Dins la secció Panorama, el debut de Joel Alfonso Vargas va suposar una de les grandíssimes sorpreses en el passat festival de Berlín. Aquí ja va arribar de les mans de la Seminci de Valladolid i ha significat l’inici d’un molt possible gran director.
De proposta minimalista i contemplativa, Mad Bills to Pay (or Destiny, dile que no soy malo) segueix al Rico, una bala perduda que persegueix noies en banyador, ven còctels casolans a la platja del Bronx, fuma maria sense parar i no sap assumir la responsabilitat de cuidar l’adolescent que ha deixat embarassada i que ara viu a casa de la seva mare.
Parlem amb el director sobre trobar una mirada i identitat en la seva primera pel·lícula, com ha sigut treballar amb els actors i com està de decidit a desconstruir els prejudicis que tothom té d’un Bronx en què ell també s’ha criat.
Joel Alfonso Vargas en el festival de Berlín. // BERLINALE
- És obvi que la pel·lícula està força inspirada o basada en coses que has viscut. Quanta veritat hi ha de la teva vida?
No soc un pare adolescent i no venia Nutcrackers de petit, però vaig créixer al Bronx i soc d'una comunitat de classe treballador. Vaig créixer entre molts nois que tenien aquest tipus de negocis, que també venia marihuana i altres coses. Els meus pares sí que eren adolescents. El que és fonamental en la meva experiència és que no vaig créixer tan a prop del meu pare, i crec que el centre de la tensió d'en Rico és la manca d'un home, d'una figura paterna. Sé com pot ser de difícil, sobretot quan t'estàs convertint en un home tu mateix, als vint o trenta anys; no tenir aquesta guia és realment debilitant.
- Té sentit per a tu que aquesta sigui la teva primera pel·lícula? Sabies que la teva primera pel·lícula havia de ser aquesta?
Molta gent dona molta importància, sobretot avui dia, al primer llargmetratge. Si la meva salut m'ho permet, vull fer més pel·lícules i aquesta és simplement la primera idea que em podia permetre; vam autofinançar gran part de la producció amb els meus propis diners, favors d'amics, companys de l'escola... Aquesta era la pel·lícula que podíem fer. M'encantaria haver tingut uns cinc milions d'euros o el que sigui, però crec que és una història molt especial per a mi perquè representa la meva ciutat natal. Sentir com la gent d'aquella comunitat quan veu la pel·lícula se sent representada és genial.
Juan Collado i Joel Alfonso Vargas durant la promoció de la pel·lícula en el festival de Berlín. // BERLINALE
- Creus que has trobat la teva manera de fer cinema en una visió realista? Creus que aquesta és la visió que vols tenir per a les teves pròximes pel·lícules?
Crec que sempre vull posar la gent en aquest espai. No puc entrar en detalls de per què m'atrau tant, però vinc d'una cultura americana, que és molt semblant a una cultura hipercapitalista i és com si hi hagués molt d'artifici, crec que d’estètica. Gairebé em repulsa i crec que potser això té a veure amb intentar reaccionar-hi, mostrar alguna cosa d'una manera diferent, tan observacional. Vull donar a la gent un llenç més obert.
- Parlant de com vas col·locar la càmera, vas decidir mantenir-la i no moure-la. Què volies crear per al públic?
Sí, és una bona pregunta. Crec que molta inspiració va ser dels documentals. Volíem que la pel·lícula semblés una sèrie de fotografies i ens vam inspirar en un fotògraf, Wayne Lawrence, que va rodar una sèrie anomenada Orchard Beach, la Riviera del Bronx, i va ser una influència clau. També hi havia les fotografies de Bruce Davidson, que va rodar una sèrie anomenada Subway, que té una textura i una sorra que estàvem mirant. M'agrada una mena de minimalisme, crec que sento que sempre estic gairebé en oposició a les tendències de Nova York; quan mires pel·lícules com Good Time (Ben Safdie i Joshua Safdie; 2017), per exemple, que m'encanta, o Uncut Gems (Ben Safdie i Joshua Safdie; 2019), tan frenètiques i ràpides... la meva experiència de créixer al Bronx mai va ser així; a vegades t'asseies davant del teu edifici, durant tot el dia. La vida és molt lenta, i sobretot a l'estiu, mirant passar els cotxes, el camió de gelats arriba de tant en tant, simplement t'ho estàs passant... També volia fer aquesta versió de Nova York.
Juan Collado en un fotograma de Mad Bills to Pay (or Destiny, dile que no soy malo). // BERLINALE
- Has esmentat la manera documental, però, alhora, en els documentals, la càmera es mou tota l’estona amb els personatges. Jo la vaig sentir com una obra de teatre, i sobretot en les discussions, com una coreografia amb els actors. Vau treballar sobre aquests moviments dels actors davant la càmera?
