Crítica ‘Backrooms’, terror salvatge, anticapitalista i modern en el millor de l’any

Una vegada vaig llegir que els cinemes són cavernes de Plató; espais foscos on ens endinsem aïllant-nos de la realitat, seduïts per simulacions projectades d’aquesta mateixa realitat, per enganys que ens poden arribar a semblar molt més atractius que el que hi ha realment allà fora. És veritat que tot plegat es desmunta una mica quan pensem en l’al·legoria platònica: els individus s’alliberaven quan descobrien que hi havia una veritat que se’ls negava, molt més pura que la falsedat que els entretenia.

En canvi, el cinema, com tota ficció o art en general, radica en l’absolut contrari: el món real és tan cruel o complex que hi ha molts més matisos que els que podem percebre a simple  vista. Hi ha quelcom que se sent, el que vulgarment diríem que notem amb el cor. Potser, només a través de la ficció, a través de simulacions de la realitat, podem desconnectar d’aquesta mateixa i alliberar-nos d’ella. O podem entendre-la molt millor, travessar la superfície que podem veure amb els ulls i arribar a allò més profund que només sentim amb el cor.

Chiwetel Ejiofor en un fotograma de Backrooms. // A24

És el que ja proposaven magnífics contes com Alícia al país de les meravelles i El màgic d’Oz; sigui a través del cau del conill o de l’arc de Sant Martí, respectivament, la ficció es duplica, portant-nos a mons dins d’altres mons. La mateixa pel·lícula o llibre ja era una representació de la realitat, mentre que el món fantàstic que es descobreix ho és de la ficció també, permetent arribar a aquesta profunditat emocional que se sent i no es veu, un espai entre realitat i ficció on té lloc el que de veritat importa, la complexitat de la nostra naturalesa; on criatures fantàstiques tenen cabuda com a representació dels nostres somnis, així com monstres terrorífics dels nostres malsons. El que més espanta de Backrooms és no saber què hi ha entre tants passadissos d’oficines, quines són les bèsties que s’hi amaguen. Hitchcock deia que feia molta més por una habitació amb la porta tancada que oberta perquè no sabíem què hi havia a l’altra banda. És a dir, val molt més el que se suggereix que el que es mostra.

Backrooms ve del projecte del mateix director, publicat a YouTube en forma de curtmetratges. Com ja passava als anys noranta amb la MTV i el videoclip, tota una generació de nous directors beuen i venen dels nous formats digitals, sigui el muntatge feroç de les xarxes socials o del cinema indie publicat per internet. Ho demostra que just ara també hagi arribat la divertidíssima Obsession de Curry Barker; vint-i-sis anys ell i vint Kane Parsons, el de Backrooms, oferint el millor del terror d’aquest any. Com en Alícia al país de les meravelles, El màgic d’Oz o la major part de la filmografia de Lynch, a Backrooms es descobreix un portal a una altra dimensió, una simulació fantàstica de la realitat; aquí, com menys sabem, millor funció, més terrorífic és tot. Parets buides d’oficina, similars a les de Severance, ens porten una excel·lent metàfora del salvatgisme capitalista d’una societat que ens aïlla, ens allunya de la realitat, i no és fins que olorem la mort que comencem a sentir alguna cosa. Relacionant-se amb alguns videojocs i el found-footage, els millors moments cinematogràfics del que portem d’anys els trobem quan, càmera en mà, avancem desorientats entre passadissos, sense saber què hi haurà quan girem a la dreta o si hi haurà alguna cosa quan mirem enrere o tornem la mirada endavant.

Fotograma de Backrooms. // A24

Parsons ens manipula intel·ligentíssimament, juga amb la tensió com bonament li plau, omplint-nos de suspens incansable i fent-nos saltar de la butaca quan abaixem la guàrdia. Precisament, en el seu tercer acte ja no funciona en l’excel·lència dels dos primers, i ho fa per una lògica narrativa. Quan ja es descobreix tota la metàfora i ja se sap tot el que hi ha, tenim una gran pel·lícula de persecucions, però on el suspens tant inaguantable com incansable ja ha desaparegut.

El resultat, igualment, és el d’un increïble film de terror, brillant en moltíssims moments, capaç de fer-nos pensar que s’està escrivint història del gènere i que s’està reimaginant el llenguatge o la iconogràfica d’aquest mateix, sent conscient, a la vegada, de totes les seves herències (al davant de tot, evidentment, la dels passadissos desalineats d’El resplandor).