Sol, tovalloles i platja, birres i granissats, piscina, passejos a la nit, quedades a tota hora i tardes al cinema. Aquest any fa cinquanta anys de l’estrena de Tauró (Steven Spielberg, 1975) i, per tant, que es redefiniria la nostra concepció de l’estiu. Quan tothom creia que la gent només se n’anava de vacances per desconnectar i les sales de cinema no podien ser un dels centres de reunió, l’aventura moderna en majúscules va tornar a demostrar que mai hem d’oblidar l’esperit del lúdic i que les pel·lícules sempre hi seran per gaudir-les, per entretenir-nos quan més necessitem desconnectar.
A vegades ens costa molt, als que lluitem per l’autoria, les avantguardes i el llenguatge cinematogràfic, defensar els grans projectes de Hollywood. Els percebem banals, inferiors i reduïts a una estimulació i efectisme barat. Però no serà aquesta sensació un producte del mateix sistema que ens ensenya que hem de ser sempre productius i, per tant, mantenir-nos constantment en el perfil intel·lectual? Tots necessitem reposar, reunir-nos amb amics, parelles i família, i deixar-nos manipular per una bona aventura. Ara bé, sense oblidar què estem veient i permetent-nos també ser-ne crítics si ens ve de gust. Que al final tot es basa en equilibris i deixar-nos ser com bonament ens plagui.
Si bé al maig ja arribaven dues enormes pel·lícules d’acció, el retorn a la saga John Wick i la culminació de Missió: Impossible, sols eren un preàmbul per què ens oferiria aquest estiu. És un 2025 no especialment destacable, amb algun film fascinant, com Sirat (Oliver Laxe) Los Tortuga (Belén Funes) o MadS (David Moreau), però tots ells formen part d’un cinema reclòs a un nínxol específic. De fet, encara que mantenien una espectacularitat destacable, ni Ballerina ni Sentencia final arribaven al nivell intrèpid de les predecessores de les seves respectives sagues. Molts s’emportaven les mans al cap en veure que seria un estiu marcat per les pel·lícules de superherois que han de reviure aquest cinema i marcar el rumb tant de DC com de Marvel... Però la veritat és que ens ha quedat un estiu clarament fresc i divertit.
Imatge promocional de F1: La película. // Warner Bros.
Tom Cruise i Ana de Armas a Misión Imposible: Sentencia final i Ballerina, respectivament.
Estiu en malles i capa
Si la pandèmia va suposar un salt temporal descomunal de les tendències que feia anys que acumulàvem (plataformes davant les sales, retorn a universos passats perquè no ens interessa el moment actual), també semblava haver acabat amb la gran onada de superherois. Com si una metàfora en carn viva del capitalisme semblés, la sobreproducció d’aventures superheroiques va esgotar una qualitat i originalitat que mai s’havia vist en aquest cinema, fent relatiu honor als còmics en què es basaven.
Tanmateix, ni Marvel, que havia de fer el gran salt a noves històries, ni DC, que mai havia acabat trobant el rumb, havien aconseguit aixecar el cap, i ja tot eren refregits d’un oli pudent i greixós. Ai, que punyeter que és aquest món. Que quan alguns ens fregàvem de mans perquè s’acabava una època que ja ens cansava, han hagut d’arribar dos trossos de pel·lícula com son Superman i Los 4 Fantásticos: Los primeros pasos. Que ningú em malinterpreti, en cap moment m’he sentit fascinat per elles, però és innegable la seva frescor i personalitat. Tant James Gunn, per una banda, com Matt Shakman, per l’altra, han aconseguit dos films amb tanta personalitat que pensem en ells i ens creuen a la ment les seves imatges espectaculars, així com l’esperit intrèpid de les seves històries. I això ja feia temps que no ho veiem.
David Corenswet en un fotograma de Superman. // Warner Bros.
Per una banda, Superman és molt més interessant en la seva lectura política, aprofitant l’assenyalament públic a la condició d’alienígena i no a la d’home del superheroi per dialogar sobre els corrents reaccionaris contra la immigració d’avui en dia, així com el rebuig plàstic generat per les xarxes socials. No acaba de funcionar tant en la seva posada en pràctica, més hermètica, despresa d’èpica. Si en les escenes d’acció ens genera la sensació de ja haver-ho vist tot abans, és en la humanització del personatge on guanya.
