Crítica ‘Salvation’, brutalitat i el present vulnerable a la Berlinale | ‘Kurtuluş’

Escrivint el llistat de les millors pel·lícules de l’any passat, hi havia una constant contínuament, una rima que unia moltes d’elles. La crítica a la falsedat del somni americà (Una batalla tras otra, Sueños de trenes, The Brutalist, The Mastermind, The Order...), al fracàs de l’esperit europeu (28 años después, La historia de Souleyman, Los domingos, Valor sentimental, Vermiglio...), a un orient sotmès als règims (La semilla de la higuera sagrada, La voz de Hind, Mi postre favorito, Un simple accidente...) o directament a un sistema col·lapsat per la seva desigualtat (A Different Man, Eureka, Memorias de un caracol, Sirat, Misericordia...). En definitiva, un món que s’enfonsa en el seu crepuscle, plegat d’impotència.

La mateixa impotència és a la que apel·la Salvation, Kurtuluş en l’idioma original; la pel·lícula turca presentada a competició oficial del festival de Berlín d’enguany. La pel·lícula se centra en un poblet, sempre sota l’omnipresent amenaça d’un grup terrorista, del que sols es veuen els actes, fantasmals, mai la seva presència física. Mentrestant, esclata la tensió amb el poble del costat per unes terres antigues. Tot el que ve a continuació és una via crua als cantons més foscos de l’ésser, i al que cadascú està disposat a fer per sobreviure.

Emin Alper durant la roda de premsa al festival. // Berlinale

Al llarg de la pel·lícula, sempre hi ha dues cares, parelles per tot arreu. Dos pobles, un al costat de l’altre; dues germanes bessones al poble veí; dos germans en el poble en què ens trobem, el protagonista i el líder d’aquest; el bé i el mal; l’honor i la venjança; el fanatisme religiós i la convicció; la realitat i la fantasia; els somnis i els malsons. Salvation és una pel·lícula de dobles cares, que assenyala tot allò que té el seu rerefons contrari, la seva dupla antagònica, i assenyala, terroríficament, que tots la portem a dins. Per tant, que si mostrem una, també podem l’altra: tant es pot estimar la família d’un mateix com desitjar la mort de la contrària. A mesura que avança la pel·lícula, els actes dels seus protagonistes cristal·litzen, se solidifiquen en la trama, l’arrosseguen a l’abisme i a nosaltres amb ella. Costa entrar-hi: la sobrietat amb què es narra, les conviccions fermes dels seus protagonistes i els principis de deliris d’altres la poden fer hermètica. Tanmateix, a mesura que avança, que s’intueix el component fantàstic d’una presència terrorista, que és molt més un terror comú que una certesa, a mesura que la sobrietat presentada realment escampa els seus actes, la pel·lícula s’enfosqueix amb l’espectador, seduint-lo cap a la cruesa de la realitat més profunda.

És plenament rellevant el paper de l’amenaça i la violència real que apareix en la pel·lícula. Des del principi s’anuncia la presència d’aquest grup terrorista que fa temps que els atemoreix i atacant. Però no en sabem res més. Qui són? Quin és el propòsit de cremar altres pobles? Només en veiem les flames, els seus actes finals. Hi ha la sensació constant d’una amenaça externa, que s’infiltra a les cases en silenci, que s’esmuny entre el vent. I mentrestant, corromp als habitants, parasita en els seus somnis i els fan profanar impureses. La pel·lícula ressona a la vulnerabilitat de l’actual societat global, atacada per tot arreu, sotmesa a qualsevol pressió, vingui d’on vingui, sigui la que sigui, però arrossegant-nos a un món i el seu ordre que es trenquen i s’enfonsen als nostres peus.

Caner Cindoruk en un fotograma de Salvation. // Berlinale