Crítica ‘Everybody Digs Bill Evans’, jazz, drogues i estètica a la Berlinale

Si penso en recents pel·lícules construïdes al voltant del jazz, indubtablement m’apareix a la ment Banda sonora para un golpe de estado. El film de Johan Grimonprez és un exercici orgàsmic de muntatge audiovisual on tot d’imatges de la cultura musical negra dels Estats Units es fusionen amb les de la política al voltant de la independència del Congo; i mentrestant, tot flueix a ritme de jazz seductor, reivindicatiu, enèrgic, demostrant com és de cinematogràfic el gènere. Una sensació similar he tingut amb les primeres imatges d’aquesta Everybody Digs Bill Evans, al festival de Berlín. Llàstima que tot el que ha vingut després no ho hagi fet amb el mateix ritme.

Grant Gee ha construït una carrera cinematogràfica al voltant de la música. Ni un projecte, pràcticament, se’n descarrila. De fet, fins ara tot eren documentals, vídeos de concerts o vídeos musicals. Everybody Gigs Bill Evans és la seva primera ficció, desenvolupant-se, això sí, com un biopic per retratar la vida del pianista. Per fer-nos a la idea, per la filmografia de Gee han passat Radiohead, Blur, Coldplay, Nick Cave o Joy Division, sent el documental sobre aquest últim, segurament, el més famós.

Anders Danielsen Lie, Bill Pullman, Barry Ward durant la roda de premsa d'Everybody Digs Bill Evans. // Berlinale

Just en acabar el seguit de productores, arrenca la música, subtil, però forta. Les imatges del trio de Bill Evans apareixen, muntades amb una precisió tremenda; tot és veloç, fluid, res es precipita, cada pla, cada nota just en el precís instant; un té la sensació d’estar davant d’alguna cosa magnífica, d’aquella precisió artística tan sublim que s’aconsegueix quan totes les variables s’alineen a favor de l’emoció. A partir d’allà, el muntatge encara se supera i impacta contra l’espectador: un seguit d’imatges inconnexes, però igual d’opressives, mostren caòticament la mort per accident de cotxe de Scott LaFaro, contrabaixista d’Evans. Tot el que ve després és com el protagonista es relaciona amb el dol, la superació d’aquest, l’addicció a les drogues, la pèrdua d’interès per tocar el piano, retrobar-se desolat amb la seva família i intentar tornar a ser qui era, encara que ara estigui molt més sol.

Gee confecciona una pel·lícula molt peculiar, on cada pla està plenament i exhaustivament pensat, on tot traspassa un sentit de l’estètica i el preciosisme; conjuga blanc i negre amb color per transferir-se a través del temps, i ho fa junt amb el joc d’ombres i il·luminacions al rostre, així com amb la sobresaturació de la imatge. Gee dilapida contra el llenguatge cinematogràfic lineal per anar i venir, moure’s per la història com amo i senyor d’aquesta. Passat i futur s’alimenten i rimen conjuntament, i en molts moments és indiferent en quin precís instant ens trobem: importa molt més què sentim, què ens provoca la desesperació d’Evans. De fet, la sobreestètica de la pel·lícula és extremadament sorprenent, posicionant-se per sobre de la mateixa ficció i, per tant, apel·lant a aquesta no-lògica emocional, aquest existencialisme de no existir. El gran dubte, o certesa, és que la pel·lícula queda sobrecarregada, i aquest excés no permet connectar per igual al llarg de tota la pel·lícula. Durant les fases musicals és molt més fàcil i es nota el domini de Gee, però al llarg dels diàlegs tot queda desdibuixat i perdut entre preciositats visuals. En la mateixa línia, és el mateix que s’ha comentat d’altres pel·lícules que també utilitzen el blanc i negre, com Belfast de Branagh o Maestro de Cooper.

Anders Danielsen Lie en un fotograma d'Everybody Digs Bill Evans. // Berlinale

Les coses com siguin, però la pel·lícula s’enforteix enormement per l’entrega de la dupla protagonista: Anders Danielsen Lie com a l’apàtic i infeliç Bill Evans i Bill Pullman com al seu pare, un home que sempre parla, estossega fort i intenta evitar qualsevol emoció, malgrat que es pugui sempre entendre què sent realment. A Danielsen Lie ja l’havíem vist a les dues últimes pel·lícules de Joachim Trier, La peor persona del mundo i Valor sentimental; aquí es carrega la pel·lícula a les espatlles i es transforma en un home capcot, plenament trist; de fet, un dels grans defectes de la pel·lícula pot ser que, quan el drama guanya força, tot queda contradit, entre la imatge sobreexpressiva i el protagonista apagat.

No obstant tot plegat, estem davant d’un molt bon film, que encerta amb èxit en molts moments la seva obsessió visual, encara que aquesta li jugui en contra al mateix temps. Sembla que Gee ho ha ambicionat tot en la seva primera pel·lícula d’absoluta ficció. I s’ha de dir que, generalment, tot li ha sortit prou bé, malgrat res s’acosti a la genialitat del seu inici musical. Potser tot es podria haver quedat allà, imprimint en imatge el gran concert.