CRÈDITS FINALS

Direcció: Mascha Schilinski

Direcció: Hlynur Pálmason

Direcció: Milagros Mumenthaler

Direcció: Mark Jenkin

Direcció: Werner Herzog

Direcció: David Moragas

Hi ha moltes nits de premis possibles. Hi ha aquelles en què tot va rodat, sense cap mena de sorpresa; evidentment, també hi ha les anteposades totalment. Hi ha aquelles plegades d’espectacle, sorpreses, acudits, show, música i moviment; evidentment, també les avorrides, lentes, arrítmiques, buscant carregar-se excessivament de contingut polític o, per contra, defugint al màxim d’aquest. Hi ha aquelles en què tot sembla seguir un guió de la justícia poètica, on es ret més homenatge a la carrera i èxits del passat, que a l’aconseguit aquell any; evidentment, també hi ha les injustes, revestides de despropòsit.

Com ja vam fer l’any passat amb les nominades a l’Oscar, tornem a repassar les deu pel·lícules candidates a emportar-se l’estatueta. Ja esgotant la paciència entre altres cerimònies, declaracions, polèmiques i campanyes que desborden milions pel darrere, tot ha portat a l’èxit que molts ambicionen. Malgrat el ridícul que pugui semblar fer competir obres d’art entre elles, tot plegat no deixa de ser molt més publicitari que altra cosa.

Direcció: Emin Alper

Direcció: Gore Verbinski

Direcció: Grant Gee

No és casualitat que en plena època d’empoderament nacional i procés de qüestionament de la identitat catalana, els discursos que predominaven en les cerimònies dels Gaudí fossin relatius justament a aquesta situació cultural, mentre que ara, enmig d’aquesta transició en què ens trobem, tornem a reflexionar sobre el xarneguisme i la relació indirecta o directa amb la indústria espanyola. En cap cas, ni l’un o l’altre, el plantejament principal girarà sobre la qualitat cinematogràfica rere les pel·lícules. Això segur, només faltaria.