Crítica ‘Un altre home’, David Moragas inaugura el D’A, entre homosexualitat, soledat i moderneig

El passat dijous el D’A va obrir les portes a una nova edició. El mateix director del festival explicava que, després de la celebració de la quinzena edició de l’any passat, tot semblava que havia de rebaixar-se en aquesta setzena, agafar repòs. Tot el contrari: amb absoluta embranzida, el D’A continua apostant per ser el festival de cinema de referència de Catalunya després de Sitges, amb una cartellera tan descomunal que molts altres festivals també desitjarien.

Deixant de banda les presentacions de noves obres, ens trobem amb estrenes tant espanyoles com catalanes de, com diu el nom del mateix festival, el millor cinema d’autor del moment. Werner Herzog, Claire Denis, Tsai Ming-liang, Hong Sang-soo i molts més arriben al festival després del seu pas de l’any passat per Berlín, Venècia, Sant Sebastià, Toronto i altres. Vaja, un luxe descomunal.

Quim Àvila Conde i Lluís Marqués en un fotograma d'Un altre home. // Filmax

La inauguració va recaure sobre les espatlles de la nova pel·lícula de David Moragas, Un altre home. Caient-me molt bé en tot moment la pel·lícula i el que proposa, em va semblar que feia curt i que, per contra, podia ser molt més interessant tot el que va passar abans en la mateixa sala. Una immensa Ana Polo introduïa aquesta setzena edició, presentant tot el recull d’obres i cineastes que trobarem aquests dies, sense, en cap cas, deixar de ser Ana Polo: un aplaudiment rere l’altre a totes les intervencions, crítiques socials i acudits ben filats. Que si aquí hi hauria molt més estil que el de la misogínia de Santiago Segura amb Torrente presidente, que si realment cal un altre home, fent referència al títol de la pel·lícula que veuríem, que si ja tocava que hi hagués una lesbiana potentorra presentant un festival, fent-se referència a ella mateixa, i molt més. I això sí, una llarga dedicatòria de Moragas a tothom que ha fet possible la pel·lícula, per culminar amb un aplaudiment immens de la sala exhaurida en donar suport a la vaga de l’endemà de mestres. Que, al final, sense l’escola pública i l’ensenyament dels professionals, res del futur és possible.

Res ho és perquè ens ha tocat un futur incert, trist, solitari, que ens devora i ens contraposa amb tot allò que intentem amagar. Un altre home podria ser la història d’algú nou que apareix, un altre home que irromp en les vides dels protagonistes, però realment és la història de l’altre que tots portem dins, del que és ple de silencis, traumes i inseguretats, el més fosc que traiem quan ens sentim en perill i ataquem als que més podem estimar. Tot arranca amb l’arribada d’un noi al pis del davant que desperta l’obsessió del Marc. Enmig de tot plegat, el dolor consumeix la suposada relació perfecta amb la seva parella, que no para de citar a la Nicole Kidman al final d’Eyes Wide Shut i aquell hauríem de follar. Mentrestant, la seva germana, impecable Bruna Cusí, com sempre, s’enfronta a la soledat de ser mare, a una vida que li passa pel davant i a tot el que ja no pot ser. Entre la comèdia i el drama, entre la satírica crítica al modernisme de la capital i tot el que acabo de mencionar, Un altre home és divertida, senzilla i pot arribar a emocionar.

Bruna Cusí i Lluís Marqués en un fotograma d'Un altre home. // Filmax

Tanmateix, en cap moment es té la sensació d’un tot més enllà de l’anècdota. Els protagonistes pateixen i l’espectador riu del seu fatalisme i pateix amb ells a parts iguals, però res desborda autoria, una sensibilitat necessària per transportar tant patiment i emoció o un pols magnètic que ens enganxi a la història. Amb una posada en escena petita, es podria tenir la sensació de buscar la transparència de qualsevol mostra d’artifici que impedeixi al públic arribar al cor de l’escena, però Moragas desplega certs gestos, certes contemplacions amb la càmera on sí que es veuen intensions artístiques, i això encara pesa més.

Interessant, entretinguda i no dubto que pugui encantar a qui la vagi a veure. Hi ha sinceritat, hi ha mala llet (encara que s’acosti massa a la beguda de civada), hi ha crítica i podria dir que subscriuria tot el que proposa, però artísticament, com a pel·lícula, fa molt curt de proposar res innovador, fascinant o, com a mínim, atractiu. Això sí, obrim els braços a un immens festival i a tot el que ens espera. Salut i cinema.