No és casualitat que en plena època d’empoderament nacional i procés de qüestionament de la identitat catalana, els discursos que predominaven en les cerimònies dels Gaudí fossin relatius justament a aquesta situació cultural, mentre que ara, enmig d’aquesta transició en què ens trobem, tornem a reflexionar sobre el xarneguisme i la relació indirecta o directa amb la indústria espanyola. En cap cas, ni l’un o l’altre, el plantejament principal girarà sobre la qualitat cinematogràfica rere les pel·lícules. Això segur, només faltaria.
El regnat de Sirat, la sorpresa de Frontera i Sorda, la girada d’esquena a Romería, Estrany riu i Molt lluny... Una gala estranyíssima per a un grandíssim any del cinema català, tan ple de complexitats i grisos com el seu paradigma nacional. Aquí res és casualitat, i anem a parlar-ne.
Tots els guanyadors de la nit dels XVIII Premis Gaudí. // Jordi Borràs
L’èpica de Sirat i el viatge cap als Oscars
Entre polèmiques i possibles pretensions d’artista intel·lectual en els discursos d’Oliver Laxe, Sirat continua sent el gran tema de conversa quan ens posem a parlar de les pel·lícules actuals. Tothom l’ha vist, coneix a algú que ho ha fet o en sent a parlar constantment. És indiscutible la monumentalitat sensorial que evoca Sirat. Malgrat com pugui ser de tramposa per manipular a l’espectador en el seu viatge a la destrucció de l’ésser i a la pèrdua d’esperança, hi ha una experiència tremendament seductora i ambiciosa, una entrega tècnica brutal, que ens acompanya en aquesta èpica en la cerca d’una última festa.
Sergi López i Oliver Laxe durant el rodatge de Sirat. // Quim Vives
Cap mena de discussió amb tots els reconeixements tècnics (so, banda sonora, fotografia, maquillatge i perruqueria, direcció artística, efectes visuals, direcció de producció). De fet, un dels pocs tècnics que no es va emportar és el d’absolut llenguatge cinematogràfic: Albert Serra, juntament amb Artur Tort, van recollir el premi a millor muntatge, la categoria que sempre ha reivindicat el de Banyoles, allà on de veritat es fa la pel·lícula. Tardes de soledad, també guanyadora del millor documental, va molt més enllà als reconeixements històrics per ser, precisament, un documental. Un film que vacil·la la frontera amb la ficció per dialogar sobre la veritat i tot el que pot envoltar-la; un resultat extraordinari que seria impossible sense la mirada innocent amb què Serra explicava haver-s’hi acostat.
Albert Serra durant el rodatge de Tardes de soledad. // Andergraun Films
Carla Simón, des del record, i Eva Libertad irrompent
Es podria dir que a Simón no li calen premis. Ja els va rebre amb Estiu 1993 (2017) i Alcarràs (2022); ja va guanyar el festival de Berlín amb aquesta última i ja va entrar a la competició oficial de Canes amb Romería. Ara bé, i si es tracta d’una de les millors pel·lícules fetes al nostre país, amb talent d’aquest, molt per sobre d’altres que sí han sigut premiades? Simón forma part del magnífic grup de directores neorealistes ibèriques, que miraven al passat des del feminisme d’avui en dia per construir un futur millor; que es mouen entre el realisme màgic, el record, la família i la maternitat i ser filla. El mateix grup en què ha entrat Eva Libertad, directora de Sorda, i pel qual ha guanyat el premi a millor direcció.
Cap discussió a la grandesa de Sorda, una pel·lícula tremendament necessària i emotiva, però que cinematogràficament aporta poc més al que ja ho havien fet Estibaliz Urresola Solaguren o Pilar Palomero. Simón, així com Alauda Ruiz de Azúa amb Los domingos, ha ambicionat més enllà d’aquesta mirada, ha hibridat en noves formes i ha aconseguit un final de pel·lícula descomunal, segurament el millor que ha rodat mai.
