Crítica ‘El sonido de la caída’, densitat i mestria per denunciar l’herència del mal | ‘In die Sonne schauen’

S’hereta el mal? Persisteix, penetrant en la carn i transmetent-se a través de la sang? O es manté volàtil en l’aire, contaminant a tots aquells que continuïn profanant terres abandonades i maleïdes? Tot plegat ho han qüestionat i debatut immenses obres tan diferents, des de The Shining (Stanley Kubrick, 1980) a Volver (Pedro Almodóvar, 2006), passant per El padrí (Francis Ford Coppola, 1972) i Pous d’ambició (Paul Thomas Anderson, 2008). De l’hotel encantat que atrapa les famílies als abusos sexuals de generacions en generacions, del poder que parasita a tothom que el toca a la tirania que promou el capitalisme.

El mateix planteja El sonido de la caída, guanyadora del Premi del Jurat al passat festival de Canes (aquell en què va emportar-se la Palma Un simple accidente) i ara presentada al festival D’A de Barcelona. La pel·lícula de Schilinski transita pel temps al llarg de quatre nenes diferents, totes passant algun moment de la seva infància-joventut a la mateixa granja del nord d’Alemanya i sent víctimes d’una violència patriarcal que es manté entre les mateixes parets.

Hanna Heckt en un fotograma d'El sonido de la caída. // D'A

La directora té una obra prèvia, Dark Blue Girl (2017), que va passar pel festival de Berlín i explicava com una parella tornava a enamorar-se dos anys després d’haver-ho deixat. Sens dubte, hi ha una clara evolució i ambició entre les dues pel·lícules: del cinema d’autor contemplatiu i normatiu a l’aparell claustrofòbic i extremadament sobri que és aquesta El sonido de la caída. A la sortida de la projecció, hi havia tot de mirades i gent dient que no els havia agradat, que no s’entenia. Schilinski, conscientment o no, s’aprofita de tot el possible per jugar al desconcert, a la sobresaturació, a l’esgotament del públic, a acumular metratge i metratge, fotogrames apagats, un rere l’altre, els rostres dels personatges aspirats d’alegria... Tots és fosc, tètric, dens, com construir una pel·lícula a través de tota la sensació que ens pot evocar veure una fotografia de l’holocaust. Tot és pobre, demacrat, corromput per la ira, la tristesa i la sensació de ja portar molt temps havent deixat de ser algú. Si les dues hores i mitja no són una barbaritat per a una pel·lícula, sí que ho són per a tota aquesta acumulació; i, tanmateix, aquest esgotament del públic juga a favor de la mateixa obra, cada vegada cansant més i podent entrar en sintonia del que es planteja.

Quatre noies, quatre línies temporals. Schilinski va saltant d’una a l’altra i de l’altra a l’una; cap complementa en excés a qualsevol altra ni estableix rimes extraordinàries, sinó que s’aconsegueix un retrat sòrdid de l’herència del mal en forma de l’abús sexual a menors. Totes les històries formen un conjunt homogeni, avançant com una narrativa sola. El gran error hauria sigut explicar cada mirada després de l’anterior, que hauria fet molt més la sensació capitular i partida. Aquí tot funciona compaginant-se, amb el mateix pes en la mirada, tant desesperada com desesperançada; tremendament desesperançada, perquè Schilinski sembla voler-nos dir que ningú està salvat, que tot es manté al llarg de l’espai-temps, que tothom pot ser víctima de la tirania i la falta de seny. Mostra una societat ja abandonada de sensibilitat i marcada per l’horror de les guerres mundials del segle passat, on en una mateixa casa es pot matar i tothom menja en silenci, prohibits d’una sensació de comunitat i molt menys del verb viure.

Lena Urzendowsky en un fotograma d'El sonido de la caída. // D'A

Hi ha una cosa fantasmagòrica en aquests personatges, vampírica, d’ànimes xuclades, i és evident, també, el valor fantàstic de la casa on tot té lloc, com si el mal s’hi hagués quedat, com si hi residís. En el fons, no deixa de ser la millor manera d’unificar totes les històries i empatitzar amb les víctimes, però el que denuncia Schilinski és tan universal com que un de cada cinc menors és sotmès a aquest terror.

Entre tot, hi ha la infància de l’Alma, una nena prou innocent per no comprendre res i capaç d’encara mirar amb irreverència el món. Però la resta són noies absortes, amb un sentit de la realitat tan trencat o amb una dissociació de tot tan descomunal que fa d’aquesta pel·lícula una experiència més que exigent, encara que també fascinant. Estilitzada sense caure en la banalització de res, s’ha convertit en una de les grans pel·lícules de la temporada.