Hi ha moltes nits de premis possibles. Hi ha aquelles en què tot va rodat, sense cap mena de sorpresa; evidentment, també hi ha les anteposades totalment. Hi ha aquelles plegades d’espectacle, sorpreses, acudits, show, música i moviment; evidentment, també les avorrides, lentes, arrítmiques, buscant carregar-se excessivament de contingut polític o, per contra, defugint al màxim d’aquest. Hi ha aquelles en què tot sembla seguir un guió de la justícia poètica, on es ret més homenatge a la carrera i èxits del passat, que a l’aconseguit aquell any; evidentment, també hi ha les injustes, revestides de despropòsit.
La nit d’ahir va ser tan avorrida i arrítmica, buida de discurs polític ferotge, com plegada de poca sorpresa i, mentrestant, de justícia. Res de l’altre món com a gala i no trigarem a oblidar-la, però cal estar molt agraïts a com es va comportar l’Acadèmia amb les grandíssimes pel·lícules i artistes nominats, tant mereixedors ara com en un passat en què se’ls va girar l’esquena.
Paul Thomas Anderson, guanyant un dels seus tres Oscars d'ahir. // Chris Pizzello
PTA
PTA. Paul Thomas Anderson. Geni, mestre, autor, el millor director dels últims trenta anys. Tot. L’autor californià ha acumulat una obra mestra rere l’altra, culminant en aquesta batalla rere l’altra. Des de Boogie Nights a Una batalla tras otra, des de Magnolia a Licorice Pizza i des de Pous d’ambició a El hilo invisible. Sempre hi ha hagut alguna pel·lícula passant per davant i ara, possiblement amb el seu film més accessible i obertament espectacular, ha protagonitzat una gala plenament rendida a ell: millor pel·lícula, direcció i guió, però el film també s’ha emportat càsting, actor secundari i muntatge. Vaja, nit gloriosa.
Benicio Del Toro en un fotograma d'Una batalla tras otra. // Warner Bros.
En el primer visionat, vaig sortir fascinat i desconcertat a parts iguals pel que havia aconseguit Anderson. La pel·lícula dota d’un domini formal i ritme intrèpid tremendament seductors, però la seva vessant còmica, vorejant la paròdia absurda, no em semblava que permetés que els personatges arribessin a la desesperació en què sí que ho aconseguien en les anteriors pel·lícules. Va ser la segona vegada que m’hi vaig enfrontar en què el seu personal Teléfono rojo em va semblar més brutal, d’una mala sorna kubrickiana fusionant-se amb el suspens hitchcockià. Immens. I si la primera vegada em semblava absurda, potser és perquè ja ho són els temps que l’envolten. Tant de bo la cerimònia hagués estat tan valenta i contundent en el seu discurs com ho ha estat premiant tot el que denuncia Una batalla tras otra.
Leonardo DiCaprio i Paul Thomas Anderson, durant el rodatge d'Una batalla tras otra. // Warner Bros.
Injustícies, oblits i polèmiques
Tanta justícia hi ha hagut com conseqüent falta de sorpreses. Res ha acabat escapant-se massa del previsible ni sent massa injust amb el mereixedor. La gran competitivitat sens dubte era amb el millor actor. Si tot apuntava que Timothée Chalamet rebria el seu esperat primer Oscar, i més després de l’enorme campanya per Marty Supreme, tot va capgirar amb la darrera polèmica, on deia que el ballet i l’òpera eren arts mortes. Res més enllà de la realitat, és un fet que la gent tendeix a anar-hi molt menys, però les formes deixen entendre que Chalamet es dedica al cinema molt més per la popularitat i factor de model que per la grandesa de l’art que en altres ocasions havia defensat.
Timothée Chalamet en un fotograma de Marty Supreme. // Diamond Films
De cop, Wagner Moura i Michael B. Jordan saltaven als grans candidats, emportant-se el premi aquest últim. B. Jordan, duplicat en la pantalla interpretant per partida doble als germans protagonistes, està ferm, sòlid, conduint Los pecadores sense problemes. Tanmateix, pocs registres acaba desbordant en comparació a la mirada continguda de Moura a El agente secreto, la desesperació de DiCaprio a Una batalla tras otra o el solitari fatalisme de Hawke a Blue Moon.
Michael B. Jordan guanyant l'Oscar. // Robert Gauthier
L’altra gran sorpresa va ser en l’actor secundari. Si tot es dividia entre Sean Penn com el militar delirantment odiós d’Una batalla tras otra i Stellan Skarsgård com el pare buscant la redempció a Valor sentimental, va ser el primer a guanyar l’estatueta. Tercer Oscar de Sean Penn, que s’equipara a Jack Nicholson, Meryl Streep, Daniel Day-Lewis, Ingrid Bergman, Walter Brennan i Frances McDormand. Penn està divertidíssim i únic, però Skarsgård va treballar un silenci tan ensordidor a la pel·lícula de Trier que pot arribar a semblar injust.
Sean Penn en un fotograma d'Una batalla tras otra. // Warner Bros.
Stellan Skarsgård en un fotograma de Valor sentimental. // Elastica Films
Tot en ordre
Pel que fa a la resta, tot en ordre. F1: La película guanyant a millor so, Avatar: Fuego y ceniza a millors efectes visuals, Frankenstein a millors decorats, vestuari i maquillatge i perruqueria, Valor sentimental a pel·lícula estrangera, Hamnet a millor actriu protagonista, Weapons a la secundària, Los pecadores a guió original, fotografia i banda sonora, Las guerreras K-Pop a millor pel·lícula d’animació i cançó original, etc.
Tot en ordre pel que fa al previsible, però Una batalla tras otra podria haver-se emportat perfectament fotografia i banda sonora, així com Hamnet el guió adaptat i El agente secreto l’internacional. Ara bé, res a retreure. Sirat se’n torna amb les mans buides, plenament orgullosa de la doble nominació que ha aconseguit. Era dificilíssim fer front a les contrincants i al ressò que han aconseguit, i el més important és que demostra l’enorme estat de forma del cinema espanyol.
Jessie Buckley, clara guanyadora a l'Oscar per protagonitzar Hamnet. // Mario Anzuoni
Fotograma de Sirat. Trance en el desierto. // BTeam Pictures
Añadir comentario
Comentarios