Crítica ‘Spider-Man: Brand New Day’, la pel·lícula més personal del superheroi amb Tom Holland

Seria curiós descobrir quantes crítiques de pel·lícules de superherois han començat anunciant-la com la gran oportunitat per reviure l’univers i el cinema imperant de deu anys enrere. Realment, Vengadores: Endgame (2019) tancava, amb aquella dècada, una etapa que l’havia dominat per complet. Des de llavors, i a partir dels primers grans fracassos de Marvel (Eternals, La viuda negra, Shang Chi...), tot el que ha vingut havia de ser l’oportunitat a no perdre per recuperar l’hegemonia.

És divertit, les vegades que un mateix univers és capaç de perdre l’única oportunitat i continuar tenint-ne a cada estiu; vaja, com si fos una supersaga amb poders d’immortalitat. A la vegada, també és curiós com la major part dels crítics sempre ens hem esforçat per denunciar un cinema blanc, subliminal i infantil (allò del parc d’atraccions que deia Scorsese), i a la vegada sempre ens hem rendit al discurs de la nova última gran oportunitat. Alguna havia d’acabar sortint bé.

Tom Holland en un fotograma de Spider-Man: Brand New Day. // Sony Pictures

I ja va passar l’estiu passat, que Superman funcionava per DC, acostant-se al cantó festiu i il·luminat de Marvel i assenyalant el possible camí que la franquícia podia seguir. De la mateixa manera, Los 4 fantásticos: Primeros pasos ho feia per Marvel, sentint-se com una bona pel·lícula estiuenca, fresca, divertida i original en el seu punt retro. És a dir, tot de cara per la tornada de l’aplaudit Tom Holland en la seva quarta entrega com a l’home aranya, i que ha de donar pas a les noves pel·lícules dels Venjadors (arribant l’esperada Doomsday aquest desembre). Tot preparat per a una pel·lícula important per la franquícia, en definitiva. Mai m’ha acabat d’atraure el Spider-Man de Holland; se situa molt en la línia de la resta de superherois actuals: infantil, buscant aquest humor blanc, i amb l’espectacularitat digitalment homogènia que totes tenen. Però també li reconec que els engranatges encaixen i funcionen; per molt que em desvinculi del seu to, aquest flueix, és fresc i amb actors plens de carisma. Per tant, en un moment en què tot ja havia saturat de sobreproducció i repetició i tot havia de ser la nova oportunitat (i aquí encara més, sent la prèvia de Doomsday), la gran pregunta és si manté aquesta frescor i diversió.

Resposta rasa i curta: de ple. Seria un error que intentés copiar o superar l’espectacularitat de No Way Home (2021), l’anterior i amb la qual es tancava la trilogia. Allà, tot estava construït per ser la pel·lícula esdeveniment-definitiva; tant, que hi pesava més la capacitat d’esdeveniment que de pel·lícula. El cúmul de sorpreses, d’actors coneguts i dels desitjos humits dels fans va entregar un espectacle divertidíssim, però també plenament plàstic. Brand New Day en defuig. És una pel·lícula molt més normativa, clàssica, però que també aposta per explorar intel·ligentment vies encara no explorades per aquest Spider-Man. Escapar d’aquella espectacularitat la porta a buscar vies més íntimes. S’atreveix a dialogar amb com el protagonista es relaciona amb els seus propis superpoders i com aquests són una metàfora de la seva metamorfosis, tant en heroi i llegenda com en adolescent que descobreix el patiment de la vida adulta. Manté l’exposició subliminal i els diàlegs per moments patètics de la resta de la saga, però no hi havia hagut una pel·lícula del veí de Queens amb tanta personalitat des del Spider-Man 2 (2004) de Sam Raimi (deixant d’una banda els recents films d’animació entre multiversos, és clar).

Tom Holland i Zendaya en un fotograma de Spider-Man: Brand New Day. // Sony Pictures

Partint de l’anterior entrega, qui sabia que Peter Parker era Spider-Man (el seu millor amic i la parella) el va haver d’oblidar. De nou, tenim un protagonista que ja no sap on acaba la persona i on comença l’heroi, que canvia i ja no es reconeix, i que se sent plenament sol davant de la incomprensió que implica ser diferent. Continua sent un paper que li va de perles a Tom Holland, sense exigir-li massa dramàticament i donant-li via per la seva sorna. Amb Zendaya ja és una altra cosa, que funciona de meravelles, però només el que el paper secundari li permet; veient com la seva participació a Dune (2021) o a La odisea (2026) s’ha limitat a passejar i contemplar els herois protagonistes, sort del paper a El drama i que tant de bo en vinguin més així.

Destin Cretton ja s’havia fet càrrec de la direcció de Shang-Chi (2021) i ara, home de la casa, reemplaça a Watts després del seu pas per tota la trilogia. Firma amb eficiència, com si no es notés el canvi de noms i recordant allò que el cinema de superherois és molt més dels productors que de ningú altre. Podria semblar que en algun moment abusa de la càmera lenta, però continua sent àgil per la història i sabent capturar l’emoció en alguns dels moments més importants. Veurem com avança tot plegat, segurament sense massa sorpreses, però també amb prou diversió per desconnectar d’aquesta calor febril.