Crítica ‘Father Mother Sister Brother’, Jarmusch es corona al Festival de Venècia amb una pel·lícula sobre la memòria i el silenci

Jim Jarmusch és proclamat màxim guanyador del festival de Venècia, passant per davant de la denúncia al genocidi palestí de La voz de Hind, i la polèmica està clarament servida. Enmig del frenetisme del festival, no vaig escriure sobre Father Mother Sister Brother, la coronada amb el Lleó d’Or, i, clarament, em veig obligat a dedicar-li aquesta crítica. I no sols pel rebombori, ni tampoc per la seva victòria total, sinó perquè la pel·lícula ho mereix. I punt.

M’és impossible fer cas omís a tot el que s’està escrivint i a l’enfrontament entre qui diu que a Jarmusch se li ha de deure tota la llibertat que encara es pugui trobar en el cinema contemporani i qui creu que no era el moment per reconeixements de trajectòries, sinó per assenyalar la crueltat i inhumanitat que ens envolta en l’actualitat. La veritat és que poc puc afegir-hi. No vaig poder veure La voz de Hind, però no dubto de la potència del seu discurs ni de l’eloqüència de les seves idees; a Las cuatro hijas, Ben Hania, la directora, ja havia demostrat una bona consciència del que feia i com s’empoderava en difuminar documental i ficció, encara que el resultat fos irregular. A partir d’aquí, només puc sumar en debatre sobre el film de Jarmusch.

Tom Waits en un fotograma de Father Mother Sister Brother. // MUBI

Al llarg de la carrera del director, la seva filmografia s’ha edificat sobre dues clares estructures narratives: els viatges i les repeticions. Aquí trobem ambdues. Jarmusch construeix un tríptic on la repetició en forma de capítols és evident. Father és la visita de dos fills ja totalment adults al seu pare, un Tom Waits espaterrant, que no acabes d’entendre fins a quin punt s’està interpretant a ell mateix; vidu, viu sol, aïllat, amb una vida plena de drogues deixades enrere, en una casa davant un llac i unes muntanyes nevades, amb una cadira que es gronxa davant el paisatge, un porxo per rebre convidats i uns llibres de política que l’han començat a interessar. Mother, per altra banda, és la visita de dues filles, també totalment adultes, a la seva mare, una altra dona que viu sola, consolidada com una senyora anglesa en majúscules, refinada i esquerpa; vaja, semblant-se compartir poc amb el personatge de Waits; aquí, la gràcia és la diferència entre les dues germanes, entre el personatge de Cate Blanchett, intentant cuidar en excés la mare i aspirar a ella, i el de Vicky Krieps, una dona moderna, encara amb esperit jove i anàrquic, que mai ha acabat de caure-li bé a la seva mare. Finalment, Sister Brother és el viatge de dos germans a París per tornar a recordar la casa on s’havien criat, rememorant amb les fotografies, jugant amb una innocència atrapada en aquell espai i contemplant com tot un passat pot quedar emmagatzemat en unes golfes.

Malgrat que la repetició sigui evident per la seva estructura capitular, Jarmusch també s’aprofita de les rimes entre les diferents històries. Mentre les repeticions més banals construeixen el sòlid embolcall de comèdia de la pel·lícula, de comentaris sobre l’aigua a com s’han vestit igual els personatges, són les repeticions familiars les que formen el cor, la identitat de l’obra. La mostra és la importància que Jarmusch dedica a l’última història, molt menys simpàtica i irreverent que les altres, però també molt més poètica i transcendental. I si sempre hi ha les repeticions en la seva filmografia, també hi ha els viatges. Aquesta és una pel·lícula de viatges que es repeteixen, que ens venen a dir que no som tan únics com ens pensem, que tots estem modelats sobre un passat esquerdat o un present que no aconseguim assumir. Father Mother... ressona molt a Flores rotas, on Bill Murray viatjava a contra voluntat per retrobar-se amb les seves exparelles. Tanmateix, encara que el més seductor d’aquesta nova pel·lícula sigui el salvatgisme de la primera meitat, especialment del primer capítol, hi ha un esperit crepuscular tremendament interessant en Jarmusch quan decideix abandonar la comèdia.

Vicky Krieps i Cate Blanchett en un fotograma de Father Mother Sister Brother. // MUBI

La identitat inorgànica del film li juga clarament en contra, on la tercera història desencaixa molt amb la resta. De fet, de tot el que ens vol parlar Jarmusch (famílies trencades, qui se’ns suposa haver de ser, qui som rere el silenci...), on millor cabuda troba és dins el deliri. Ara bé, el capítol de Sister Brother en cap moment es fa tediós; s’entenen les intencions del director i, aquest, arriba a emocionar des del seu existencialisme.

Ens trobem davant d’una gran pel·lícula que mai serà reconeguda com una de les essencials del director. Les qüestions sobre si era el moment de donar veu al genocidi palestí les deixarem per un altre dia, quan tingui opinió del film de Ben Hania. El que és clar és que si a Jarmusch li encanten les rimes atemporals, el seu Lleó d’Or té el mateix to honorífic que el d’Almodóvar l’any passat.