Vaig posar molta cura en el càsting, la gent adequada, la combinació adequada... Vam fer el càsting al carrer nosaltres mateixos perquè no ens podíem permetre un director de càsting. Vam anar a parcs i platges, vam provar com funcionava cada combinació... Va ser un procés molt intens, però ho vam fer prou bé perquè la química entre els quatre personatges fos realment bona. Després vaig entrar amb un full de ritme, com una mena de vinyetes, amb l'estructura de la història, sabent escena a escena què passava, però vaig donar als actors plena llicència per prendre la responsabilitat de cada escena. Durant el rodatge no els limitava a on haver-se de posar, només amb els mínims d’informació per mantenir-ho orgànic.
- Eren tots actors sense experiència prèvia?
Era una combinació. La Yohanna Florentino, que interpreta a la mare, era la que tenia més experiència, es va formar com a actriu. La Destiny Checo no tenia experiència, la vam trobar a TikTok, feia sincronització labial per a escenes de pel·lícules, n’havia fet d’Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind; Michael Gondry; 2004).
- En la projecció d’ahir, a les escenes de discussió, el públic reia una mica... n’eres conscient, que pot haver-hi comèdia en el drama de la teva història?
Sí, sí, espero que riguessin en els moments adequats [riem]. Sempre vam saber que en Rico és un personatge divertit, la seva filosofia, tot el seu enfocament de la vida és molt diferent de la persona mitjana, és un d'aquests tipus de nois que creu en la teoria de la conspiració.
Destiny Checo i Juan Collado en un fotograma de Mad Bills to Pay (or Destiny, dile que no soy malo). // BERLINALE
- Però, alhora, el trobo realista, hi ha molta gent que existeix com ell.
Sí, sí. Jo coneixia molta gent així, no jutjo els personatges com a cineasta, però, com en el cas d'alguns dels meus amics, que eren molt intel·ligents, però molt dolents a l'escola. Es van estendre les teories de la conspiració després de l'11 de setembre.
- Creus que aquí, a Berlín, que és un públic europeu, la reacció pot ser diferent amb el públic americà?
Són llocs diferents, les experiències de vida són diferents. Europa, per exemple, està generalment a favor de les vacunes, mentre que als Estats Units hi ha molta divisió. Subjacent a tota la pel·lícula, la família és molt llatina, si vas créixer en una família espanyola o portuguesa, hi ha dinàmiques similars, universals, com tenir una mare soltera. Crec que el públic europeu pot veure aquesta situació amb la visió privilegiada d'alguna cosa que han eliminat. D’altra banda, el llenguatge cinematogràfic és molt europeu perquè vaig estudiar cinema a Europa; crec que si un cineasta americà fes aquesta pel·lícula, tindria un aspecte molt diferent. Estic pensant en Camino a casa (Raising Victor Vargas) (Peter Sollett; 2002), que utilitza molt el primer pla, tradicional, però és una gran pel·lícula.
Joel Alfonso Vargas durant la promoció de la pel·lícula en el festival de Valladolid. // SEMINCI
- Sobre l'estil, la sents més europea? Perquè has dit que no estàs d'acord amb l'estètica del cinema americà.
Crec que potser sí, tècnicament, però crec que és com un híbrid; visc a Londres, no visc a Nova York. Sento que estic influenciat per ambdues coses. En el seu tema, és molt americana.
- Quins altres directors creus que t'han inspirat en fer aquesta pel·lícula i en la creació del teu estil?
M’agrada molt la pel·lícula de Sean Baker, Anora (2024), que és molt genial. Hi ha molts cineastes que treballen, avui dia, en l'espai híbrid, com Roberto Minervini, un cineasta italià que treballa als Estats Units, Chloé Zhao; però també els cineastes que treballen amb la improvisació, com John Cassavetes.
- Creus que la societat del Bronx ha canviat molt al llarg dels anys? Aquí, cada generació té més capacitat per anar a la universitat o estudiar, per exemple.
Sí, absolutament. Als anys setanta, el Bronx era com el districte més pobre, era més pobre que algunes de les zones més rurals de Mississipi o Alabama. Hi havia molta pobresa, molt atur. El Bronx ha fet un llarg camí des d'això. És un districte realment bonic. Si mai hi has estat, dona-li una ullada. Perquè crec que molta gent té l'estereotip de com era el Bronx, molt dur, brut, perillós... Puc, literalment, jurar que per la vida de la meva mare, que és un lloc molt tranquil. Crec que la feina del cinema que vull fer és reescriure aquestes narratives que la gent té del Bronx. Encara hi ha molta gent de classe treballadora que s'esforça i intenta sobreviure, però, pel que fa al perill, Brooklyn és probablement més perillosa que el Bronx, actualment.
Destiny Checo i Juan Collado en un fotograma de Mad Bills to Pay (or Destiny, dile que no soy malo). // BERLINALE
Añadir comentario
Comentarios