Crítica ‘Las corrientes’, el gran moment del cinema argentí i la por a l’estrany | D’A

És sabut que de la repressió neix la inspiració i creació. Quan estudiava crítica de cinema i televisió, el professor (grandíssim Enric Ros), ens explicava que, actualment, països que s’han associat tradicionalment a l’avantguarda cinematogràfica, com França o Itàlia, estaven acceptant un cinema convencional, un model de comèdia-drama familiar moltes vegades funcional, però en totes elles sempre una còpia de l’anterior. En canvi, que en països situats als marges, com els sud-americans, i especialment Argentina, estaven sent motor d’algunes de les obres més interessants de l’última dècada.

Sempre que caiem en aquestes generalitzacions hem d’acceptar els errors comuns i inevitables. De França ha sortit Ducournau i d’Itàlia Rohrwacher, per exemple, però sí que és veritat que el que va ser el bressol de la nouvelle vague i del neorealisme italià ara s’ha acontentat amb poc, generalment. No podia parar de pensar-hi veient Las corrientes en aquesta meravellosa edició del D’A; la nova pel·lícula de Mumenthaler, que va competir a la secció oficial de Sant Sebastià, rima amb altres de les més destacables del cinema argentí actual. No destacables pel reconeixement popular, que no és gens el cas i aquí sí que hi podríem trobar molt més el cinema també brillant de Santiago Mitre, com Argentina 1985 (2022); destacable a nivell de puresa del llenguatge cinematogràfic.

Isabel Aimé Gonzalez Sola en un fotograma de Las corrientes. // D'A

Estic pensant en Trenque Lauquen (Laura Citarella, 2022) i El mensaje (Iván Fund, 2025). La primera, reconeguda per Cahiers du Cinéma com la millor pel·lícula de l’any, era una revisió de la mirada lynchiana i el seu Twin Peaks, amb la desaparició misteriosa d’una Laura i com l’intent de retrobar-la permetia conèixer els seus secrets, enmig de tot un conjunt d’estranys personatges. La segona, guanyadora a la millor direcció del festival de Berlín, era un neorealisme màgic que convergia el costumbrisme familiar i el neowestern fantàsticament minimalista. En ambdues, i també en aquesta Las corrientes, hi ha una tensió silenciosa, un pols entre les mirades, el que els personatges es callen i com parlen molt més per les seves contínues contradiccions. És evident com pot haver-hi un brou social que provoqui aquest cinema reaccionari, pendent, dubtós dels seus temps, d’un no poder-se creure a ningú, d’un no entendre què coi està passant i encara menys què acabarà passant, de témer el canvi, qui t’entra a casa o de ja no saber ni qui som ni quan vam deixar de ser qui érem.

Quan va acabar-se la projecció, li vaig preguntar per això a la directora. Entre riures, em va explicar que no havia vist cap de les dues que li havia mencionat. Encara amb més raó, doncs. Gens inspirada per elles, Mumenthaler també reacciona a la mateixa tensió social per la qual han reaccionat les altres, i això demostra depuració en la seva execució, haver sabut arribar a l’arrel d’allò que vol explicar o de l’emoció que la travessa. Las corrientes parteix d’una protagonista, directora d’èxit i reputada, que salta d’un pont; des de llavors, mai torna a ser la mateixa, com si en aquella aigua hi hagués quelcom que l’hagués parasitat i transformat. A partir d’aquí, la pel·lícula també pot connectar amb d’altres molt diferents, des d’El río (The River, Tsai Ming-liang, 1997) a Estrany riu (Jaume Claret Muxart, 2025); en la primera, des que un noi salta a un riu, un dolor al coll el persegueix com a metàfora de la repressió social al desig homosexual, de la que és tan esclau com el seu pare i que culmina en un acte d’incest tràgicament accidental; en la segona, tant el riu com tot el natural té una presència contínua, representant el salvatge que portem dins i l’alliberament que vivim quan ens deixem fluir com les aigües d’un riu mateix. En totes elles, l’aigua, d’herència religiosa, pot tenir un paper tant corruptor com passional, que portarà als protagonistes a allò indomable, sigui tan positiu com negatiu.

Esteban Bigliardi i Isabel Aimé Gonzalez Sola en un fotograma de Las corrientes. // D'A

Las corrientes sembla una pel·lícula en tot moment a punt per dinamitar, sense acabar de fent-ho mai. Per contrari que sembla, jugar tremendament a favor de la pel·lícula. S’acumula una tensió brutal, de mirades i silencis, de contradiccions contínues, d’anar i tornar a contracorrent, de fer i desfer, elevant el film a una sobrietat elegant, on entenem, com a la vida mateixa, que tot val molt més per allò que callem i que no acaba de passar mai.

Com en Trenque Lauquen, la protagonista sosté el film amb mestria, sempre anant a la contra del convencional, contenint totes les emocions possibles. Cal aplaudir les interpretacions tant de Laura Paredes allà com d’Isabel Aimé Gonzalez Sola aquí. A Las corrientes res sembla terrenal, de la nostra realitat. Mumenthaler narra com si ho fes des del ja viscut, des del record o la fotografia, des d’allò sense sentit, inconnex, però que a la vegada és tan real com l’emoció més sincera.