Crítica ‘The Mandalorian and Grogu’, la sèrie avança l'estiu a la gran pantalla

Ja fa molt temps que Star Wars s’ha convertit en una empresa fractal; és a dir, en una clàssica matemàtica de l’economia en què tot, especialment allò que té èxit, s’acaba repetint a diferents escales, incloses les irregularitats acumulades en repeticions prèvies. De fet, per pura lògica, com més es repeteixi una fórmula exitosa, més es banalitza la seva gràcia, més comuna és, i, per tant, familiar i poc atractiva. Acaba sent com aquell acudit original, que deixa intuir multitud de capes en la seva primera exposició, però que com més s’explorin o se suggereixin aquestes mateixes capes, més mala gaita, eloqüència i ferocitat abandona.

Al llarg de les dècades, multitud de projectes han explorat l’univers construït per George Lucas en la seva trilogia original i de preqüeles. En el fons, el mateix creador és el primer a recrear-se en la fórmula, buscar-ne hibridacions, més o menys allunyades del punt inicial. A partir d’allà: noves trilogies, pel·lícules aïllades, sèries d’animació i sèries amb imatge real. Un podria pensar que tot el possible ja s’ha fet, sigui a través de personatges o moments ja instaurats en la cultura pop, com de nous que també hi acaben entrant i que donaran a nous projectes. És, de fet, el que ens porta a aquesta pel·lícula.

Fotograma de The Mandaloeian and Grogu. // Walt Disney Pictures

Com enfrontar-se a The Mandalorian and Grogu? Com jutjar-la? Cal fer-ho? O simplement gaudir-la i acceptar que ja no estem davant d’un gran esdeveniment, sinó simplement d’una nova hibridació, comuna i espectacular, de pura evasió? De tots els projectes que han sorgit de l’originalitat de Star Wars, els millors, o més ben dit, els més interessants, són tots aquells que permeten avançar la franquícia, buscar noves mirades, i no regirar-se i repetir-se sobre ella mateixa. Sens dubte, els que millor ho aconsegueixen són tant la sèrie d’Andor, política sòbria i d’herència cyberpunk en el missatge, que demostra que aquest univers és molt més seductor per la maduresa que es pot infiltrar entre tanta espasa làser, i The Mandalorian, la més emblemàtica de les sèries, on les aventures d’un caça-recompenses d’herència de vaquer sense nom permeten portar la saga pel western d’explotació espacial, el cinema de pirates i el de samurais. Altres mirades, com la de Visions, una sèrie d’animació japonesa on cada episodi és independent, i també el seu estil, són tant seductores com irregulars en la seva proposta. Però tornem al mateix: fins a quin punt una nova fórmula original, com la de The Mandalorian, permet una pel·lícula, explotant més tot el que pot donar, i que això ja no jugui contra ella mateixa?

És un error arribar a The Mandalorian and Grogu creient-la com la gran nova pel·lícula de Star Wars, com l’esdeveniment cinematogràfic de l’estiu. Ja deixarem aquesta última etiqueta a La odisea de Nolan, molt més recarregada de pretensions. Precisament, el que no li sobra a aquesta dupla del mandalorià i el Grogu (àmpliament conegut com a Baby Yoda), són pretensions, i en molts moments un podria creure que, justament, li falten. Tanmateix, davant de no ser la gran pel·lícula, el millor a poder fer és no pretendre ser-ho. Un dels èxits de la sèrie és com arriba a desprendre humilitat, passió i sinceritat pel material original; la mateixa humilitat, passió i sinceritat arriba aquí. Com si un capítol es dilatés en dues hores, no és més que una aventura més del protagonista, viatjant per planetes, combatent les restes de l’Imperi i formant la família que mai havia tingut amb aquest nadó abandonat. Sobte trobar-se amb una pel·lícula de la saga que no rebusqui en falses epicitats, escenes dilatades i el film pretenent ser l’últim film possible. La televisió aquí s’apodera del cinema, en “petit” format, senzill, clàssic, però efectiu.

Fotograma de The Mandaloeian and Grogu. // Walt Disney Pictures

Amb ecos bastant fàcils de la pel·lícula Clone Wars (que també venia d’una sèrie), la pel·lícula es construeix sobre la missió de rescatar un Jabba segrestat, cosa que permet els suggeriments sobre la màfia de l’univers. Si bé s’accepta positivament la despreocupació i frescor del film, és impossible no desitjar que hagués sigut molt més ambiciós, podent haver sigut l’oportunitat de la pel·lícula fosca i madura de la saga, abastant suburbis i mirades més adultes.

The Mandalorian and Grogu s’alinea amb un episodi més de la sèrie, ni tan sols dels més destacables, genèricament i superficialment escrit, però sense oblidar l’esperit primigeni d’una reunió d’amics i una bona pel·lícula, com a casa, còmode, festiva, sense massa a dir, però complint en tot allò que diu.