Crítica ‘Rose of Nevada’, festival lynchià sobre la soledat al D’A

Recordo veure Enys Men al festival de Sitges. Era una d’aquelles primeres sessions del dia a l’Auditori Melià, començant a un quart de nou del matí i, evidentment, havent anat a dormir segurament passades la una de la matinada. D’aquelles sessions en què estàs tan cansat per tenir son, tan drogant en excitació per quedar-te adormit. Només hi havia una pel·lícula anterior en la filmografia de Mark Jenkin, Bait, guanyadora del BAFTA al millor debut, però encara la desconeixia.

De cop, setze mil·límetres omplint l’immens Auditori de Sitges. Tant recordo haver-la vist com recordo la fascinació que vaig sentir per la proposta i el bany estilístic del director. No tenia referències per poder-la catalogar directament, no hi havia una filmografia extensa que recolzés el que acabava d’experimentar, però sí que recordo una sensació, entre Lynch i Bergman, en què Jenkin dilapidava el lògic per penetrar en el subconscient del trauma.

Callum Turner i George MacKay en un fotograma de Rose of Nevada. // BFI Films

Evidentment, va ser enorme l’alegria que vaig sentir en veure que la seva nova pel·lícula, aquesta Rose of Nevada, arribava a Barcelona gràcies al D’A. Jenkin és auster, hermètic, evidentment personal, però encara més amb personalitat, és singular i, com a espectador, un pot tenir una sensació pràcticament impròpia davant de la majoria de nous directors: la de tenir la sensació de veure una pel·lícula que continua pertanyent al seu autor; és a dir, que aquest continuï tenint tota la potestat de fer amb ella el que vulgui i que l’espectador no s’esperi el seu següent moviment. Rose of Nevada és tan inconnexa com Enys Men, d’aquí l’herència lynchiana. Jenkin esquerda, plega i dinamita la lògica de la narrativa lineal, per després renéixer-la i tornar-la a esquerdar, plegar i dinamitar. El seu cinema és tan propi d’ell mateix que mai es té la sensació d’aconseguir atrapar-lo, domar-lo i entendre’l; sempre hi ha el no acabar d’entendre res, perdre’s entre el grànul de la imatge i la mateixa sensació de pèrdua dels protagonistes. Com en Lynch, hi ha una línia sobre la qual gira la història, sobre la qual, de forma clàssica, aquesta pot avançar; però també pot retrocedir i, fins i tot, pot alterar-se, pot contraure aquesta mateixa línia i uns personatges poden fusionar-se o desdoblar-se, així com ho pot fer l’espai-temps, i ja res té sentit, res aplica les lògiques del nostre univers perquè ja vam abandonar-lo des que ens vam asseure a la butaca.

Rose of Nevada segueix a dos joves que accepten una feina temporal en un vaixell pesquer que porta el mateix nom de la pel·lícula. Des del principi, la incomoditat lynchiana: personatges que no sabem qui són llençant frases amenaçadores i pertorbadores a la càmera, proclamant futurs que tots sabem que acabaran venint. Des que pugen al vaixell tot sembla canviar i la pel·lícula respira, s’omple d’espai, de relacions masculines mentre s’envolten de les forces naturals. Quan tot canvia és quan tornen a casa. Ja res és igual. El personatge del Nick ja no té la dona, és més, tothom creu que és el seu pare mort. De la mateixa manera, l’altre company ara té dona i filla; justament, la filla és amb qui lligava abans de pujar al vaixell. Tot ha retrocedit una generació i la pel·lícula ens situa davant d’alguns dels grans grisos que tots portem. Fins on el dol mai acaba de desaparèixer de dins nostre? Fins a on som capaços d’arribar per defensar la veritat? I si no la defenséssim i ja no estiguéssim sols?

George MacKay i Callum Turner en un fotograma de Rose of Nevada. // BFI Films

És moltíssim dir que ja tenim hereu de Lynch. Potser, ara que ens ha deixat, tenim la immensa necessitat d’omplir aquest buit i trobar referències per tot arreu. Tanmateix, Jenkin desperta autoria i un domini fins al final de la seva història i l’hermètica forma que adopta per narrar-la. En cap cas aquesta mateixa ambició el perd entre prepotències o excessos. Ja no ho feia a Enys Men, però sí que és veritat que allà la reflexió sobre la soledat i la pèrdua era molt més explícita, i això podia pesar.

En canvi, aquí tot està mesuradíssim, sense bolcar-se al punt experimental, sinó construint un tot lògic, accessible, que sols pot habitar dins la seva mateixa lògica, dins l’univers de Jenkin. No és l’única sorpresa que ens emportem d’aquest D’A, però la pel·lícula del britànic confirma la consolidació d’una de les millors veus emergents.