Per l’altre cantó, el retorn de Marvel a la família més famosa dels còmics també sembla ser el retorn a la diversió d’anys enrere. Los 4 Fantásticos sembla voler ser una pel·lícula més senzilla que Superman, amb aspiracions encara més lúdiques, i sens dubte les aconsegueix, oferint dues hores plenes de diversió. La seva primera mitja hora, abans que tot trontolli i desencadeni en una història d’aventures convencional, és fascinant com a cinema familiar i la fusió de la vida humana amb la superheroica.
Ebon Moss-Bachrach, Vanessa Kirby, Pedro Pascal i Joseph Quinn en un fotograma de Los 4 Fantásticos: Primeros pasos. // Walt Disney Pictures
Cinema juràssic
Si els salvadors disfressats en malles han sigut una onada d’aire fresc a aquest estiu calorós, cal dir que el reinici de la saga juràssica amb aquest Jurassic World: El renèixer ha sigut tota una decepció. Ja ho va ser Dominion, l’anterior estrenada, i amb què es diferencia per sí apostar per personatges i aventures noves.
Tant Star Wars, com Indiana Jones o Jurassic World han sigut els grans exemples d’aquest cinema de l’homenatge, del culte a la nostàlgia, al rebuig a històries noves que permetin avançar les sagues. Justament, de la trilogia de Jurassic World, la més destacable és la segona, dirigida per J. A. Bayona; una pel·lícula que, dins les intencions imperialistes de la seva essència, apostava per una mirada original i de gènere.
El mateix trobem en aquest El renèixer, que assoleix els millors moments quan s’acosta al terror i als cantons foscos que sempre havia rebutjat la saga. En canvi, el resultat final s’allunya bastant de tot plegat, amb personatge amb poca gràcia, conclusions previsibles i un Gareth Edwards que s’allunya generalment de la sobrietat que havia demostrat amb Rogue One. Al final, si no aposten per mirades realment originals, potser sí que estem davant d’una saga juràssica, condemnada al passat.
Bechir Sylvain, Jonathan Bailey i Scarlett Johansson en un fotograma de Jurassic World: El renèixer. // Universal Pictures
En canvi, un cinema en què molt poc es pot confiar com el dels remakes en imatge real ha suposat una de les majors sorpreses d’aquest any. El retorn de Com ensinistrar un drac, que en tot moment continua sent la mateixa pel·lícula que l’original, que no mostra res de nou més enllà de l’espectacularitat visual, que tot ja ho tenia dit, és una obra tremenda. Hem estat davant d’una grandíssima aposta per l’esperit lúdic i familiar; molt criticable en les seves aportacions artístiques i qüestionable del moment en què ens trobem, però la pel·lícula funciona amb la mateixa destresa que la primera: divertidíssima. Potser, en tot això dels remakes fallits de pel·lícules emblemàtiques d’animació, en el fons, el problema és la productora.
Mason Thames en un fotograma de Com ensinistrar un drac. // Universal Pictures
L’última gran aventura
A qui preguntés què és el somni americà, directament se li podria ensenyar F1: La pel·lícula. Una última oportunitat, una història de redempció, un home de la vella escola combatent amb les noves generacions pel seu honor i orgull. Són obvis els milions que desprenen els fotogrames del film, així com els seus aires carques i masclistes, del cinema d’una altra època. Però també és innegable el frenetisme rere les imatges aconseguides per Kosinski. De la mateixa manera que ho feia amb avions a Top Gun: Maverick, aquí configura una pel·lícula lúdica i totalment moderna, però orgànica, que aprofita l’anacrònic de la mecànica dels cotxes, la realitat que la càmera pot capturar, per davant dels efectes visuals impostats i les pantalles verdes deshumanitzades.
Brad Pitt en un fotograma de F1: La película. // Warner Bros.
Hi ha un pols de la vella escola a F1, el d’una aventura original; i no en el sentit narratiu de no haver-se explicat mai, sinó de confiar en els personatges i escenaris que construeix, de no dependre en res que hàgim vist o creat amb èxit abans. Joseph Kosinski i Brad Pitt aconsegueixen que l’espectador confiï en el que li volen explicar, juguen amb una seducció visual implacable, i ens deixem portar per unes imatges on el ja saber com acabaran no té importància. En tota aventura el que més importa és el viatge.
Brad Pitt en un fotograma de F1: La película. // Warner Bros.
Añadir comentario
Comentarios