La falta d’èpica en La odisea i el cinema de Nolan

L'èpica a Troya

Arran de l’estrena de La odisea, ha tornat a rebre molt focus mediàtic la Troya (2004) de Wolfgang Petersen. De fet, ja feia anys que la pel·lícula guanyava prestigi i reconeixement després de tota la crítica que va despertar en el seu moment (mai havent perdut, això sí, la seva popularitat). Troya és festiva, un espectacle en majúscules, on també és innegable el bany testosterònic i musculat d’actors interpretant a guerrers com si es tractés de superherois o semideus. Els bons molt bons i els dolents molt dolents, Brad Pitt en màxima esplendor de fatxenderia (com coi es pot molar tant?) i una pel·lícula absolutament clàssica, formulaica, infal·lible.

Era l’últim alè exitós i fresc d’un cinema que s’acabava. El cinema d’espasa i sandàlia que tant havia imperat durant dècades s’acomiadava d’un públic que ja no s’hi interessaria mai tant. Ho demostra l’intent reivindicable de Ridley Scott amb El último duelo (2021), ignorada considerablement a la seva estrena. Però si un concepte es pot associar a Troya i que s’ha escampat des de l’estrena de Christopher Nolan és el d’èpica. Per una banda, perquè tota Troya ressona a èpica, però, per l’altra, perquè La odisea (la pel·lícula) no ho fa en cap moment. Per què?

Brad Pitt en un fotograma de Troya. // Warner Bros

La sobrietat en Christopher Nolan

Generalitzant molt en el cinema estatunidenc, si pensem en la seva dècada dels noranta, l’herència de la MTV és clara, ja sigui pels directors que s’hi formaven i acabaven dirigint pel·lícules com pels que inevitablement quedaven influenciats per l’estètica dels videoclips. En el llibre ¿Pueden matar las imágenes? (2016), Marie-José Mondzain explica com tot plegat canvia en iniciar el nou segle. Per primera vegada, una tragèdia queda retratada per a la posteritat, de forma inesperada, arribant a les cases de tothom. L’atemptat de les torres bessons implica una pèrdua de la innocència d’aquella societat exuberant i el valor de les imatges s’esquerda. El cinema, en estat post-traumàtic, buscarà ràpidament una nova identitat per negar, oblidar o reaccionar a la tragèdia. Un dels casos més evidents és el de Kathryn Bigelow, que directament captura amb sobrietat els Estats Units, des de la fredor de la guerra (En terra hostil; 2008) a l’obsessió per la captura de bin Laden (Zero Dark Thirty; 2012).

Fotogrames de Trainspotting, Romeo + Julieta, El club de la lucha i Matrix (dalt), com al frenetisme dels anys noranta i El caso Bourne, El cavaller fosc, Zero Dark Thirty, Blade Runner 2049 (sota), com a la sobrietat del segle XXI; dues files separades per la tragèdia.

Pel que fa a Nolan, hi ha una incansable busca del realisme, mentre que aquest tendeix a plegar-se o escapar-se entre la seva narració barroca. Pensem en Interstellar: mentre que s’aconsegueix la considerada imatge més realista de la història d’un forat negre, tot desemboca en un plec històric que connecta amb l’inici de la pel·lícula, esperant que l’espectador es rendeixi emocionalment a un gir argumental tremendament manipulatiu i forçat. El mateix passa amb Origen i la seva extrapolació passada de voltes a Tenet, on històries d’espies convencionals suposen ser madures i complexes a cada volta sobre l’espai-temps que es faci. És a dir: la seva complexitat no és pròpia de la pel·lícula, sinó dels girs que afegeixi plàsticament el seu autor. Hi ha excepcions, és clar; en Dunquerque, el joc a tres bandes, cada una amb la seva línia temporal, sí que està al servei de la història (i no aquesta al joc del director).

