Crítica 'La constelación del perro', fantasmes en un western apocalíptic

Què és el western? Pregunta baziniana (de Bazin), però segurament no tan difícil de respondre que la seva de què és el cine? Així, directe a la jugular. Poques preguntes he vist formular-se amb tanta ambició i ser respostes amb tanta convicció i intel·ligència sobre un art com a ascendència metafísica, fantasmagòrica, sobre el qual debatre, qüestionar i estudiar com un llenguatge propi. Però, de nou, què és el western? O més ben dit: per què és el gènere cinematogràfic per excel·lència? O encara més: qui som nosaltres després del western?

La grandesa del gènere és que és en territoris prohibits, pagans, sense llei, els cantons més salvatges i innats de la humanitat queden al descobert. Pura lluita per la supervivència, enmig la qual sorgeixen els mites, les llegendes i les grans històries que transcendeixen pels segles. El western és molt més que un simple desert, una taverna i vaquers cavalcant, però, precisament, també és tot això. És tant, que tot el cinema pot ser western perquè qüestionar-se els racons més profunds de la complexitat que implica ser humà t’obliga a enfrontar-te amb la llegenda.

Jacob Elordi en un fotograma de La constelación del perro. // 20th Century Studios

Ridley Scott mai havia fet un western i, a simple vista, La constelación del perro no ho és. Uns pocs supervivents a un virus afronten el nou món: conviuen en grups petits, esquerps, busquen provisions a gasolineres o restaurants abandonats i cultiven al camp; altres s’aïllen, embogint solitàriament fins a esperar que la mort arribi; altres s’agrupen en tribus saquejadores. La història adaptada per Scott no s’allunya de relats apocalíptics que han omplert la cultura popular des de fa dècades, especialment jugant amb la mitologia zombi. Però no està concebuda ni gravada com una pel·lícula apocalíptica més, d’acció i aventures, sinó, precisament, com un western. Quin sinó, seria el millor gènere per retratar una societat que torna a no tenir lleis, més enllà de la del més fort? Scott juga amb els codis del gènere clàssic perquè els recordem, els llegim i els reconeguem ràpidament. Sedueix sense complexes ni pretensions recarregades i fa una cosa dificilíssima: que la història avanci per ella mateixa, amb mestria narrativa, sense esperar seqüències d’acció grandiloqüents. Aquí, el que més importa és entendre de què ens parla el director.

En aquest sentit, i amb la mateixa habilitat, recorda al mestre Eastwood. Passen els anys, ambdós ja respiren, possiblement, els seus últims fotogrames, però mai renuncien a dialogar sobre la corrupció d’un món que no els representa. I encara més important: sense mai oblidar la importància d’aconseguir un bon espectacle pel camí. Tot el que sempre representa la cultura apocalíptica és una denúncia de la societat del moment, ja sigui perquè el seu deteriorament porta a aquest caos o perquè el mateix caos rima visceralment amb el nostre present. L’aïllament amb què conviuen els protagonistes ressona al nostre, entre pantalles i depressions. Hi ha una mirada molt important de Scott a les noves generacions, aquí dedicada a Jacob Elordi i Margaret Qualley, però especialment al primer. Les respectives dues figures paternes ja són velles glòries (Josh Brolin i Guy Pearce, ambdós del millor del film), llegendes que van gaudir de la grandesa del mite; mentrestant, la dupla romàntica representa unes noves generacions no consumides socialment, que no han gaudit de l’èpica, no s’han convertit en herois i vaguen perduts, exclamant voler ser algú, trobar allò que se’ls ha pres com la suposada pandèmia de la ficció els ha pres a ells un món del qual ja no poden gaudir.

Jacob Elordi i Margaret Qualley en un fotograma de La constelación del perro. // 20th Century Studios

Hi ha moltes coses que no funcionen en aquesta pel·lícula. Una tendència a la sobreexposició que omple les sales d’avui dia també parasita la narrativa d’aquí; ho veiem amb la mania de voler aportar un rerefons dramàtic al protagonista, que per no tenir-ne prou en citar-ho davant la càmera, s’ha de mostrar en imatge el passat que just s’acabava d’explicar. Tot és previsible, arquetípic, on els rols dels personatges queden claríssimament establerts i, fins i tot, el de l’antiquat interès romàntic de l’heroi.

Tanmateix, sense acostar-se a la lucidesa que tampoc tenim el dret a demanar-li a Ridley Scott, el director ha mirat clàssicament a un present sense futur, amb crítica ferotge i suport nihilista als que ens toca obrir camí. Els antagonistes aquí són un grup de no-vius, abduïts per la falsa idea d’un món idíl·lic i construït sobre imitacions de paper de l’horitzó del desert. No s’allunya tant d’un avui dia, on res ja és real i trobem sentit en creure recordar què era estar viu. Western és supervivència en un món que ha perdut el seny, i aquí, per ser els nous herois, sols cal cavalcar infinitament per l’aire com els del passat ho feien per terra.