Després del seu pas pel festival de Sitges, arriba Primate a totes les cartelleres nacionals com la gran estrena de la setmana. Al festival fantàstic ja va recollir elogis i el conjunt de la crítica professional s’ha encarregat d’assenyalar el gran sentit per la diversió que es mostra rere l’exhibició de violència en mans d’aquest simi enrabiat.
En forma de segell d’autor extravagant, la dupla de Johannes Roberts (direcció i guió) i d’Ernest Riera (guió) ha signat tot un conjunt de pel·lícules que en cap cas neguen la seva herència d’explotació i passió per l’entreteniment (A 47 metros). Justament, en aquesta entrevista en parlem amb l’Ernest Riera, de com és treballar conjuntament amb Roberts, les seves herències de Stephen King i la relació entre tanta violència en la ficció i el món en què vivim.
Ernest Riera, durant una de les entrevistes promocionals de Primate. // IB3 Notícies
- Com comença Primate? Com t'arriba el projecte i com t'hi enfrontes?
Mira, aquest projecte va començar fa quasi quinze anys. És a dir, és un d'aquests guions que prens i reprens, fins que arriba a Paramount i et donen la llum verda. Tot comença amb una idea d'en Johannes Roberts, coguionista i director, al voltant d'una piscina amb el seu cap, que no el deixava sortir. Tan senzill com això. A partir d'aquí, a partir d'aquesta petita llavor, surt tota la pel·lícula.
- I, a partir d'aquí, com és treballar amb ell? Com tot plegat es transforma en aquestes pel·lícules tan grans?
Ell normalment funciona per idees que li queden. Tu vas intentant desenvolupar i, passant una estona, moltes d’aquestes idees cauen. Nosaltres fem sessions xerrant, molta conversa, i la base d'escriure el guió és gairebé el darrer de tot. Només ens posem a escriure quan ja tenim tota la idea, l’estructura, tot completament fet. Ara bé, això sí, quan s'escriu el guió, som d’aquestes persones que el reescriuen, reescriuen i reescriuen quaranta mil vegades. A vegades, fins i tot, arribàvem al dotzè esbós i ens trobàvem que el segon estava de puta mare. És un procés de molta feina, molta preparació, molta recerca, molta recerca visual... Sempre funcionem agafant moltes imatges i ell, en Johannes, també és el director, va dirigint tot el procés.
Fotograma de Primate. // Paramount Pictures
- Per tant, penseu primer en imatges i, a partir d'aquí, construïu la història?
Moltes vegades surten a partir d'una escena en concret, i d’allà comencen a sortir els personatges. I què li podria passar? I com és aquest personatge? Aquella petita escena es va omplint i es va fent gran. Llavors ja comences a pensar en forma d'estructura; moltes vegades els personatges van endavant i altres vegades es queden pel camí. Els temps que tenim per desenvolupar personatges en una peli de terror són bastant limitats. Estem aquí per espantar.
- Amb quina escena edifiqueu la pel·lícula, doncs?
Depèn del que li cridi l'atenció. Aquí, per exemple, va sent l'escena de la piscina: en una piscina hi ha un animal que no et deixa sortir. Quan vam fer El otro lado de la puerta (The Other Side of the Door; 2016), hi havia una escena en què es matava un gos; li van dir que la pel·lícula estava molt bé, es mataven no sé quantes persones, es podien veure tots els morts humans possibles, però no es podia matar un gos. Hi ha un cert tipus de violència que no s'ha permès.
- Parleu d'influències i de referents?
En Johannes és un gran fan de John Carpenter, jo també, i de les seves pel·lícules de Stephen King. La sort que tenim després de tant anys junts és que ens falta molt poc per entendre'ns. Amb qualsevol petita referència de pel·lícula ens entenem, de tota classe de terror, des dels clàssics als més moderns.
Troy Kotsur i Johnny Sequoyah en un fotograma de Primate. // Paramount Pictures
- Havia llegit que també teniu una gran influència d'una història de Stephen King.
De Cujo (1981). Cujo és un gos que també és amb una família i té la ràbia. En el cinema d’en Johannes, en certa manera, totes les pel·lícules són grans homenatges a Stephen King. Moltes vegades és pensar: què faria Stephen King? Com contaria aquesta història? A diferència de nosaltres, és una persona que escriu de correguda. Comença a escriure i moltes vegades no sap cap on van les seves històries, ni si tenen un final. Quan comencem a escriure ja sabem el final. Són dues formes de treballar diferents, però amb el mateix objectiu: captivar una audiència, espantar-la i divertir-la; fem un tipus de cine que crec que sap què és, que n’és orgullós, però no ens penedim de fer pel·lícules dedicades ni a un públic ni a l'entreteniment.
- És fàcil adaptar Stephen King?
Nosaltres no agafem les seves novel·les i en fem adaptacions, ell ens influencia. Fa molt temps vam intentar adaptar una novel·la seva que es deia Corazones en la Atlántida (Hearts In Atlantis; 1999), i encara no l'hem pogut treure. Per tant sí que t’he de dir que és difícil adaptar-lo [riem]. Al final és el gran mestre d'aquest gènere, així ho considerem nosaltres.
- De què va, Primate? No la història, sinó de què parla la pel·lícula?
Jo crec que parla de les pors ancestrals que els homes tenim avui dia. Abans que les ciutats existissin, abans que nosaltres fóssim els grans destructors de la natura que som avui en dia, nosaltres érem preses i érem víctimes d'animals més forts i més brutals. La por de ser sobrepassat en aquest món que cada vegada entenem menys, en aquest món que està ple de bogeria i d’una bogeria acceptada com a normal... aquesta és la que més em motiva a narrar. Primate et dona la possibilitat de gaudir de sensacions molt fortes, des de la por i l’angoixa, des de la comoditat d'una sala; en certa manera, de purgar-te d'aquests odis i d'aquestes sensacions. La violència és un component humà. Moltes vegades estem reprimits en aquesta societat en què vivim, no la podem expressar. Primate és una finestra a aquests comportaments.
Johnny Sequoyah i Jessica Alexander en un fotograma de Primate. // Paramount Pictures
- És allò de gaudir de la violència en la ficció per no aplicar-la a la vida real.
És el morbo. Nosaltres intentem sempre contar històries humanes, intentem que els personatges creixin. Moltes vegades pequem de fer-les simplistes, però perquè són pel·lícules de por. Les fem així. També ens agrada contar històries universals que, d'alguna manera, puguin ràpidament fer l’espectador empatitzi amb els personatges.
- Al final, encara que us baseu molt en aquest entreteniment pur, no deixa d'haver-hi molta connexió amb la societat i amb com la violència està implícita.
Totalment. Vivim en una societat molt violenta, molt boja, i que necessita, en certa manera, aquest entreteniment per, com he dit, poder-se desfer de les seves tradicions.
Johnny Sequoyah en un fotograma de Primate. // Paramount Pictures
Añadir comentario
Comentarios