Crítica ‘Frankenstein’, un del Toro massiu, fascinant i perdut entre criatures | Festival de Sitges

Quan vaig estudiar tota la iconografia de Frankenstein i la novel·la de Mary Shelley a la universitat, el professor (enorme Carlos Tabernero, records des d’aquí), ens explicava que la grandesa de la lírica de Shelley quedava demostrada quan no hi havia hagut cap bona adaptació cinematogràfica que volgués mantenir-se fidel al text original. En altres paraules, el millor Frankenstein que ha sigut retratat en imatges en moviment ha sigut el de James Whale, que aconseguia capturar la complexitat de l’esperit original abstraient-se del cos narratiu.

Mentre Kenneth Branagh transportava les paraules escrites de la novel·la a fotogrames, mantenint què hi passava, Whale feia un comentari sobre què proposava Shelley i, per tant, sobre què explicava. Contínuament han sorgit intrèpids aventurers que han decidit acostar-se a la novel·la, fos amb intencions més o menys comercials, però el fracàs de tots ells, o, almenys, l’enorme distància que els separava de l’obra original demostra la força magnètica i tremendament indomable rere el misticisme construït amb mestria per Shelley.

Oscar Isaac en un fotograma de Frankenstein. // Netflix

Ara ens arriba el Frankenstein de qui, sobre el paper, no podria fallar. En el fons, Guillermo del Toro ha estat adaptant la novel·la tota la seva carrera. La forma del agua, per exemple, és la gran demostració que el millor Frankenstein cinematogràfic és aquell que s’allunya de la grandiloqüència de la història original, el que s’hi acosta a través del comentari al respecte o d’altres històries que dialoguin sobre la mateixa temàtica; allà, una bèstia de la natura manté la seva identitat salvatge i innata contra qui pretengui dominar-la, mentre que sols es rendirà davant de el seny i el que, amb els anys, hem conegut com a humanisme. En la pel·lícula més popular del director mexicà, El laberinto del fauno connecta de ple amb el Frankenstein de Whale, per exemple; el personatge d’Ofelia, aquella nena que s’endinsa dins el conte màgic per trobar en les criatures més fantàstiques una esperança, rima amb la famosa escena de la nena innocent que li regala una flor a la criatura misteriosa i hostil als ulls de la resta; també rima amb el particular comentari de Víctor Erice a El espíritu de la colmena, on el personatge d’Ana Torrent queda impregnada de la pel·lícula de Whale, desbordant una puresa en un món que s’enfonsa al seu voltant.

Frankenstein, dins el seu romanticisme, ens contraposa dues maneres de ser i viure, de definir-se davant la resta, que, amb el temps, han acabat reduint-se a filosofies tremendament barates. El geni creador contra la seva obra, l’home que juga a ser Déu contra el seu mateix egocentrisme, un món consumit per les ànsies de devorar-lo i colonitzar-lo contra l’esperit de viure en llibertat i justícia, el pragmatisme contra la poesia del jo... del Toro sempre s’hi havia acostat i ho havia fet amb la mateixa mirada que Shelley, però ara s’atreveix a l’adaptació total. És indiscutible la magnificència de la factura d’aquest Frankenstein: un desplegament tècnic desorbitat permet construir una pel·lícula en majúscules, fascinant sensorialment. El director s’acosta a l’ambició de Branagh per traduir literalment la proposta de Shelley en imatges i, per tant, per portar-nos a l’escenari més fidel que podria haver-se imaginat l’escriptora. Tanmateix, la pel·lícula flaqueja del mateix que els anteriors intents d’adaptació. Per molt innegable que sigui l’espectacularitat del film, aquest queda més reduït, justament, a la seva espectacularitat, no a la poesia i al missatge que, en altres ocasions, ja havia aconseguit el mexicà.

Jacob Elordi en un fotograma de Frankenstein. // Netflix

Després de la seva estrena al festival de Venècia i el seu pas per Sant Sebastià, ara arriba a Sitges com el gran plat fort de l’edició. Encara que del Toro no vingués, va escriure una carta explicant la seva estima al festival i com aquesta era la pel·lícula que sempre havia volgut fer, que des que va veure l’adaptació de Whale va saber que aquest era el seu cinema. La intel·ligència de del Toro és massiva, però sembla que s’ha vist sobrepassat per la seva admiració a aquest projecte. Quan més ha sabut retratar l’esperit autèntic de l’obra ha sigut quan ho ha fet a través d’altres universos, personatges i històries. Aquí, el seu respecte per tot el que engloba Frankenstein ha encotillat i limitat les seves possibilitats.

Una altra opció és que ell no s’hagi sentit atrapat per tot plegat i sí que cregui que s’ha acostat realment a la proposta original. Aquest cas seria més preocupant, però també és veritat que pràcticament totes les reaccions a aquest Frankenstein són d’absoluta admiració a la majestuosa pel·lícula que ha aconseguit. Suposo que aquesta també és la grandesa del cinema, que no hi ha una veritat, sinó una diversitat que ens permet acabar gaudint a tothom. Vagin i gaudeixin-la, doncs, que també ho mereix.