Pot haver-hi discussió en si Sirat o Romería es mereixen la millor pel·lícula en llengua no catalana, però en cap cas polèmica. De la mateixa manera, qualsevol de les dues és mereixedora de la millor direcció. La lògica porta a tendir per Laxe i les seves imatges inèdites, mentre que Carla Simón s’emportaria el guió adaptat. Doncs ni un ni l’altra. Eva Libertad guanya la millor direcció i el millor guió, totes dues categories, sense suposar una proposta original, més enllà de com tracta la sordesa des del so i l’atreviment de donar un espai a una causa que evidentment el necessitava.
Poques raons cinematogràfiques poden semblar-me aquí. I, en canvi, moltes de socials, apartant una Carla Simón que ja va estar apartada, i ho tornarà a ser, als Goya. No podem pretendre enfortir la indústria catalana si es prioritzen pel·lícules notables que tan sols entren per tenir part de producció en català, mentre no es cuiden els talents cuits a casa. Vaja, costa aplaudir-ho socialment, i encara més si no hi ha arguments cinematogràfics de fons.
Llúcia Garcia, guanyadora com a millor actriu revelació, en un fotograma de Romería, desdoblant-se a la pantalla en la Carla Simón que s'enfrontava a la veritat sobre els seus pares. // Elastica Films
Álvaro Cervantes, guanyador al millor actor secundari, i Míriam Garlo en un fotograma de Sorda. // A Contracorriente Films
La frontera entre el cinema i la indústria
S’ha de reconèixer que el munt de sorpreses mantenien l’atenció en una gala relativament avorrida (si no fos que cada any es diu que ho és més l’anterior). Ara bé, arriba un moment en què les sorpreses passen a possibles injustícies. Tot semblava apuntar que Molt lluny podria ser la gran guanyadora, sent, dins les nominades a pel·lícula en català, la que més havia fusionat l’autoria de festival europeu i la popularitat de pel·lícula actoral. Ningú li va poder treure el reconeixement a Mario Casas (merescut, si no fos per un Sergi López que se’n torna a casa amb les mans buides, i havent fet una interpretació encara més arriscada que la de Casas), però res més per a la gran pel·lícula de Gerard Oms. A les nominades hi havia, per exemple, Estrany riu, com a la gran aposta poètica, i Wolfgang, sent la pel·lícula familiar i popular per excel·lència. I... tanmateix, l’Acadèmia va prioritzar Frontera, una pel·lícula discreta, que pot ser sòbria en el seu retrat de la Guerra Civil, però que poc té a proposar en comparació a, directament, enormes pel·lícules. Vaja, sols cal mirar qui signa la direcció de la pel·lícula.
Judith Colell, directora de Frontera i presidenta de l'Acadèmia, presentant la pel·lícula al Festival de Valladolid. // Seminci
Poc més a dir, la veritat. Tenim un talent immens a casa, sigui nascut o format aquí, a vegades molt més reconegut a fora (Carla Simón, Sergi López...). Sigui com sigui, pot semblar que només fem que jugar a comparar i competir pel·lícules, quan el que hem de fer és parlar d’elles i gaudir-les. Però tots sabem que hi ha molta més política al darrere de tot plegat. Interessos, influències... Jo decideixo quedar-me amb l’abraçada entre les nominades a actriu secundària, fent molt més valuós en aquesta indústria la solidaritat entre qui en forma part, així com el millor i més emotiu moment de la nit: la humanitat en el discurs de Gemma Blasco, millor direcció novell per La fúria, dedicant el premi a la noia que portava el mateix nom que ella i que va ser agredida sexualment als divuit anys. Ara, hi ha una pel·lícula que ho explica, i a vegades la poesia a la gran pantalla val molt més que una indústria que les polititza.
Gemma Blasco durant el seu discurs als Gaudi. // Acadèmia del cinema català
Añadir comentario
Comentarios