí és quan el director de Pieles més s’acosta al referent, especialment a l’Almodóvar ja tremendament reconegut i obertament estilitzat, però que encara infiltrava tota la tragèdia de les seves històries pel deliri més atractiu.

Fins ara, Casanova podia acostar-se més al cinema trash i com aquest trobava en John Waters el gran centre neuràlgic. Tanmateix, la seva maduresa el porta a un surrealisme més conscient d’ell mateix i d’on voler arribar, a un escenari kitsch on les seves conviccions s’eleven empoderades, contingudes en aquesta festa estilística de diàlegs rapidíssims, cançons pop i transcendència brutal. Aquest Casanova ja no deixar marge a la crítica barata externa que sols es limitava a disfressar el seu odi entre el mal gust del director i les seves reivindicacions; cada vegada se’ls farà més difícil davant d’aquesta veu.