Crítica ‘Obsession’, joves directors que miren amb terror la soledat moderna

De vacances a Tailàndia, enmig dels temples de l’antiga capital Ayutthaya, amb el meu amic vam conèixer una noia molt simpàtica, il·lusionada en veure’m fent fotos amb la càmera analògica. Se’ns va acostar i vam estar parlant; jo, evidentment, entre la timidesa de sempre i l’inevitable orgull d’haver despertat el seu interès, no negaré haver jugat a fer-me l’interessant, com moltes altres vegades, encara que també cohibit per no voler semblar excessivament pretensiós (com també moltes altres vegades).

Quan va saber que soc crític de cinema (aquí pesant una mica més el cantó de voler semblar interessant), la seva pregunta instantània va ser que què em semblava el cinema actual. Ella ja em va fer entendre que l’interessava poc i que se situava propera al pensar que tot són superherois. Allà em va pesar el no ser prou pretensiós i li vaig donar la raó ràpidament; no perquè no hi estigui d’acord, segurament hi estic, però la timidesa em va voler no entrar en un debat interessantíssim. És clar, com dir-li que hi estava totalment d’acord i que, a la vegada, dos nois tremendament joves acabaven d’estrenar dues pel·lícules descomunals de terror?

Michael Johnston i Inde Navarrette en un fotograma d'Obsession. // Focus Features

Crec molt en les rimes dins el cinema. No és casualitat que s’acabi d’estrenar un film tan misteriós i contradictori com Las corrientes de l’argentina Milagros Mumenthaler, assemblant-se tant a altres pel·lícules argentines estrenades els últims anys (Trenque Lauquen de Laura Citarella i El mensaje d’Iván Fund); hi ha d’haver un brou de cultiu que desperti inquietud i, si mirem el país, és claríssim. El mateix passa amb Backrooms de Kane Parsons i Obsession de Curry Barker. Ja fa molts anys que el terror és el gènere en estat de glòria i aquestes dues estrenes simultànies simplement podrien ser-ne una conseqüència més; però, sigui per creença en les rimes o per pur romanticisme, em nego a limitar-me sols a això. Diferents en el seu to, Backrooms és molt més intel·lectual i ambiciosa i Obsession més divertida, però que ambdós directors vinguin del màxim cinema indie o del mateix YouTube, i tenint vint-i-un anys Parsons i vint-i-sis Barker, és tremendament esperançador. De segur que vol dir que el terror continua enriquint-se i continua sent la principal porta per a les noves ments. Però ha de voler dir més, ha de ser la prova que no, que el cinema actual no són només superherois, que hi ha noves ments tan intel·ligents que són capaces d’entretenir-nos com poca gent o, fins i tot, de fer-nos pensar que poques vegades hem vist quelcom com el que han aconseguit.

Evidentment, el cinema transita per moments crítics, de consum digital demencial, i que a qui hem d’assenyalar és a qui produeix aquestes mirades, però també és qüestió dels que mirem: a qui decidim mirar, perquè sí, hi ha a qui mirar. I realment les pel·lícules estan tenint el seu recorregut o, fins i tot, èxit; potser no cal ser pretensiosament tan apocalíptics i ser més esperançadors i aplaudir a qui fa bé les coses. Obsession és tan divertida com pertorbadora. Superficialment, és la història d’una noia que s’obsessiona amb un noi després que el desig d’ell es compleixi; allà és on és més divertida, on la seva absoluta esquizofrènia remou tota la pel·lícula per un viatge a cantons cada vegada més violents i foscos, dialogant amb la dependència dins l’amor tòxic. Però en el seu interior és on s’engrandeix, on pertorba a l’espectador; malgrat la bogeria d’ella, ell continua al seu costat perquè necessita que l’obsessió de veritat, la primigènia que ell sentia per ella, continuï sent real, necessita estar amb ella, o, directament, amb algú (apareixent aquí el debat sobre les masculinitats possessives i en auge en el jovent).

Michael Johnston en un fotograma d'Obsession. // Focus Features

Tant Backrooms com Obsession fan una cosa dificilíssima, i és recolzar-se en protagonistes tremendament negatius per qüestionar la influència de la societat sobre la seva soledat i aïllament. El més fàcil seria que el públic rebutgés les pel·lícules per no poder-hi empatitzar, però la intel·ligència de l’ús del suspens, la capacitat de fer-nos no saber què passarà a la següent escena o de, constantment, sentir com se’ns estan manipulant les emocions, ens enganxa com una mala droga.

De fet, pràcticament no hi ha cap espant directe, a Obsession. No li cal. Prefereix la incomoditat, fer-nos pensar que en qualsevol moment sí que hi serà, l’espant, i que aquest hi sigui, precisament, quan Barker ens abaixa la guàrdia i no el veiem venir. En tan poca edat ja sap com gestionar el públic, i això és de genialitat en l’escriptura, muntatge i direcció. Pur cinema.