Crítica ‘El amor que permanece’, la família nòrdica no se salva de la comèdia amarga | ‘Ástin sem eftir er (The Love That Remains)’

Si ja m’han fascinat sempre aquells directors que entreguen una pel·lícula anual, encara més aquells que es disposen a estrenar-ne més d’una en el mateix any. En el primer cas hi trobaríem el Woody Allen de fa unes dècades o el ja mort Manoel de Oliveira. En el segon hi hauria el noruec Dag Johan Haugerud fa un parell d’anys i que anirà sortint al llarg d’aquesta crítica, o Kiyoshi Kurosawa l’any passat, arribant a les tres pel·lícules. Una altra lliga ja és la de Hong Sang-soo, amb vàries obres estrenades cada any, i totes elles impecables o, fins i tot, monumentals.

L’any passat, l’islandès Hlynur Pálmason va estrenar-ne dues, Juana de Arco i aquesta El amor que permanece. Ambdues han passat pel D’A de Barcelona, suposant la figura del director com una de les grans referències i pilars sobre els quals s’ha estructurat aquesta edició (que aprofito per repetir-me de l’anterior crítica escrita: meravellosa edició).

Saga Garðarsdóttir en un fotograma d'El amor que permanece. // D'A

Hi ha hagut un canvi en la filmografia de Pálmason, acostant-se molt més a la comèdia negra, sense deixar de banda la seva mirada europea sobre la família. Amb dos llargmetratges previs, Winter Brothers (2017) i Un blanco, blanco día (2019), s’estava donant a conèixer una de les grans futures veus, empoderant-se dins el pur cinema europeu de festivals, dens, sobri, acabant d’explotar amb Godland (2022) a Canes, dins la secció Un certain regard. A Godland aconseguia una revisió del western, tremendament clàssica, sense estilitzacions pretensioses que emboiressin el camí a la ferotgia que presenta; molt similar al First Cow (2019) de Kelly Reichardt, o ja, si acceptem la llibertat que ens permet la puresa cinematogràfica, al Dead Man (1995) de Jim Jarmusch. És a dir: un dels directors del moment dins el nínxol més fascinant del cinema, i amb un camí ja aparentment marcat. En contra de tot plegat, sembla haver volgut dilapidar en certa manera el ja construït. Juana de Arco i El amor que permanece actuen com una dupla indissociable, en què es pot veure una d’elles sense haver vist l’altra, però sempre perdent el que em sembla el millor de tot plegat: el joc divertit pel qual es retroalimenten.

Juana de Arco és una pel·lícula petita, pràcticament experimental, de càmera fixa durant tot el metratge i mostrant com dos germans, a vegades unint-s’hi també la germana gran, aprenen a disparar amb arc contra un ninot a escala real que han enganxat a un tronc. Fletxes, tempestes, fletxes, sol, fletxes, cavalls, fletxes, discussions, fletxes... I així fins a arribar al final. Entre tantes fletxes apareixen les converses més banals que, com sempre, són les més reals. Es parla dels pares separats, de la mateixa Joana d’Arc, i tot acaba sent una al·legoria a la necessitat de crear referents per acabar ignorant-los, rebutjant-los i dilapidar contra aquests mateixos. Sembla petita, intel·ligent i innocent, i és fàcil que quedi eclipsada per la seva germana gran, més ambiciosa, encara que també més irregular. El amor que permance és una mirada bergmaniana molt destil·lada i lleugera, i aquí hi ha els ecos nòrdics que ja he mencionat abans del cinema de Dag Johan Haugerud. Amb la seva trilogia de Sex, Love, Dreams, en forma de cert homenatge a la trilogia dels tres colors de Krzysztof Kieslowski, el noruec mirava la família europea amb gràcia desesperada, encara que mai desesperançada.

Fotograma d'El amor que permanece i de Juana de Arco. // D'A

El amor que permanece dialoga sobre la pèrdua d’innocència d’uns nens mentre que els seus pares intenten, reintenten i abandonen davant el fracàs de no poder estar junts. I, mentrestant, la masculinitat d’ell i la seva feina al mar, la soledat d’ella volent ser artista conceptualment contemporània, trobant-se molt més arrelada a la natura, i una vida que passa pel davant mentre deixa arrugues a la pell i ja no som qui érem. Les rimes venen perquè els nens son els mateixos que disparaven a Juana de Arco i hi ha molts talls que reapareixen aquí.

La pel·lícula és divertida, crua, elegant i fresca, tot funcional, tot mesurat (tret d’algun moment final on més aspira i, per tant, arrisca). Tanmateix, no acaba explicant massa res que no s’hagi explicat ja ni de cap manera fascinant o que ens justifiqui aquest gir al cinema desencantadament fresc. Més enllà del joc amb l’altra pel·lícula, el més interessant són les mirades en silenci, la sensació desoladora de la soledat, especialment a través dels ulls dels adults, que intenten aprendre dels errors i a vegades se’n surten.