Crítica ‘Good Luck, Have Fun, Don’t Die’, Verbinski i Rockwell es diverteixen amb la intel·ligència artificial | Berlinale

Cal esperar que, amb tot el debat i (in)evolució generat amb la intel·ligència artificial, això també es transporti a la ficció. De fet, ja ho està fent, no és casualitat que cada vegada es retorni més a les històries de ciència-ficció on la humanitat ha de lluitar contra el domini de les màquines. El relat ha format part del cinema i de la cultura popular dècades i segles, respectivament. Amb els anys, simplement ha hibridat en noves formes de la tecnologia i nous mecanismes de la presa de control. Impossible no pensar en el temible ull vermell de HAL 9000 a 2001: Una odissea de l’espai, no sols debatent sobre la tecnologia, sinó que directament sobre la intel·ligència artificial al 1968. I raó no li faltava en moltes de les propostes.

De fet, cinematogràficament ja ha sobrepassat la pantalla i la polèmica s’ha apoderat de la indústria. Ja fa anys que Harmony Korine ha portat la seva comuna provocació a pel·lícules íntegrament fetes amb intel·ligència artificial, i el mateix trobem amb el nou projecte anunciat de Darren Aranofsky, que construirà part de la història dels Estats Units moderns.

Asim Chaudhry, Juno Temple, Michael Peña, Sam Rockwell, Zazie Beetz, Haley Lu Richardson en un fotograma de Good Luck, Have Fun, Don't Die. // Berlinale

Podent ser un relat més al respecte, Gore Verbinski se suma a la crítica i a la preocupació global de la deshumanització en què ens trobem. Reconec que podria fer mandra: un manifest més; però la veritat és que manté l’esperit de Verbinski, i, per tant, la seva sàtira absurda omple de diversió aquesta pel·lícula. A Verbinski, per atrapar-nos sols li cal un minut de metratge perquè Sam Rockwell irrompi en una cafeteria, ple de cables, bombes, barbut com un sense llar i cobert en plàstic transparent. A partir d’allà, estableix un to que molt sorprenentment sap mantenir pràcticament al llarg de tota la pel·lícula, sense davallar-se en tensió ni que l’absurditat cobreixi d’excessiva banalitat tot el que passa. Vist com un llunàtic a ulls de qualsevol de la cafeteria, proclama venir del futur, d’un futur sotmès a l’apocalipsi i que la culpa la tenen tots els que estan en aquella sala. Ja abans de la seva entrada, només veiem mòbils i mòbils sobre la taula, individus que no arriben a persones, immersos en una altra realitat. Divertidament, el protagonista explica ja haver viscut aquell moment més de cent vegades, sempre buscant qui el podria ajudar en aquella sala per destruir el creador de la intel·ligència artificial que hauria acabat amb part de la humanitat.

Tot el que ve després (escapades i persecucions contínues) quedaria molt per sota del propòsit de Verbinski. És per això que omple i eixampla el relat amb flaixbacks on explica les vides dels diferents companys que segueix en aquesta aventura a l’enigmàtic heroi. És innegable, per tant, la sensació de relat artificial, impostat i manipulat per l’autor, que el porta a creure’s simple; la veritat és que no estem davant de la pel·lícula que vingui a definir la condició humana ni a respondre a tot el que proposa, però tampoc ho pretén. Verbinski accepta el que sempre ha fet a la seva filmografia: un entreteniment profundament divertit, i ben bé que ho aconsegueix. Els flaixbacks permeten enfortir la sensació de grup en conèixer les històries de cadascun dels personatges. Se succeeixen professors que lidien amb adolescents addictes als telèfons, narcisistes i desesperants; una mare que ha perdut el fill en un tiroteig escolar i descobreix una empresa que copia al nen per mantenir una versió artificial amb què conviure; i una jove al·lèrgica als mòbils i al Wi-fi, convençudament enamorada d’un igual, fins que aquest queda atrapat en la pseudo-realitat que proposen les realitats virtuals.

Sam Rockwell en un fotograma de Good Luck, Have Fun, Don't Die. // Berlinale

Verbinski s’acosta a l’univers que proposen molts dels capítols de Black Mirror, diferenciant-s’hi pel to i per arribar a l’abisme desolador que els caracteritza. Ens ha tocat viure una època on els conceptes de l’espai i el temps es dilueixen, on la globalització tecnològica es contradiu hipòcritament en la seva hiperconnectivitat, aïllant-nos com mai en simulacions de la nostra pròpia realitat, segurament per la por que pot suposar enfrontar-se a viure en aquesta mateixa, però, per tant, també sense acceptar la valentia d’arribar a fer-ho.

Molt possiblement, a la pel·lícula li pesa el seu últim terç, on l’absurditat ha de trobar vies per resoldre’s i els intents d’assumir un discurs més seriosament conscient queden diluïts entre tot plegat. Ara bé, la pel·lícula dota d’una frescor tremenda, sent capaç de crear personatges nous que mantenen i condueixen l’aventura, i últimament no és tan comú en el cinema d’entreteniment. No se la perdin, que segur que aconseguirà arribar a les grans pantalles, i esperar-la a les plataformes des del sofà seria no haver entès res del que critica la pel·lícula.