Però totes elles tenen en comú un estil, una mirada: la serietat o solemnitat en retratar els Estats Units contemporanis. No hi ha acudits ni hiperestimulacions visuals. Tot contingut, mentre la narració fa de les seves. Recordem el seu Batman. El poble nord-americà venia de les herències del còmic, tant en les dues pel·lícules de Tim Burton com en les dues de Joel Schumacher. Un més gòtic i l’altre més kitsch. Nolan trenca aquesta tendència amb Batman Begins, acostant-se a una Gotham freda, on les fumerades de les clavegueres no són formes expressionistes i tel·lúriques, sinó ombres que il·luminen una foscor de violència descarnada, corrupció policial, misèria als carrers i falta d’esperança. Això és Christopher Nolan, la serietat amb què aborda els seus universos. Precisament, tanta serietat col·lapsa, a vegades, en pel·lícules que aposten per una ciència-ficció tan espectacularment imaginativa, i passa allò que Nolan juga pretensiosament a fer la pel·lícula definitiva.

Fotogrames de Batman Returns (Tim Burton), Batman Forever (Joel Schumacher) i Batman Begins (Christopher Nolan).

Not my Odyssey!

Com es tradueix tot plegat en l’Odissea de Nolan? Quan vaig sortir de la sala de cinema i vaig escriure corrents la crítica, forçat per l’estupidesa de la immediatesa, ja deia que no era una pel·lícula èpica, però perquè el director es perdia entre la seva solemnitat i no aconseguia aquesta èpica. Ara, reposant-ho i llegint-ne al respecte, no hi estic d’acord. Nolan no fa una Odissea èpica perquè no vol, perquè el seu cinema mai ha sigut així. No ho era en el bel·licisme de Dunquerque ni en el biogràfic clàssic d’Oppenheimer. Li interessen els protagonistes foscos, plens de remordiments. Modernitza el relat original amb les concepcions d’avui dia sobre la guerra i la violència. El seu Odisseu no és el que torna gloriós a casa, sinó una herència de la cultura del Vietnam, destrossat per les morts que ha comès i els homes que ha perdut. L’èmfasi en la llei de Zeus i la seva pèrdua rima amb la incomprensió del món modern, on les fronteres ja no són terres de benvinguda i acollida, on pobles moren ofegats als oceans com ho feia la tripulació d’Odisseu i on l’hospitalitat i germanor s’ha perdut com paraules en el vent. Ja hi ha qui ha assenyalat que la seva adaptació del poema èpic s’acosta més a una tragèdia. Els déus pràcticament ni apareixen, i els que ho fan (Zendaya com a Atenea) sols hi són contemplant, sense la participació del relat original.

Matt Damon i Zendaya en un fotograma de La odisea. // Universal Pictures

Malgrat totes les meves anades i vingudes amb el cinema de Nolan, respecto profundament la convicció en les seves idees i el seu univers, així com la seva ambició. Justament, l’ambició que el porta a projectes tan desmesurats i flipats, des d’Interstellar a Origen, és la mateixa ambició que el porta a adaptar l’obra més important de la història de la literatura clàssica. És la seva Odissea i sempre he defensat que adaptar no és copiar, que cadascú pot fer la seva versió o visió, i ja discutirem si ha escollit bé les seves opcions. És clar que aquesta pel·lícula representa a Nolan i que, per tant, ha portat el poema èpic al seu univers. Integritat i autoria, bravo.

A partir d’aquí: Nolan. En tot moment veig al director confonent serietat i grandiloqüència amb maduresa. Perquè Agamèmnon porti una enorme armadura, més pròpia del còmic, no es construeix la mirada solemne que busca el director. Hi ha aquesta cosa forçada de fer-ho tot fosc, suposadament intel·lectual, hermètic, desconnectat de l’èpica que hi havia a Troya, però les peces no encaixen orgànicament. Com escrivia a la crítica, cada seqüència del viatge sembla un conjunt capitular, però no hi ha repòs, no es genera un pou emocional, tot va frenètic, i és, precisament, el que no fa sensació de viatge. Puc defensar la seva personalitat en hibridar i modernitzar el relat, però no se sent, no hi ha odissea. Per acostar-se a la tragèdia, la grandiloqüència visual també s’ha d’aconseguir narrativament, emocionalment, per emmirallar-se de la poètica que adapta.