Crítica ‘La odisea’, Nolan s’esborra buscant la grandesa | ‘The Odyssey’

Carlos Tabernero, professor meu d’història de la biologia a l’últim any de la carrera, ens explicava que les millors adaptacions cinematogràfiques d’alguns llibres sols es poden aconseguir allunyant-nos d’aquests; és a dir, dialogant sobre ells o amb ells, més enllà de copiar la història literària, per traduir en imatges l’essència de l’obra original. Ho feia a través de tot l’univers de Frankenstein i com, per molt reivindicable que sigui la cerca de similitud de Kenneth Branagh amb el llibre de Mary Shelly, només alguns directors, com James Whale (Frankenstein; 1931) o Víctor Erice (El espíritu de la colmena; 1973), fugint de les rimes amb la novel·la sí que arribaven a la puresa d’aquesta, ampliant-la.

I per què no podria ser el cas de la, possiblement, obra més rellevant de la literatura universal, inspiradora de multitud d’històries posteriors? En el fons, algunes de les millors pel·lícules mai fetes hereten l’imaginari d’Homer. Des de Centaures del desert (John Ford; 1956) a Apocalypse Now (Francis Ford Coppola; 1979), com a relats del retorn a casa i totes les preguntes que sorgeixen al llarg del viatge: torna l’heroi igual que quan va deixar enrere la seva família o llar? Fins a quin punt un camí ple de violència i glòria l’ha canviat? S’ha mantingut igual casa seva en la seva absència, o també és una altra?

Ben Safdie en un fotograma de La odisea. // Universal Pictures

Per molt que canviï l’espai-temps, des del monumental desert de Ford a l’apocalíptica selva de Coppola hi ha una inherent èpica en la transformació dels seus protagonistes i la seva odissea entre el mite i el salvatgisme de la naturalesa sense llei. I, evidentment, és impossible no pensar en 2001: una odissea de l’espai (1968) i l’ambició exitosa de Kubrick en filmar la major proesa cinematogràfica, capturant com ningú la grandiloqüència, contradicció, crítica i sorna de la llegenda homèrica. En una entrevista, Nolan explicava que una de les grandeses de l’univers de L’odissea és que ningú sap qui va ser Homer. Un home? Una dona? Un conjunt de persones? Va existir realment? O simplement és el conjunt d’uns relats fantàstics i populars que transcendeixen entre generacions? Precisament, no saber de qui es parteix neteja la nostra percepció sobre la mateixa història; hi arribem completament verges de prejudicis, sols, davant del mirall més complex que segurament s’ha escrit mai. Al final, L’odissea de Nolan és tot el que ens hauríem pogut esperar, entenent totes les trampes del relat d’Homer i les fortaleses i debilitats del cinema del director estatunidenc.

Recordo escriure a la crítica d’Oppenheimer (2023), la darrera del director i amb la qual va consagrar-se en gallardons, que en tot el seu cinema ens trobem amb protagonistes masculins pertorbats, que s’endinsen en la recerca d’una heroïcitat individual pel bé col·lectiu i que aquesta els permeti el reconeixement extern per a redimir-se, al llarg de diferents línies temporals que s’intercalen en un relat altament rigorós i tens. Precisament, tot el reconeixement acadèmic que buscava des de feia dècades el va aconseguir amb una de les seves pel·lícules més clàssiques i contingudes. Nolan és un dels grans exponents del cinema estatunidenc d’aquest segle: la pèrdua d’innocència que va suposar l’atemptat de les torres bessones respon de forma sòbria, impostant una solemnitat excessiva, sense voler deixar enrere les virgueries tècniques i espectacularitats. Precisament, algunes de les seves pel·lícules més aclamades popularment, com Origen (2011) o Interstellar (2014), sempre m’han semblat de les menys destacables: la constant necessitat de versemblança i serietat dilapida contra el sentit de l’espectacle i jugar a ser el més sorprenent. La seva Odissea és tan descomunal com buida, no hi ha èpica, ni emoció i poesia, entre tant dòlar musculat i testosterònic. És molt més estatunidenca que nostra; la seva Odissea és grisa, en molts pocs moments saturen els colors vius del mediterrani.

Matt Damon i Zendaya en un fotograma de La odisea. // Universal Pictures

Per molt que Matt Damon ho llanci en forma de frases a l’aire, no hi ha canvi en el seu Odisseu. Sabem que la guerra l’ha transformat, però no es transmet, no se sent; no hi ha orgull, fanfarroneria i patiment. La pel·lícula se sent com un cúmul de petites històries que formen el viatge, d’escenaris on batre criatures i que se succeeixen, però no hi ha la sensació d’un gran tot, d’un viatge únic. Hi ha qui ha criticat la llargada del metratge, però la veritat és que en falta, falta repòs, que el muntatge respiri i guanyi cos. Li costa moltíssim aguantar un mateix pla i això impedeix que la història s’engrandeixi. De fet, el llibre de 2001 escrit per Arthur C. Clarke sempre m’ha semblat una còpia en escrit de la grandesa de les imatges de Kubrick; aquí se sent a la inversa: Nolan, amb la mateixa ambició de sempre, busca acostar-se a la història més gran de totes, però només aconsegueix copiar en imatges les paraules escrites, no les pot traduir, l’èpica del camí no es transcriu.

No és fàcil escriure això quan Nolan, de nou, torna a funcionar de ple entre el públic. Sortint de la sala, tant els que m’acompanyaven com la gran major part de la resta, estaven entusiasmats. Els envejo. Sempre hi ha la pregunta de si hem perdut la raó o si caiem en la pretensió que altres vegades ja ha tingut la crítica per trencar amb la popularitat que el director ha aconseguit i mantingut. No vull entrar massa en les polèmiques d’aquesta Odissea, que em semblen racistes i transfòbiques quan sols es limiten a alguns actors i no es queixen que personatges grecs parlin en anglès. És una superproducció i s’ha permès les llicències que aquestes sempre han fet. Això torna a xocar contra l’intent fallit d’un director que s’obsessiona en la credibilitat objectiva, perdent del tot l’emoció subjectiva que hauria de traspassar la pantalla. Voler desprendre’s de divinitats per aconseguir aquesta suposada maduresa i solemnitat ens entrega una Zendaya que només observa, passiva i asseguda, i un fantàstic que, limitat, frena tota emoció.